Moltes vegades es té la concepció de l’estudiant de pràctiques com “el noi o la noia dels encàrrecs”, aquella persona que s’encarrega de tasques com fer fotocòpies, i portar els infants castigats a altres aules. D’altres vegades, per contra, no es veu com una persona que ajuda a l’aula, sinó més aviat com algú estrany amb qui no se sap què fer, i que queda arraconat (com a simple observador) com un moble més de la classe. Estimats i estimades mestres, som molt més que això.
Des del primer dia que arribem a l’escola estem plenes d’alegria i de ganes d’aprendre. Penseu que passem moltes hores assegudes a classes magistrals on, d’una manera llunyana i abstracta, es teoritza sobre l’educació i els infants. Esperem amb ànsia l’arribada de les pràctiques, i desitgem fortament entrar a formar part de la vida a l’escola. Però no només aportem aquesta il·lusió, sinó que també podem contribuir i ajudar a fomentar una atenció més personalitzada a l’aula, a oferir un suport al docent en realitzar activitats i a preparar materials, entre d’altres. Al cap i a la fi, som dos ulls més per observar el que pot quedar invisible, dues orelles més per escoltar interessos i inquietuds i dues mans més per acompanyar allà on faci falta.
Encara estem més il·lusionades quan se’ns dona l’oportunitat de ser nosaltres les que desenvoluparem una intervenció didàctica. Comencem a preparar les sessions, però ens perdem davant tot el que hi ha entre el currículum i els infants. Després de llegir mitja biblioteca i de revisar Google de cap a peus, sembla que la programació agafa forma. Per fi veiem la llum al final del túnel! Però, llavors, arriba el moment de portar-la a la pràctica i és allà on ens adonem que no tot és tan senzill com sembla. Com pot ser que després de quatre anys de grau les nostres unitats didàctiques “excel·lents” quedin tan lluny de la realitat? Com a conseqüència, ens sorgeixen moltes inseguretats. No podem oblidar que som estudiants d’últim any, que aquesta és l’última intervenció del grau i que la pròxima vegada que estiguem a l’aula ja serà com a mestres. Davant de tot aquest mar d’emocions, tal com diuen Jaume Cela i Juli Palou a “Va de mestres. Carta als mestres que comencen”, ens podem arribar a sentir més soles que el porter o la portera en un penalti.
És en aquests moments quan agraïm el suport de la mestra tutora o el mestre tutor, en aquelles converses al final del dia on compartim sensacions, emocions i dubtes; en els petits debats al migdia on ens sentim una més de l’equip; en les bromes que relaxen els moments previs a la intervenció. Possiblement, vosaltres, tutors i tutores a les escoles, no us imagineu quant d’importants sou per a nosaltres, i com de felices ens fa formar part del vostre centre. Ens heu ajudat a veure la realitat a les escoles, les diferents situacions a les quals us enfronteu i en les que aviat ens hi trobarem nosaltres. Així que gràcies, estimats i estimades mestres, per cuidar-nos i acompanyar-nos fins i tot quan sentim un zoo a l’estómac abans de cada intervenció. Gràcies per transmetre’ns la confiança que en alguns moments no tenim en nosaltres mateixes. Formeu, i formareu part sempre, del nostre procés de creixement i d’aprenentatge. Finalitzem les pràctiques sabent que el camí universitari s’acaba aviat, conscients que encara ens queda molt per aprendre però convençudes d’haver triat la professió més meravellosa del món.
