Sant tornem-hi. Una altra producció audiovisual irromp en la consciència de pares, mares i mestres, i torna a fer sentir certa impotència davant de la dificultat d’impedir que determinats continguts arribin a nens i nenes. La sèrie sud-coreana El joc del calamar de Netflix no està recomanada per al públic menor de 16 anys, però als patis de les escoles, infants de qualsevol edat emulen jocs infantils que en la sèrie són paranys per guanyar molts diners o per perdre la vida.
No tots els nens i nenes que hi juguen han vist la sèrie, però aprofitant el filó de l’èxit d’aquest nou producte audiovisual, altres programes que sí estan adreçats al públic infantil han reproduït versions que, indirectament, els hi passen el missatge de que això existeix.
Preservar els infants
“És una tendència que veiem fa anys, la de no preservar els infants del seu accés a determinats continguts, i que les recomanacions d’edats que es fa en cada pel·lícula, videojoc o continguts multimèdia es compleixen molt poc”, afirma el psicòleg i psicoterapeuta Roger Ballescà, vicesecretari del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.
Des del Consell de l’Audiovisual de Catalunya s’ha emès un comunicat d’alerta en relació amb la polèmica apareguda arran de l’emissió de la sèrie, en la que el president del CAC, Roger Loppacher, recorda a les famílies que totes les plataformes de vídeo a petició ofereixen diversos sistemes de control parental, així com la necessitat d’evitar l’exposició dels menors d’edat a continguts inadequats.
“El problema –afegeix Loppacher- és que els sistemes de control parental cal establir-los en el sí de cada família i, lamentablement, en molts casos pot passar que hi hagi un desconeixement per part del pares i mares, que haurien de ser els encarregats d’implementar-los”. Per això des del CAC treballen en l’elaboració de tutorials per divulgar com fer-ne un ús efectiu, i també han demanat la modificació de la Llei de l’audiovisual de Catalunya per ajudar a fer més efectiu que s’eviti que els menors d’edat estiguin exposats a continguts inadequats.
Roger Ballescà, psicòleg especialitzat en infància i adolescència, recorda, a més, que “preservar els nens i nenes d’allò que no és apte per a la seva etapa formativa és un dels drets de la infància, i veiem com està sent permès, conegut i assumit pels pares atemptar contra aquest dret”. És a dir, “el dret a no veure el que no és adequat per a ells implica un deure dels adults, que no s’està complint”, precisa.
Pel que fa a les adaptacions per a menors que se’n puguin estar fent d’aquesta polèmica sèrie, tot i no incórrer en cap il·legalitat, acaben promocionant indirectament la sèrie i augmentant-ne les ganes d’arribar a veure-la, malgrat tot. D’alguna manera, “quan es normalitzen els continguts, tot i adaptats als infants, també pots confondre”, afegeix Ballescà.
Aquest psicòleg admet que va ser el seu fill, de 10 anys, qui li va parlar per primer cop de la sèrie. “S’ha creat un boom que és possible que formi part d’una estratègia de màrqueting que s’engrandeix també a través de la mateixa polèmica. I si fos per adults només, no passaria res”, diu el psicòleg. Ell també ens recorda que no és la primera sèrie que barreja elements propis de la infància amb els d’adults, com ara la violència tan explícita i extrema, per la qual cosa, suggereix que “hem de ser encara més vigilants perquè, aparentment són jocs infantils i poden cridar més l’atenció”.
El paper clau de la família
Tal com ell mateix explica, “estem en un entorn en el que s’està preservant poc els infants i prestant poca atenció als continguts als quals accedeixen nens i nenes a través de pantalles diverses, siguin sèries, pelis, i videojocs que no són apropiats, com ara pornografia o certs jocs online, milers de coses que són per adults. Tenim un problema social”.
Com redreçar tot això passa “primer per la família”, diu Roger Ballescà. “Perquè en són els responsables. Després l’escola, però sobretot la família, i l’Estat i l’administració també han de vetllar per aquests drets de la infància”.
Des del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya, el seu vocal de Pedagogia i Escola, Joan Gamero, puntualitza que “el tractament d’aquesta realitat té molt a veure amb la cultura de valors familiars. No deixen de ser uns valors els que es posen en joc. Precisament aquest joc potencia la violència i treu valor a la vida, el més important, i ho fa utilitzant jocs tradicionals com el pica paret. Hem de fer reflexió més enllà del joc en sí mateix. Si com a família es permet el consum d’aquests continguts, ¿Què és el que s’està transmetent? ¿Quina és la filosofia o manera de veure el món?”.
