La intolerància del sistema educatiu – El Diari de l'Educació

Us vull parlar de la intolerància en el sistema educatiu, envers les persones amb diversitat funcional. L’educació és un pilar fonamental en el desenvolupament de la personalitat dels ciutadans del món. És l’eina que tenim per adquirir habilitats socials com la motivació per aprendre i la formació de la capacitat intel·lectual que ens guiarà en el transcurs de tota la nostra vida. D’igual manera, l’educació també ens enriqueix en valors humans, com l’harmonia, el respecte, la convivència, la pau i la tolerància, entre altres. Però l’escola és també, malauradament, un dels espais on es posa més de manifest la intolerància, la falta de respecte i l’assetjament contra les persones diferents, les que s’allunyen del patró establert per la societat com a normal.

Estem acostumats a escoltar dia sí i dia també, històries d’assetjament, intolerància i discriminació a les aules i ho tenim totalment associat a fets que generen alguns alumnes contra uns altres. Però el que ja no és tan normal és que siguin els mateixos docents els que portin a la pràctica aquests mètodes. Això també passa. També hi ha professors intolerants, assetjadors i irrespectuosos a les aules.

Per contextualitzar aquest relat us diré que l’Ayla que en l’actualitat té vint-i-sis anys, protagonista involuntària d’aquesta història, viu a la capital d’una comarca gironina, amb la seva germana de vint-i-tres anys i amb la seva mare de cinquanta-vuit anys, que soc jo mateixa.

L’Ayla amb dotze anys va ser diagnosticada de síndrome d’Asperger i té reconeguda una discapacitat del 75%. Ha tingut una vida força complicada, marcada tant per una greu malaltia, que va superar, però que la va deixar amb un important dèficit auditiu, com per haver de suportar continus episodis d’intolerància i incomprensió davant la seva peculiar manera de socialitzar amb el seu entorn.

Sempre ha estat escolaritzada en centres ordinaris, tot i que a la primària va passar per tres col·legis diferents, un de públic on va fer la majoria dels cursos, un de privat en el qual només va estar un curs i per últim una escola rural on va acabar aquesta etapa escolar. Tant de bo haguéssim pensat abans en aquest model d’escola rural! Va ser on es va sentir millor, on va estar més integrada, acceptada i recolzada.

La secundària la va cursar en un institut públic de la localitat on vivim, i va anar més o menys bé, ja que va tenir el suport d’una magnífica educadora i docent d’educació especial (mil gràcies). A 4t d’ESO li van quedar dues assignatures per aprovar, que van ser mates i català, i tampoc les va aconseguir aprovar en la recuperació de setembre. He de dir que mai se li van adaptar els exàmens, eren els mateixos que per la resta.

I aquí ve la primera vulneració de drets. En aquell moment, jo mateixa vaig anar a parlar amb la direcció del centre, per veure si es podia tornar a examinar i se’m va dir que no, que no tenia més oportunitats d’examinar-se i, per tant no podria obtenir la titulació de l’ESO. En cap moment se’m va informar que hi havia dues opcions més per fer-ho.

Així doncs, automàticament va passar a formar part d’una fundació amb un programa de tallers ocupacionals que aglutina la diversitat funcional de totes les persones de la comarca. Però mira per on, el gener d’aquell any arriba a casa per correu postal una carta informativa del centre, on diu que els alumnes que no hagin assolit l’etapa de l’ESO tenen dues opcions més d’examinar-se i així poder assolir la titulació. Sempre he pensat que aquella carta no estava destinada a l’Ayla, però com que s’enviava a tothom per protocol i ningú va fer el filtratge, va arribar a les meves mans.

Automàticament vaig anar al centre, a secretaria, i sense dir res més a ningú, vaig apuntar l’Ayla a aquesta repesca. I sí, en aquesta primera oportunitat i després de més de dos mesos de classes particulars intensives, la meva filla va aprovar i va aconseguir la titulació de l’ESO. Després d’això va tornar a la fundació i així van passar més de dos anys.

