L’Ares té 9 anys. Es belluga inquieta a un banc del parc a tocar de casa seva, esperant l’arribada de les seves amigues. Mentre no arriba l’estona de joc compartit, la menuda respon, tímidament, algunes preguntes sobre la seva infància més primerenca. “No me’n recordo”, diu, previsiblement, en referència a quan tenia quatre anys. Però el P5 de l’Ares va ser molt diferent del dels seus companys i companyes. Va ser quan va començar la seva transició de gènere. “No recordo com era quan tenia l’altre nom. El primer que recordo del cole és que agafàvem pilotes i ens fèiem massatges a l’esquena després del pati”, explica, innocent, mig amagada darrera les esquenes de la seva mare.
“Al meu cole ser trans està bé. Vull dir que mai ningú m’ha dit res ni s’ha equivocat amb el meu nom. I si ho ha fet, tampoc no ho recordo”, diu, encongint les espatlles. “Només recordo que volia posar-me noms que ara no m’agraden gens!”, exclama l’Ares, amb un mig somriure, com agraint a la seva mare que la convencés de no dir-se ‘Estrellita’ o ‘Caramela’, que eren els noms que li agradaven. “La transició va ser molt fàcil per ella: va ser molt natural i va coincidir en l’època que s’estava descobrint a ella mateixa”, recorda la Marta, la mare de l’Ares. I és que la menuda, tant bon punt va aprendre a parlar, es referia a ella mateixa en femení. Volia anar pentinada com una nena i dur faldilles.
“Però aquest joc, a poc a poc es va anar convertint en exigència i en malestar. S’enfadava quan la tractaven de nen, es va començar a mossegar les ungles i fins i tot ens van trucar de l’escola per saber si hi havia alguna cosa que no rutllava”, explica la Marta, recordant el moment en què, per primera vegada, es va començar a plantejar que la seva filla pogués ser trans. “Jo, com a feminista, no li podia dir pas que un vestit és de nena i que, per tant, no se’l podia posar. Però quan vam veure que la cosa anava més enllà d’això, vam decidir buscar ajuda”. Així, van entrar en contacte amb l’associació Chrysallis de famílies d’infants trans. Allà van conèixer altres persones i infants trans i van saber, per fi, posar nom al malestar de l’Ares.
Quan l’Ares va entendre que era una nena trans, de seguida ho va voler explicar a l’escola. El seu patiment va desaparèixer, però no tant el de la seva família
“Li vam explicar que, al món, hi ha nens que tenen vulva i nenes que tenen penis. I que això està bé i que ella pot comportar-se i ser el que vulgui. Llavors es va assenyalar a ella mateixa i va dir: jo, mama, això sóc jo!”. Quan l’Ares va entendre que era una nena trans, de seguida ho va voler explicar a l’escola i es va assumir com a tal sense passar per una transició difícil. El seu patiment, segons relata la seva mare, va desaparèixer. Però no tant així el de la seva família. “Teníem molta por per tota la càrrega negativa que té la paraula trans”, explica la Marta. L’exclusió, les altes taxes d’atur, la discriminació i la violència verbal, física i virtual que pateixen les persones trans cada dia va caure com una llosa sobre la família de l’Ares.
Però ella és aliena a tot això. Ella només juga, feliç, sabent-se nena, sent nena, sense ser conscient que hi ha una bona part de la societat que no accepta la seva tria i que, inclús, li arriba a negar la seva condició i existència. A més, dins el feminisme mateix, la pugna entre els col·lectius transinclusius i l’anomenat feminisme radical (o TERF) ja fa anys que dura. I aquest debat –sovint incendiari– també ha arribat a les aules.
Un debat encès
La discussió sobre la qüestió trans és com una flama d’espelma: sempre hi és, però segons com vinguin els vents, creix o minva. A principis de mes es va tornar a posar sobre la taula arran de l’anunci d’un llibre polèmic de l’editorial Deusto i Planeta Libros. La periodista del Wall Street Journal Abigail Shier signa Un daño irreversible, un text en el qual afirma que el “transgenerisme és una moda” que ha arribat a les escoles per fer pensar a moltes criatures que “declarant-se trans poden ser més populars o guanyar seguidors a les xarxes socials”. Aquesta moda, segons l’autora, generarà un “dany irreversible” en aquells que prendran una decisió que els durà a modificar el seu cos.