Un repte per escoles i institucions
En la seva opinió, també com a director pedagògic de l’escola L’Oreig de Pallejà, Gamero proposa “agafar-ho com una oportunitat a nivell pedagògic per parlar del que s’hi mostra. Des de l’escola ho hem de veure com una eina per parlar del respecte, de la violència, la responsabilitat, el valor sagrat de la vida, un mitjà per parlar dels valors transversalment. Prohibir-ho, seria com voler escombrar el desert. Sempre tindrem sorra. Si no ho veuen a casa, ho veuran a casa d’un amic o en qualsevol altre mòbil”, exposa el pedagog Joan Gamero.
Perquè s’entengui fàcilment, exposa el psicòleg Roger Ballescà, “una pantalla és una porta més de sortida del domicili. Igual que pots sortir per la porta i anar a comprar, també es pot sortir i anar a un bordell. A través de les pantalles poden visitar una biblioteca o comprar-se unes bambes, però també veure continguts de violència extrema i pornografia, i no saps amb qui es relacionen”. D’aquí a que Ballescà estableixi que “hi ha un deure i una responsabilitat de la família de poder controlar això i també de les institucions. Calen les traves necessàries per controlar els accessos i posar els límit perquè els nens no puguin accedir a la pornografia igual que no poden accedir a un bordell”.
“Una pantalla és una porta més de sortida del domicili. Igual que pots sortir per la porta i anar a comprar, també es pot sortir i anar a un bordell”, diu Roger Ballescà
Jugar a matar sempre s’ha fet, els rols d’indis i vaquers al pati de moltes infàncies enrere també eren inspirats en les pel·lícules de l’Oest, per tant, com diu el psicòleg, “no hem de ser alarmistes, però tampoc banalitzar aquests continguts. És tan senzill com respectar les edats que marquen els productes audiovisuals”.
Un altre debat és el que pugui traspuar de l’experiència del seu visionat en el món dels adults. La crítica social que també aporta la sèrie no passa a tothom desapercebuda. O no hauria de fer-ho. Com apunta el periodista Andreu Farràs, “la innecessària tinta vermella que llença ‘El joc del calamar’ no hauria d’enfosquir la brillantor d’un contundent al·legat contra la deriva preocupant que en molts aspectes està prenent la humanitat. Aquí i a Corea”. Farràs, d’acord amb “els qui repudien les sagnants escenes d’un realisme gratuït innecessari com que el que, per altra banda, podem veure en centenars de pel·lícules i sèries de Hollywood i que emeten per la televisió” –precisa-, apel·la a la responsabilitat dels pares i mares de controlar què veuen els seus fills menors de 16 anys a les pantalles. Però també considera la sèrie asiàtica “una formidable paràbola de la que se’n poden extraure nombrosos temes per reflexionar. Si es vol, fins i tot per obrir debats entre els estudiants majors de 16 anys”, diu. Debats sobre el “capitalisme salvatge, cobdícia, individualisme, insolidaritat i la sistemàtica desconfiança en els altres com a pilars que sostenen un sistema que condueix a l’autodestrucció”, suggereix Farràs.
Com afrontem el món digital
Tal com expressa el pedagog Joan Gamero, “el món digital és un món obert que no controlem, i el joc del calamar és només la punta de l’iceberg. És una realitat que no és bona ni dolenta”. I –afegeix- és un fenomen cíclic. Quan irromp un d’aquests continguts, tothom s’hi dirigeix i fa el mateix, augmentant així la seva difusió. Ell assumeix la missió d’acompanyament per part de l’escola, però –com afirma- “dels valors invisibles que portem a la motxilla de la vida, un 80% depenen de les dinàmiques familiars, del tipus de comunicació que tenen pares i fills. Jo no jutjo un nen de 4t de Primària que ve amb el mòbil, però sé que hi ha famílies que, negant el mòbil al seu fill, tot i que aquest el demani perquè tots els seus companys de classe en tenen, els estan empoderant a tenir les idees clares”.
Gamero explica que a l’escola L’Oreig de la que és director pedagògic, les joguines bèl·liques estan prohibides. “Preponderem el diàleg i una forma de veure el món no violenta, això també depèn de la filosofia de cada escola”, declara. A la seva compten amb un programa de competència emocional. “En la primera mitja hora de classe s’exposen temes que preocupen i que també es treballen en les tutories. I el joc del calamar ha sortit aquests dies, està clar, però nosaltres l’aprofitem de trampolí, com a excusa per treballar valors, que lliga amb el nostre corrent més humanista, on l’alumne és el protagonista”.