Ens vam plantejar deixar-ho córrer, però no vaig poder. No només per l’Ayla, sinó per totes les persones amb diversitat funcional que es trobarien amb el mateix problema; per què no podien tenir les mateixes oportunitats? Les seves vides no tenien tant de valor com les nostres?

Però l’Ayla volia fer alguna altra cosa, tenia ganes de superar-se, tenia inquietuds, es veia capacitada per fer alguna feina, volia portar una vida independent, com els altres, treballar i gaudir del temps lliure, ser feliç. Per això en aquell moment va pensar que volia continuar estudiant, formar-se en una professió que li permetés incorporar-se al mercat laboral.

Ja que disposava del títol de l’ESO, l’opció que ens va semblar més adient va ser apuntar-se a fer un cicle de grau mitjà de formació professional. Malauradament, a la nostra comarca no hi ha gaire on escollir i dintre de les quatre opcions de graus que hi havia (esports, geriatria, cuina i administració), vam creure que el grau mitjà d’administració podia ser la millor oportunitat, sempre pensant en la possibilitat que més endavant pogués ser una sortida laboral per ella. I així és com va tornar a incorporar-se al mateix institut on ja havia fet l’ESO i va deixar d’anar als tallers.

En entrar novament a l’Institut, l’any 2015, i des del coneixement que tenien de l’Ayla, el centre va decidir fer una adaptació curricular que consistia a fer el grau en quatre cursos en comptes de dos, com és el normal. És a dir, a cada curs faria la meitat d’assignatures. Ens va semblar correcte i així es va fer.

L’Ayla va anar superant els cursos sense més adaptacions, de vegades millor i de vegades no tant, però va anar aprovant, fins que va arribar l’últim curs, el quart (2018-2019), i aquí va començar el problema.

Abans de les vacances de Nadal d’aquell any, em citen per una reunió on l’equip docent m’explica que l’Ayla no es podrà treure la titulació del grau perquè hi ha dues matèries que no pot fer, una és la Formació al Centre de Treball (fer pràctiques no remunerades en alguna empresa de la comarca) i l’altre és Empresa a l’aula (creació d’una empresa virtual a la mateixa aula de l’institut, on els alumnes fan grups i van passant pels possibles departaments d’una empresa, compres, vendes, recepció, etc.). És a dir, que tot i estar matriculada d’aquestes matèries, no li deixarien fer les dues assignatures que permeten als alumnes posar en pràctica tots els coneixements que han après durant el curs.

No ho podíem creure. Li deixen que faci tot el curs i a l’hora de posar-ho en pràctica, no li deixen fer-ho? A més, n’estava matriculada. Doncs així mateix, i la raó que van argumentar va ser que es podia posar nerviosa i no la veien capacitada. Jo els vaig dir que això li podia passar a tothom i que no era una raó justificada, ja que l’Ayla mai havia tingut un mal comportament a classe.

Una vegada superada la meva sorpresa inicial, que fins i tot em va portar a fer que en un moment de debilitat signés un pla individualitzat on acceptava aquesta irregularitat (va ser en una reunió presencial amb tot l’equip docent, en la qual se’m va pressionar perquè donés el meu consentiment), vaig adonar-me que allò era una nova i flagrant vulneració dels drets de la meva filla.

I aquí comença un episodi, que ja dura més de tres anys, on les reclamacions i la lluita diària ens ha portat a un nivell de malestar psicològic, estrès i desgast emocional molt i molt difícil de suportar.

En un primer moment em vaig posar en contacte amb la direcció del centre per informar del meu desacord amb la decisió que havien pres, però la directora, amb un tarannà molt sec i autoritari, em va comunicar que no hi havia res a fer, que mantindrien aquesta postura. Aleshores em vaig dirigir directament als SSTT d’Educació de Girona, vaig parlar amb l’inspector de la meva zona i vaig posar en el seu coneixement tot el que estava passant. Aquest inspector va considerar que era un cas complex i va decidir traslladar-ho a Barcelona.