Aquesta publicació ha fet revifar, de nou, el debat entre aquells sectors del feminisme que consideren que l’autodeterminació de gènere és vàlida i els que no. Entre aquests darrers s’hi troben persones com la Sílvia Carrasco, professora d’antropologia a la UAB i membre de DoFemCo (Docents Feministes per la Coeducació), que apunta que “la penetració a l’escola de les idees transgeneristes multiplica el nombre d’infants, cada vegada més petits, que tenen dubtes sobre la seva identitat i que acaben en teràpies hormonals i cirurgia”. Segons l’antropòloga, el fet que la qüestió trans es visibilitzi i arribi a l’escola com una opció normalitzada provoca que molts infants “percebin que els seus cossos no són adequats en un moment que, per edat, estan desorientats quan assisteixen a transformacions naturals. Això duu a que rebutgin el seu cos sexuat i tinguin dubtes sobre la seva identitat”, afirma.
Si l’Ares tingués les orelles de pàmpol, com a mare li diria que són les més maques del món. Però si en algun moment l’impedeixen ser feliç, l’acompanyaré de la mà al quiròfan
A l’Ares també li han preguntat sovint si no serà massa menuda per decidir encara la seva identitat de gènere, però la seva mare considera que afirmar la seva condició trans només va ser una “formalitat” perquè “ni era un nen estereotípic ni és una nena de brilli brilli. Reconèixer-se com a trans va ser l’alleugeriment de poder posar solució i nom a una cosa que no anava bé”. I és que a casa de l’Ares són de la corrent que va defensar el sociòleg i activista trans Miquel Missé al seu llibre A la conquesta del cos equivocat, en què defensa que moltes persones trans no necessiten modificar el seu cos per encaixar en el gènere sentit. “Un penis és molt important, sí, però si l’hi amputessin a qualsevol home cis, no es convertiria en dona de la nit al dia. El gènere és quelcom més complicat”, afirma la Marta.
Així, els pares de l’Ares procuren que “s’estimi tal com és. No té un cos equivocat, és un cos de nena, divers, però perfecte”. Ara bé, conscients que les hormones o les cirurgies de reassignació de gènere són opcions que la seva filla ara no contempla per ser massa menuda, però que podria desitjar demà, la família ja s’està informant. “Amb ella no ho hem parlat gaire, perquè és avançar-li temors. No sabem si voldrà tenir barba o si voldrà un cos estereotípic de dona”, diu la seva mare, entre dubtes. Aquestes són incògnites a futur, però el que sí que tenen clar és que decideixi el que decideixi l’Ares, estarà acompanyada. “Si tingués les orelles de pàmpol, com a mare li diria que són les més maques del món. Però si en algun moment l’impedeixen ser feliç, l’acompanyaré de la mà al quiròfan. Tot i que el primer pas serà acceptar les seves orelles, que són funcionals”.
Queer o no queer, aquesta és la qüestió
A casa de l’Ares s’alineen, doncs, amb la teoria Queer, també aplicada a l’escola. I és que la Marta, que treballa com a mestra a una escola de bressol de Barcelona, considera que manca moltíssima informació i formació entre el professorat. “No hi ha mala idea ni ganes de fer mal, només desconeixement. Però la desinformació mai no és neutra”, diu. I, en compes d’haver de formar-se pel seu compte, com han fet desenes de mestres que es troben amb infàncies trans a les aules, demana formació sobre pedagogia queer a les universitats. Però, què és la pedagogia queer?
Igrid Agud, doctora en educació i societat per la UAB i coordinadora del grup d’educació i gènere de la mateixa universitat, apunta que la teoria queer “ofereix una manera de repensar les bases de la cultura binària i va més enllà de reconèixer qualsevol identitat que no s’ajusti a la norma. Ens fa veure que tothom està subjecte a aquesta norma i que, en comptes d’acceptar la diversitat, el que cal és canviar els cànons normatius”. Així, Agud considera que l’escola hauria de ser l’espai per aplicar una teoria que “accepta les existències i acull allò nou que apareix. Les aules no haurien d’imposar mai maneres de ser, estimar, pensar o vestir-se pròpies del binarisme, perquè si no seran un espai més de dominació i opressió”, opina.
