Deu nens i nenes repeteixen en veu alta el nom de les lletres de l’alfabet àrab mentre la mestra senyala cada una de les grafies corresponents escrites a la pissarra. Al mig del desert jordà, a tocar de la base aèria de Muwaffaq Salti que serveix com a punt de llançament contra Estat Islàmic, els alumnes de l’aula d’alfabetització de l’escola d’Azraq, tots refugiat sirians, aprenen a llegir i a escriure.
El centre educatiu, nascut el 2013 per iniciativa de la canadenca Martine Stilwell, vol oferir un futur als infants sirians que han fugit de casa seva i que a causa de l’èxode podrien convertir-se en la generació perduda d’adults poc instruïts. Cada matí, uns 110 nens d’origen sirià d’entre 6 i 14 anys de la localitat d’Azraq van a aprendre àrab, matemàtiques, anglès, música i noves tecnologies. La població compta amb un dels percentatges més elevats de refugiats a Jordània: el nombre d’habitants s’ha doblat d’ençà del conflicte a Síria.
“Quan vam obrir l’escola cap dels estudiants sabia llegir ni escriure. Cap. Vam començar de zero perquè n’aprenguessin, també pels que ja eren més grans. Ara els únics que encara no en saben són els que han entrat nous”, exposa l’encarregat del projecte educatiu, Owais Omari assegut en una de les cadires de la biblioteca de l’escola, envoltat de llibres infantils, parets de colors i catifes col·locades al terra. “Mireu aquest espai. A mi m’hagués encantat que a la meva escola haguéssim tingut una biblioteca així, pensada per als nens i no només amb quatre llibres d’adults. Volem crear un espai acollidor i segur, on els infants sentin se sentin còmodes i amb ganes d’aprendre”, reflexiona.
L’escola d’Azraq va aparèixer per contrarestar les preocupants xifres referents a l’educació: un terç dels infants refugiats sirians que no gaudeixen d’una escolarització a Jordània, segons l’organització Human Rights Watch. Aquest percentatge s’enfila fins a la meitat si es tenen en compte els 1,5 milions de refugiats en edat escolar a Turquia, Jordània i el Líban en un conjunt. Els anys perduts sense anar a l’escola és una de les principals dificultats per als infants refugiats. L’èxode no els ha permès seguir una escolarització regular, en alguns casos, fins i tot, no n’han rebut mai cap, el que fa que una vegada entren a les escoles convencionals no poden seguir el ritme dels seus companys. “Tenim nens amb problemes de concentració o altres desordres posttraumàtics, amb un nivell acadèmic inferior al de la resta de companys, unes aules superpoblades i uns professors sense eines pedagògiques ni recursos per atendre’ls com caldria, el resultat són uns nivells alts d’assetjament i fracàs escolar”, relata Catherine Ashcroft, directora de l’organització Helping Refugees in Jordan encarregada de la gestió de l’escola.
A l’escola d’Azraq entenen el desordre emocional que poden patir els infants que han fugit de la guerra, sobretot els més grans, que eren més conscients de què passava quan van abandonar casa seva. Per això, l’escola, amb les classes, les activitats i els professors, ha de funcionar com a teràpia en ella mateixa. “No parlem de la guerra, simplement intentem construir un espai on se’ls valori, se sentin protegits i aprenguin noves competències. També creiem que activitats que no s’imparteixen en el currículum jordà de primària, com la música, el teatre, l’art o les excursions a l’aire lliure, són una manera de gestionar les emocions i d’aprendre”, argumenta la directora del centre, Israa Shishani.
Tot i així, no tots els nens de la població i voltants estan escolaritzats, la falta de transport per arribar als centres, la necessitat de treballar per aportar diners a la família, els matrimonis infantils, les dificultats que per aconseguir una plaça en el centre públic o la manca de consciència dels pares sobre la importància de l’educació per als fills són altres de les raons que allunyen, cada vegada més, aquests infants de l’educació.
Mentre els alumnes de l’aula d’alfabetització es concentren escrivint les noves grafies dins de la caravana prefabricada que els fa d’aula, a l’altra banda del pati, els més grans aprenen a tocar la cançó d’Aniversari Feliç amb la flauta i els més petits recullen l’entrepà i el suc que l’escola reparteix per a tots els alumnes cada dia. “El menjar, òbviament, és essencial, si no tenen gana estan més calmats, no es barallen tan i el seu rendiment acadèmic puja”, diu convençuda Ashcroft.
Quan s’acabi el matí, alguns agafaran l’autobús per tornar a casa seva, a les terres on viuen amb els pares. D’altres es quedaran al poble i aniran a les classes que l’escola pública ofereix als refugiats sirians cada tarda, una vegada els infants jordans han acabat les lliçons. Avui, els alumnes que han tingut classes de música s’emporten el vídeo d’ells tocant la flauta per ensenyar-lo als pares. “Els pares els sembla un miracle; mai s’haurien imaginat que els seus fills arribarien a tocar un instrument”, reflexiona Omari. El miracle de l’educació en mig del desert jordà.