Quan va acabar el curs, revisant papers, vaig descobrir que a l’Ayla li faltaven per fer uns mòduls de dues matèries que tampoc havia fet. Em va estranyar molt, perquè durant la segona avaluació de l’últim curs (2018-2019) el tutor m’havia tramès una carta on indicava que el centre havia detectat que a l’Ayla li faltava un mòdul de tresoreria per fer, del qual no havia estat matriculada mai. Es va matricular, el va fer i el va aprovar. Doncs com és que no havien detectat aquest nou error?

El primer que vaig fer va ser trucar per telèfon al centre i demanar una explicació a direcció. En aquella trucada, al mes d’octubre de 2019 (quan l’Ayla ja havia acabat el curs), la directora em va dir en poques paraules que no emprenyés més i que si volia mantenir una comunicació amb el centre, que els hi fes arribar per escrit al registre d’entrada, ja que el cas de la meva filla estava en mans de la inspecció i que eren ells els que s’havien de posar en contacte amb mi. En definitiva, un sidral, i segons em van fer entendre, la culpa era meva per no haver-la matriculat. I jo què sabia de quins mòduls s’havia de matricular?

Arribats a aquest punt, un dia vaig fer un tuit a twitter, on explicava per sobre el meu tema i demanava si algú em podia ajudar. Alguns van contestar, però tots tenien un interès més o menys econòmic. Menys un, l’Enrique, un mestre d’una escola d’educació especial de Madrid. Des d’aquí li vull agrair tot el suport, l’ajut i l’empenta que de manera totalment desinteressada em va oferir. Aquesta persona, que no conec personalment, ha estat l’única capaç d’empatitzar amb mi en aquest tema. Una persona que ha posat hores del seu temps en mirar la documentació que li vaig enviar (que a més estava en català), en fer escrits per la inspecció, en trucar per telèfon per parlar amb l’inspector i que en moments de desesperació per part meva em va donar la força necessària per continuar endavant. Poques persones hi ha com ell, molt poques. [muchas gracias Enrique, sin duda sin ti no hubiera llegado hasta aquí, eternamente gracias]

Del Departament d’Educació no en vàrem treure res, l’únic que van fer va ser dedicar-me molt bones paraules, molts bons desitjos i molt de temps perdut, perquè la lentitud de les seves accions i de les seves respostes era inversemblant. Era jo qui havia de perseguir el tema i, esclar, mirava de no cansar gaire amb la meva insistència, per la qual cosa va passar un munt de temps sense cap resultat.

Per acabar-ho de complicar tot, va arribar la pandèmia i va ser l’excusa perfecta per no poder contactar amb ningú del Departament i que tot anés encara molt més lent. Per tant, el mes de juny de 2020 el Departament d’Educació de Girona donava per tancat el cas, tot dient que des del centre li farien arribar a l’Ayla un certificat dels mòduls superats. I això és el que van fer.

L’equip docent sempre ha posat per davant l’etiqueta de discapacitada, però per contra no ha donat cap recurs ni eina per ajudar-la; ha fet tot el possible per desanimar-la i desmotivar-la

Em podeu titllar d’innocent, però jo fins aquell moment encara mantenia l’esperança que el Departament d’Educació pogués resoldre el conflicte satisfactòriament.

En aquell moment ens vàrem plantejar seriosament l’opció deixar córrer el tema, ja n’hi havia prou. Però no vaig poder. En el meu cap ja s’hi barrejaven altres qüestions, com per exemple que ja no era només per l’Ayla, sinó també per totes les altres persones amb diversitat funcional que es trobaven i es trobarien amb el mateix problema. Per què no podien tenir les mateixes oportunitats que els altres? Què passava, que les seves vides no tenien tant de valor com les nostres?

I sí, vaig començar a patir “la ira del que és inacceptable”. No ho podia deixar estar, estava totalment compromesa amb la causa, aniria i aniré fins al final. Vaig descobrir que dedicar el meu temps a lluitar contra la vulneració dels drets d’aquestes persones i intentar millorar les seves condicions de vida, em feia sentir millor i em feia ser millor.

El novembre d’aquell any (2020), em vaig posar en contacte amb el Síndic de Greuges i vaig denunciar el cas. Aquesta institució està molt sensibilitzada amb el tema de l’escola inclusiva i en moltes ocasions s’ha pronunciat a favor de la creació d’estructures i recursos que desenvolupin i apliquin les lleis i projectes que avalen la inclusió real d’aquest col·lectiu.

