Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En aquesta ocasió ens trobem en un mon devastat per uns personatges monstruosos que no sabem ben bé com han arribat al nostre planeta. I acompanyem des de la còmoda butaca una família de supervivents que no poden fer gota de soroll, perquè aquests invasors ataquen quan senten la més mínima fressa.
Sovint la família està tancada a casa, caminen descalços i reposen els peus sempre en els mateixos trossos de fusta per evitar que grinyoli. Parlen en signes i, de tant en tant, molt fluixet i sempre que hi ha un soroll monòton al costat que fa perdre capacitat d’atac les bèsties enemigues.
I la mare d’aquesta família –no hi ha pietat per les criatures, esteu avisats– està embarassada i justament quan trenca aigües i comença a patir els dolors del part està sola a casa. Bé, sola del tot no perquè li fa companyia una d’aquestes bèsties ferotges que quan la càmera les enfoca en primer pla treuen el singlot al més decidit. Les seqüències del part poden considerar-se dels millors moments de la història d’aquest gènere que ens dóna tantes alegries i tants sofriments. Però també el paisatge a camp obert acaba sent claustrofòbic gràcies al silenci que s’imposa sempre i a tot arreu. Vaja, que els amants del cine de terror ben fet passaran una estona boníssima com l’he passada jo.
Té nassos que en un mon tan sorollós –fins i tot dins dels cines– com li passa al nostre sigui justament el soroll el que provoqui la ira dels visitants, però una família unida –marca del gènere al que pertany aquesta pel·lícula– pot fer molt tot i que pagui un preu elevadíssim.
El Diari de l’Educació, 2025