Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
«La iaia es desperta molt prompte, quan surt el sol ja es desperta.
Suposem que es desperta tan prompte perquè es pensa que ja és de dia.
Després, sempre va al sofà i trau els comandaments a distància de la bossa,
perquè ella pensa que si se’ls deixa fora, algú els hi robarà.»
Amb aquest fragment del conte de la Núria i la Júlia, alumnes de 6è del centre que dirigeixo, l’Institut Escola Daniel Mangrané, he volgut començar aquest escrit de reflexió. Què està passant perquè les malalties mentals hagin emergit del fons de l’iceberg i s’hagin situat al vèrtex, just a la vista de tothom? Potser l’iceberg s’està desfent? Què ho està provocant?
Factors múltiples donaran explicació al perquè d’aquest fenomen, potser tindrem temps a parlar-ne, però no em resisteixo a posar la mirada en les malalties mentals de l’adolescència, i més encara després d’haver pogut assistir a la jornada organitzada fa uns dies a les Terres de l’Ebre, que just portava per títol aquest tema, i que pretenia esdevenir un espai per compartir els diferents recursos i el treball en xarxa que des de les administracions s’està implementant per prevenir-les, detectar-les i actuar-hi.
Moltes són les preguntes, els interrogants que em va despertar aquesta jornada, potser més dels que ja portava en assistir-hi, i que van ser la causa que em decidís a anar-hi. Potser això és bo. Com passa amb el nostre alumnat, es tracta no de donar respostes, sinó d’ajudar-los a fer-se bones preguntes. O potser no?
Potser pel que fa a l’acompanyament a les malalties mentals de l’adolescència, per la urgència, per la importància, per la invisibilitat, per la vulnerabilitat dels nois i noies que les pateixen, caldria ja poder oferir més respostes, que no pas preguntes? Com comentava una de les ponents, Maria Domènech, potser amb tant acrònim ens perdem: AIS, SIEI, EAP, CRETDIC, CREDA, CREDV, CSMIJ… són molts els recursos, els professionals, els plans i projectes implicats. Cal esforçar-nos, com va repetir-se en diferents moments de la jornada, per reforçar la comunicació, la coordinació i el treball en xarxa.
Dades com les que ens ofereix l’ESCA 2020 amb indicadors com que un de cada deu infants i adolescents té probabilitat de patir un problema de salut mental, o com l’inici del consum de drogues situat als catorze anys, amb la depressió com la primera causa d’incapacitat en joves, denoten la necessitat de posar-nos ja com a prioritat l’abordatge d’aquest àmbit de treball.
Un de cada deu adolescents té probabilitat de patir un problema de salut mental, l’inici del consum de drogues se situa als 14 anys, la depressió és la primera causa d’incapacitat en joves…
L’increment exponencial de casos s’atribueix a l’ús desmesurat de les noves tecnologies, als llargs períodes de confinament que els nostres joves han hagut de viure, amb molts moments tancats, sols, aïllats, potser interconnectats, amb realitats i relacions virtuals i no sempre sinceres que els han abocat a desenvolupar ansietats, trastorns de l’estat d’ànim, trastorns obsessivo-compulsius, conductes alterades pel que fa a l’alimentació, situacions límit en l’àmbit relacional, especialment dins la família, agressivitat o apatia. Resulta inevitable recordar la importància del benestar emocional entès en un sentit global, per poder gaudir d’una bona salut mental. La definició de l’OMS es refereix a la salut com un estat complet de benestar físic, mental i social.
I els i les joves? Què hi tenen a dir? Com ho estan vivint? Què és el que els fa llegir la vida com ho fan? Malauradament parlem massa d’ells i elles, i els escoltem massa poc. Als instituts tenim l’oportunitat i, al mateix temps, el deure de fer-ho. Els centres educatius han de ser un espai per acompanyar l’alumnat en estratègies i recursos per ser resilients, competents socialment, per resoldre conflictes constructivament o assertivament, per adaptar-se a noves situacions, per tolerar la frustració i prendre de decisions, un espai d’observació i d’escolta. Podem escoltar amb la mirada, amb l’anàlisi, amb el seguiment, amb el monitoratge del seu dia a dia, oferint-los moments perquè expliquen, des de l’escolta sincera i atenta, sense jutjar-los, només deixant-los dir, acompanyant-los en la conceptualització d’allò que volen compartir, del que molts cops no en són ni conscients. Als centres aquest seguiment és constant, hi ha molts indicadors que ens desperten l’alerta: canvis d’actitud, ansietats, irritabilitats, el fet d’adormir-se durant les classes, menys relació amb els altres, menys activitat física, impulsivitat, poca tolerància a la frustració…
Aquesta mateixa setmana vaig rebre, pocs minuts després que l’alumnat sortís del centre al migdia, un whatsapp d’una docent de l’ESO. Sortint es va creuar amb un alumne i li va preguntar: «Què fas? Ja has dinat?» I la resposta va ser: «No, jo no menjo. Només quan tinc gana».
Incapaç de marxar amb aquesta càrrega, ha necessitat compartir-ho amb mi, de seguida. Sap que jo estaré al centre durant la tarda i coincidiré amb l’alumne que es queda a fer una extraescolar: «Pregunta-li tu, a veure què et diu», em comenta. I ja tenim tema. Després avís per si de cas a la tutora, al coordinador pedagògic, i l’endemà, tots durant l’esbarjo atents: avui duu esmorzar? Se’l menja? I en això estem, i d’això es tracta. De prevenir, detectar i actuar si cal, en un món que no sempre és tan amable com voldríem.
De ben segur que en el moment del plantejament del Decret 150/2017 d’atenció a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, no es podia preveure fins a quin punt aquest component de les malalties mentals lleus i greus, de la necessitat de suports addicionals i fins i tot intensius anirien agafant relleu, convertint-se malauradament en protagonistes de la gestió en l’atenció a la diversitat del nostre alumnat.
I per acabar, ho farem de nou de la mà de la Núria i la Júlia, les quals amb el seu relat han merescut el primer premi del concurs organitzat per la Taula de Salut mental i els Consells Comarcals de les Terres de l’Ebre i han après, per prevenir i donar veu a la problemàtica. Esperem que, com elles fan, també tots i totes n’aprenguem, en parlem i ho tractem com es mereix, acompanyant des del respecte i l’estima.