El Síndic va fer les seves gestions i va demanar informació a totes les parts, i al final va elaborar un informe que entre altres coses deia:

“El Síndic recorda que el principi d’inclusió escolar afecta al conjunt del cicle formatiu, sense excloure els mòduls de pràctiques.”
“La informació facilitada a aquesta institució no justifica prou els motius que justifiquen la impossibilitat de fer una adaptació curricular dels mòduls de pràctiques. El Síndic valora que els motius arguïts en l’informe de l’equip docent no comporten necessàriament la impossibilitat de realitzar unes pràctiques laborals en administració adaptades a les característiques personals de l’alumna.”
“En vista d’aquestes consideracions, el Síndic demana al Departament d’Educació que: 1) garanteixi l’adaptació dels mòduls de pràctiques a l’esmentada alumna o que, en cas contrari, justifiqui els motius que fan impossible aquesta adaptació, i 2) informi aquesta institució sobre les unitats de competència no assolides per l’esmentada alumna i el motiu d’aquest no assoliment.

Doncs sí, tot i que les resolucions del Síndic no són vinculants, en el nostre cas va aconseguir que el Departament d’Educació mostrés una bona disposició i la voluntat de resoldre de manera satisfactòria aquesta queixa, des de la convicció que s’ha de garantir que l’alumnat amb NESE pugui assolir (amb les adaptacions i/o modificacions necessàries) la competència general del cicle.

Així doncs, després de més de dos anys d’embolic i de lluita per aconseguir que es respectés el dret de l’Ayla a una educació inclusiva [1], l’institut la va haver de tornar a readmetre i es va tornar a matricular de les matèries que li restaven per fer. L’Ayla estava supercontenta, motivada, amb ganes d’estudiar, per fi la tenien en compte i semblava que aquesta vegada tot aniria bé i podria acabar els seus estudis. Va començar el curs molt il·lusionada i decidida a treballar de valent.

A pesar dels desavantatges amb què va començar el curs, s’ha de tenir en compte que havia estat els dos últims anys sense estudiar, pensant que no tornaria a l’institut. A més, no se li va fer cap adaptació, tot i que ella tenia dret a què se li adaptessin totes les matèries incloses les de pràctiques. Però ho va fer, es va esforçar, va estudiar, feia els deures, anava contenta a les classes, aprovava els exàmens, els mateixos exàmens que tothom, fins i tot en un dels primers exàmens, amb la tutora, va treure un 9,5.

Així i tot, novament vàrem pecar d’innocents.

Continuar aquest relat a partir d’aquí és bastant dolorós, perquè aquest curs ha estat com un malson que ens agradaria oblidar, sobretot a l’Ayla. Tot ha estat encara molt pitjor que la primera vegada.

Les tres professores que ha tingut l’Ayla (les mateixes que havia tingut abans) han demostrat que no volien tenir-la novament a la seva aula. Per tant, des del primer moment s’han dedicat a posar pegues i entrebancs sense amagar en cap moment que les seves intencions eren exactament les mateixes que l’última vegada, és a dir, no deixarien que l’Ayla aprovés les dues matèries en conflicte i, per tant que aconseguís la titulació.

L’equip docent sempre ha posat per davant l’etiqueta de discapacitada, però per contra no ha donat cap recurs ni eina per ajudar-la. Ha fet tot el possible per desanimar-la i desmotivar-la, perquè clar, no es cuida el qui no s’estima, i definitivament a l’Ayla no l’estimaven.

Des del primer moment van començar a sortir els problemes, sobretot amb la matèria d’empresa a l’aula, ja que la professora que l’impartia ha estat la pitjor que li podia tocar. Una professora que sempre l’ha discriminat per la seva condició i a la qual li queda molt gran el mot de mestre. No li explicava els deures que havia de fer, em refereixo a dir-li de manera clara i directa el que havia de fer; tot ho deixava en suposicions que l’Ayla havia d’endevinar i quan li preguntava alguna cosa li deia que ella ja ho havia de saber. No li puntuava les pràctiques perquè potser les entregava una mica més tard, tot i que a vegades a la resta de la classe els hi passava.