La teoria Queer qüestiona el binarisme i, en comptes d’acceptar la diversitat com a quelcom que se surt de la norma, proposa canviar els cànons normatius
El binarisme, la teoria imperant a la societat segons la qual només existeixen dos gèneres (i, per tant, nega la possibilitat trans o no binaria) és, segons la doctora, “una font primària de desigualtat. No hem d’obviar les diferències òbvies entre homes i dones, però sí que ens hem de deixar de llegir des d’aquesta opressió que no reconeix altres opcions. La teoria Queer ens convida a escoltar les necessitats de cadascú i no avançar-nos ni imposar cap estereotip ni rol. Es tracta d’evitar el patiment d’aquells qui no encaixen”. Agud explica, doncs, que la teoria Queer no convida a modificar el cos ni la manera de ser de ningú: “Es tracta de qüestionar la societat, no les persones”.
Aquesta teoria, filosòfica i complexa, pot aplicar-se a l’aula a través de petites “accions disruptives”, tal com les defineix el docent i activista trans Lucas Platero. “Ens hem de qüestionar la normalitat i la normalització, ja sigui sobre el nostre comportament, els continguts o el funcionament escolar. L’ús de l’humor com a eina pedagògica, fer una educació sexual integral o reapropiar-nos d’insults o paraules estranyes ens fa qüestionar-nos les relacions de poder”, explica. Però per dur a terme aquestes accions, Platero assegura que cal més formació en el professorat. Cal deconstruir els docents abans de deconstruir l’educació per tal que tingui “un valor en l’alumnat, els equips docents i la comunitat”. Però prendre aquesta decisió a l’aula suposa “costos personals, com discriminació o assetjament. Tot i això, és un preu que cal pagar, perquè necessitem transformar radicalment l’escola, a la llum dels atacs de l’ultradreta i els col·lectius TERF”, exposa Platero.
Adoctrinament o avenç?
Així doncs, segons les paraules de Platero i Agud, la teoria Queer aniria més enllà de la ja acceptada i assumida coeducació, però altres postures com la de Sílvia Carrasco, apunten a que “perverteixen la coeduació. El transactivisme fa que ens colin uns protocols a l’aula en què només queda el desig d’identitat de l’alumne. Però què és ben bé això?”, es pregunta. Si bé, ambdues teories estan d’acord en què cal evitar qualsevol tipus de malestar a un infant que no se sent dins la norma i que cal atacar tota discriminació, les postures contràries a l’autodeterminació de gènere consideren que les infàncies trans s’expliquen amb “processos de desorientació emmarcats en un sistema patriarcal. Cal abordar el masclisme i acceptar tothom, però sense modificar cossos ni ments ni adoctrinar a l’aula”, sentencia Carrasco.
Sobre això, defensores de la teoria Queer com Agud asseguren que aquesta no pot estar més allunyada de l’adoctrinament: “No hi ha absoluts, sinó que dona peu a la proliferació d’identitats. Hem d’entendre què és adoctrinament, perquè, si no, entrem en la demagògia. La teoria Queer no imposa res, sinó que ho accepta tot”, diu. Ambdues parts del debat, doncs, posicionades en bàndols totalment oposats, afirmen cercar el mateix: el benestar dels infants, el respecte i la fi del patriarcat. Però amb mètodes i creences incompatibles. Unes diuen que acceptar totes les identitats ens farà més lliures i abolirà les discriminacions de gènere i les altres que, d’aquesta manera, s’esborrarà les dones. Aquest debat es dona, encès i –sovint– virulent a xarxes, mitjans de comunicació i aules. Però, mentre es discuteix sobre la seva existència i la seva essència, sobre la seva confusió o no, sobre els seus drets i possibilitats de futur, l’Ares juga als gronxadors. Aliena a tot plegat.
“Si desmuntem el gènere i deixa d’haver-hi homes i dones tal com ens tenim entesos, moltes dones es poden veure anul·lades. Però de dones continuarà havent-hi; de fet, n’hi haurà més. Per això el nostre somni és que l’Ares no s’hagi d’operar mai per encaixar en una societat binària”, explica la Marta. Assegura que la seva filla ho ha tingut molt fàcil: ningú li ha qüestionat res ni ha patit agressions físiques ni verbals per ser diferent. No com altres desenes de persones trans que sí que ho pateixen. “Hem tingut molta sort a l’escola i entre els amics, però no es tracta d’això. No volem tenir sort, volem tenir drets”, assegura la Marta, mentre mira com la seva filla dibuixa amb el gronxador una corba que puja i baixa. Avui, l’Ares és feliç. Avui, de fet, l’Ares és. I amb això, de moment, n’hi ha prou.