Els efectes sobre els infants
Però, ¿Què passa en la ment d’un infant, quan veu continguts de violència extrema? Com sempre –apunta Ballescà-, “el principal problema és que sempre busquem efectes a curt termini. Nen i nena poden mirar la sèrie i dormir tranquil·lament, de 100 nens pot ser que a cap no li suposi cap mal immediat fer-ho. Però un efecte acumulatiu, igual com passa amb la contaminació o amb els consums esporàdics d’alcohol, va fent efectes acumulatius”, exposa. I això, segons explica, es pot traduir a la llarga en “nenes i nens hipersexualitzats, hiperestimulats, que tenen una visió de les relacions entre les persones on predominen la dominació i la violència”.
No obstant, aquest efecte acumulatiu, mentre va fent el seu pòsit, s’ignora. Com que la criatura mirant aquell contingut no s’espanta, es considera que ho pot veure, perquè sembla que no li fa res. I, com diu l’especialista en psicologia infantil, “no és un problema d’espantar, sinó de quin tipus de relacions entre persones estan veient”.
Professionals com ell han vist a les seves consultes, dificultats per dormir en alguns infants, també per separar-se dels pares, i pors, problemes importants que molts cops deriven de personatges de sèries que han anat apareixent, com el Chucky o el Momo. I el primer tallafocs de tot això és la família, repeteixen els experts. “Si els menors no poden sortir de casa sense saber on van, si se’ls dona una tauleta, s’ha de poder saber també amb què els connecta, han de tenir permís per fer-la servir i gaudir-ne en un lloc comú. Tot això són elements de control parental, com el coneixement de les claus d’accés als seus mòbils, tauletes i ordinadors, per part dels pares. “No es pot permetre que els pares no tinguin accés a les claus dels dispositius dels seus fills menors de 16 anys. Seria com si tampoc no poguessin entrar a l’habitació dels més petits de la casa, perquè únicament els nens i nenes en tinguessin la clau”, puntualitza Roger Ballescà. “I l’administració tot això també ho ha de procurar”, afegeix.
Indicadors d’addicció
Fins a quin punt un videojoc, una sèrie o qualsevol contingut multimèdia pot enganxar i arribar a desenvolupar una addicció en l’usuari “hauria de figurar també en cada article, igual que hi ha una edat no recomanada per al seu ús”, considera el vicesecretari del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. “Molts són volgudament addictius i això no ve reflectit en ells”, diu, i ens confirma que els psicòlegs especialitzats en infància i adolescència estan observant un important increment en les addiccions a les xarxes socials i als videojocs.
Tot això –afirma Roger Ballescà- “és un caldo de cultiu, si no una conseqüència directa en nens que presenten més ansietat, més autolesions, més problemes de conducta, més problemes transgressió de les normes socials. I això s’insereix dins d’un substrat on hi ha adults excessivament permissius i hiperprotectors”.
L’altra gran informació de la que parlen aquestes consultes de psicologia és que l’ús de les pantalles s’ha menjat el temps d’oci i l’espai social. “De les places físiques, el joc dels infants s’ha anat traslladant a places virtuals, una illa o un entorn de guerra. I allà és on juguen, però a jocs molt més dirigits, menys rics creativament per part d’ells”, exposa Ballescà. I això és una conseqüència clara de “com les famílies deleguem la cura dels nostres infants en una pantalla, en comptes de proporcionar-los l’atenció que necessiten, deixant que es distreguin amb la tecnologia”.
Una bona gestió del temps
Però, en el fons, matisa, “el problema no són les pantalles, sinó els continguts, alguns dels quals sí que estimulen moltíssima creativitat, i també s’ha demostrat que determinats jocs desenvolupen certes zones del cervell”. El tema és quantes hores s’abandonen els infants a la navegació o consum de continguts digitals.
Segons explica Ballescà, aquest consum digital en el temps d’oci s’hauria d’integrar de manera adequada i justa en l’horari diari de cada infant, que hauria de comptar amb temps per a realitzar:
- La cura de sí mateix: Descansar prou, rentar-se i alimentar-se bé
- Tasques i responsabilitats: Segons l’edat, el temps a l’escola, deures, endreçar l’habitació…
- Activitat física: Sortir, fer esport
- Relació física amb la família, amics i altres persones
“La resta del temps la poden dedicar una mica al que vulguin, a les pantalles si volen. I, si comptes, tampoc no queden tantes hores. El problema ve quan el temps per a l’ús de les pantalles substitueix d’altres temps per a qualsevol altra tasca de les necessàries. Per això, l’element central de tot això jo diria que és la dificultat que tenen els pares per dir no als seus fills, una cosa tan bàsica com això. En conclusió, dediquem poc temps als nostres infants i els hi prestem poca atenció, aquí rau el principal problema”, conclou el psicòleg Roger Ballescà.