El posicionament de l’equip docent era que amb l’Ayla s’havia de ser escrupolosament estricte, no donar-li cap mena de suport i no deixar-li passar ni una. Jo vaig estar a sobre del tema, demanant i reclamant, adaptacions, recursos, ajudes perquè l’Ayla tingués l’oportunitat real d’assolir els coneixements i el curs. Però res, no hi havia cap intenció per part del centre de col·laborar. Fins i tot li vaig posar una professora particular a l’Ayla perquè l’ajudés.

En vistes de com anaven les coses, vaig començar a fer mails deixant constància de totes les irregularitats i demanant explicacions. Aquests mails els feia a les dues professores principals, a la cap d’estudis i a l’inspector d’Educació. També demanava una reunió el més aviat possible, però no va poder ser fins al 25 de novembre de 2021. Ara, déu-n’hi-do la reunió que m’esperava.

Sí, la reunió va ser demolidora. Va ser amb les tres mestres de l’Ayla i jo mateixa. El resum de la trobada és que ens trobàvem en el mateix punt que feia tres anys. La intransigència de l’equip docent i del centre continuava sent la mateixa. L’Ayla no podria assolir satisfactòriament Empresa a l’aula ni les pràctiques en empresa. Bé, ben bé igual no, l’Ayla podia anar a les classes si volia, no li tancaven la porta, però tenia “un 99,9% de possibilitats de suspendre les matèries”, paraules textuals de la tutora. Tant li feia el que s’esforcés, tant li feia el que estudiés, tant li feia tot. L’equip docent assegurava categòricament que l’Ayla no podria aprovar perquè li faltava abstracció a l’hora de concretar els passos a seguir en el plantejament de problemes extraordinaris que podien sortir en el dia a dia. Molt bé, però tots sabem que quan hi ha “problemes extraordinaris”, no són els/les auxiliars qui s’encarreguen de solucionar-los, oi?

Per cert, si l’Ayla anava a la classe d’Empresa a l’aula, la posarien apartada del grup d’alumnes de la classe. La posarien a ella sola perquè fes alguna coseta a part.

L’Ayla podia anar a les classes si volia, no li tancaven la porta, però tenia “un 99,9% de possibilitats de suspendre les matèries”; tant li feia el que s’esforcés o el que estudiés, tant li feia tot

També aprofiten la reunió per dir-me que l’Ayla està angoixada i que és perquè no vol decebre la seva mare. Em deixen caure que jo la pressiono i tinc unes expectatives irreals. Cap autocrítica, però fer-me culpable a mi que hagi tornat a l’institut, això sí.

La professora d’Empresa a l’aula va ser molt desagradable i maleducada amb mi, fins al punt que les seves companyes l’havien de justificar dient: “És que té un caràcter molt enèrgic i un to de veu molt alt”. A estones havien de parar-la i cridar-li l’atenció perquè s’estava passant.

Fins i tot l’anomenada professora s’atreveix a donar-me un consell. Em deixa anar amb un to de veu alt i sec que la meva filla mai serà autònoma i que em donava el consell com a mare, no com a professora, que si algun dels seus fills fos com l’Ayla el deixaria estar al seu lloc, no l’hi faria que continuïn anant a l’institut. Només li va faltar dir “a molestar els altres alumnes”. Aquest és el nivell.

Aquesta professora, fins i tot, ha deixat anar les seves idees capacitistes en contra de l’Ayla davant de tota la classe i ha demanat que donessin la seva opinió d’ella. Això ho ha fet quan l’Ayla no estava davant, però m’ho va dir personalment per justificar que la meva filla feia massa preguntes a classe, quan no entenia alguna cosa. Aquest tema ja l’havia parlat amb l’Ayla, i em va dir que no preguntava molt perquè no volia fer-se pesada i ja sabia que la mestra no volia que preguntés, que a vegades fins i tot la mateixa professora li deia a l’Ayla que li demanés a la Raquel (una companya de classe). A més, que volien justificar, que l’expulsaven del sistema educatiu per fer algunes preguntes a la professora?

Hi ha hagut altres vegades que aquesta professora ha parlat amb l’Ayla dels seus problemes davant de tota la classe. Un dia li va dir que la seva mare tenia molts conceptes equivocats. Li ha fet de totes, des de posar-li un 4,95 en un examen, fins a no voler dir-li què era el que havia de fer de deures. Un dia que l’Ayla no va entendre si havia de fer una carta o una nota de deures va anar a preguntar-li fora de l’hora de classe (hi anava, a més acompanyada de la noia que li feia classes de reforç), i la mestra li va dir que ella ja hauria de saber-ho, que tenia pressa, que ja havia de plegar i que tenia una vida fora de l’institut. I no li va voler dir res. L’únic que li havia de dir era: fes una nota d’una trucada telefònica, per deixar un encàrrec a un company.

Tornem a la reunió. També argumenten que no podrà fer FCT (Formació en centres de treball), perquè no trobaran cap empresa per ella. Jo responc que en el seu dia jo mateixa havia buscat una empresa on la deixarien fer les pràctiques, però que el centre ni s’ho havia plantejat. L’empresa era la fundació en la qual l’Ayla havia fet el taller ocupacional, i torno a oferir aquesta opció, però és rebutjada immediatament, perquè dubten de la seva imparcialitat.

En un moment de la reunió també em diuen que ells no han de fer cap adaptació si no volen, que en cicles formatius no estan obligats a fer-les. Jo els trec l’informe del Síndic que portava a la bossa i els llegeixo els paràgrafs on parla sobre això i la seva resposta és que el Síndic no sap de tot i que les seves recomanacions no són vinculants.

Al final de la reunió se’m fa entrega d’una carpeta amb la següent documentació:

1.- Adaptacions metodològiques per l’Ayla

2.- Programació MP12 – FCT (Formació en centres de treball) fet per l’institut

3.- Publicació del DOGC del 17/07/2015 que parla de l’adequació del currículum als alumnes amb NEE

Els meus comentaris a aquesta documentació van ser els següents:

1.- Les adaptacions metodològiques són… no sé com qualificar-les, podríem dir una burla. Hi havia quatre coses, cap que pogués servir veritablement per ajudar-la i la majoria de coses ja s’estaven fent per a tots els alumnes de la classe. Un exemple d’adaptació: “El professorat li llegirà els enunciats de les preguntes dels exàmens en veu alta”. Amb tots els meus respectes, penso que deu ser per posar la nota graciosa al tema, perquè l’Ayla ja sap llegir.

2.- La programació de les pràctiques segueix el mateix model que el publicat per la Generalitat.

3.- Pel que fa a la publicació oficial al DOGC, entenc que aquest document me’l fan arribar perquè m’adoni que en el currículum es valoren també les competències personals i socials, i que no és culpa d’ells sinó de les lleis de la comunitat autònoma. Quina manera de treure’s les puces de sobre. Gràcies.

Abans de marxar de la reunió vaig proposar a l’equip docent la reivindicació més important que portava fent des de principi de curs, que no era una altra que fer una adaptació curricular que garanteixi l’assoliment dels objectius del curs amb la consegüent consecució de la titulació.

Després d’això l’Ayla va quedar molt tocada, però van venir les festes de Nadal i va tornar a agafar empenta. Va tornar a classe amb l’entesa tant per part de l’equip docent, com per part nostra, que no podria fer ni FCT (Formació en centres de treball), ni Empresa a l’aula, les dues matèries de sempre, però que hi aniria a fer la resta de matèries que li quedaven.

El 10 de gener de 2022 el centre em va enviar per mail una adaptació curricular, que era el que jo demanava. Quan la vaig mirar, no m’ho podia creure, era un nou abús per part de l’equip docent. Seguint el seu tarannà, deien que l’Ayla no podia fer absolutament res de la matèria Empresa a l’aula. No vàrem signar la modificació, no hi estàvem d’acord.

Quan vam expressar la nostra sorpresa i perplexitat per aquesta modificació curricular que se li volia fer, el centre va respondre dues coses: una era que l’adaptació es desprenia d’un informe psicopedagògic intern de data 11/02/2020, informe del qual no teníem ni idea ni l’Ayla ni la seva família. No ens n’havien informat. I l’altra era que aquesta adaptació curricular que recomanava el centre era inamovible.

En referència a l’informe, el vaig demanar i no me’l van voler donar, van dir que era intern del centre. Una nova vulneració de drets.

Jo continuava fent mails, perquè seguia la discriminació i les injustícies, fins que la cap d’estudis em va dir que ja no parlarien més amb mi, i que si tenia alguna qüestió em dirigís només a l’inspector. L’inspector és un home educat i que té bones paraules, però no va ser capaç d’aconseguir res. A més, sospito que molts cops no devia ni mirar la documentació que li enviava, perquè navegava perdut a la immensa mar blava.

La professora em deixa anar que la meva filla mai serà autònoma i m’aconsella, “com a mare”, que si algun dels seus fills fos com l’Ayla el deixaria estar al seu lloc, no faria que continués anant a l’institut

A mitjans de febrer, vaig agafar un advocat, i vaig presentar un requeriment tant al Departament com al centre en el que deia que fessin el favor de resoldre immediatament la situació o aniríem als jutjats. No va servir per res i malauradament vaig haver de frenar la idea d’anar al jutjat perquè no tinc prou recursos econòmics. Però m’hauria agradat fer-ho i tampoc és una via que hagi descartat del tot.

Aleshores arriba una bona notícia… o això vàrem pensar en aquell moment. Però no, era una nova trampa. El centre li deixava fer la matèria d’FCT a la fundació que jo havia proposat. I amb data 21 de febrer l’Ayla comença les pràctiques amb renovades il·lusions per haver obtingut el permís per fer-les. A banda de l’Ayla, també hi enviaven una altra alumna normotípica a fer les pràctiques, i van demanar a l’empresa que s’avalués l’Ayla escrupolosament, que no li deixessin passar ni una i que no se li donés cap ajuda extraordinària. I la fundació ho va complir al peu de la lletra. Així s’asseguraven que no aprovés.

Com ja he dit, a mi ja no em consideraven una interlocutora vàlida. Aleshores, els professors van començar a atacar directament l’Ayla amb els seus arguments capacitistes i intolerants. No havien pogut amb la mare i ara es volien carregar l’Ayla. Això ja va ser massa.

El 6 de març de 2022 l’Ayla rep en el seu mail de l’institut un correu d’una professora on li diu que com no havíem signat la modificació curricular i que hi havia moltes faltes a Empresa a l’aula, que ja no podia faltar més i havia de fer la matèria d’Empresa a l’aula si no volia perdre el dret a examinar-se. Aquesta és la matèria que el centre no vol deixar-li fer!

Li diuen que ara haurà de fer tot el que porta endarrerit de la matèria Empresa a l’aula, i que si no aprova no li serveix de res fer FCT perquè també suspendrà, ja que tot va lligat. Que si no ha anat a classe és perquè nosaltres no hem volgut. Aquesta conversa es va fer davant de tots els alumnes. L’Ayla es va posar mot nerviosa i neguitosa.

És a dir, ara ens fan culpables a nosaltres que l’Ayla no hagi anat a les classes d’Empresa a l’aula. Un complot en tota regla. Com diu la meva filla, això és un calvari.

Des d’aquest moment, l’Ayla no ha pogut tornar a les classes, per culpa de l’alt nivell d’ansietat i de desequilibri emocional que li han provocat. Fa set anys que portem aquesta lluita i aquest patiment, els tres primers van anar més o menys bé, i els quatre últims han estat esgotadors.

La indefensió que sentim en aquests moments és tan gran que això no ho podrem superar mai, ni la meva filla ni jo mateixa. L’empatia i la qualitat humana tant del centre com de l’equip docent és totalment inexistent. Però han aconseguit el seu propòsit, que no era un altre que evitar que l’Ayla pogués acabar el curs i titular, perquè és un persona amb discapacitat i no té lloc en el món neurotípic. És una nosa. Això té un nom: discriminació.