Jaume Funes ha dedicat bona part de la seva vida professional a escoltar, comprendre i ajudar l’adolescència. Ha treballat a l’Administració, l’escola, el carrer i espais terapèutics. Ha publicat nombrosos i exitosos llibres, com ara ‘Estima’m quan menys ho mereixi…per què és quan més ho necessito’, ‘Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix’, ‘Quan la vida ens dol’ i, recentmen,t ‘El humanismo en tiempos digitales’.
Compartim alguns extractes del pòdcast:
Des del món adult i l’escola, acompanyem l’adolescència o ens enfrontem a ella?
Cada vegada que hi ha una dificultat, un conflicte, sigui abandonar l’escola, sigui voler treballar o no treballar, comencem dient que els adolescents són problemàtics i després, en tot cas, esperem a pensar on està la dificultat.
En lloc de pensar, per què no mirem les seves vides, per què no intentem descobrir els seus arguments, construïm algun problema. Ja siguin les drogues, les pantalles, les males amistats, les xarxes, les diversions, en lloc de dir, com estan vivint aquestes noies i nois aquesta vida complexa o no, que ens incomoda.
Hi ha la temptació de voler dirigir l’adolescència com si ella no pogués prendre les seves pròpies decisions?
El dilema és el mateix, tutelar-la. Posem una mena de campana de vidre al voltant seu per protegir-los, però quan treus aquesta campana, l’atmosfera està contaminada. Si hi ha aigua, han d’aprendre a nedar.
Tu el que has de garantir és que aprèn a protegir-se, evitant que arribi al desastre, però quan arribin les ferides, hauràs d’ajudar a gestionar el que està passant.
Cada persona és un món, però què hem de fer o què no hem de fer en una orientació a l’adolescent en la seva trajectòria escolar, personal i professional?
Com a mínim, el que hauríem de fer és dedicar temps a mirar-los. Hi ha molt profe entusiasta que educa, ensenya, construeix relació. Al profe hem de donar-li temps per mirar vides adolescents. Després, donar-li temps per escoltar els seus arguments. Després, que aquest profe tingui l’habilitat de construir junts amb ells. Òbviament, amb el nostre criteri adult, amb les nostres propostes.
Ningú està dient que l’adolescent tingui raó, però si tu no tens en compte la seva perspectiva, difícilment acceptarà el que tu li estàs dient.
En el teu darrer llibre, ‘El humanismo en tiempos digitales’, parles de la intel·ligència artificial i dels canvis en l’era digital. Quins reptes se’ns planteja en la convivència a l’aula?
Hi ha tota una col·lecció de pànics morals que els adults hem anat introduint en una societat que ja no serà mai analògica. Serà sempre digital.
Seria més raonable que l’escola prohibís l’ús individual del mòbil que no pas prohibir el mòbil. Probablement, si obligués a un ús inevitablement en xarxa i cooperatiu, acostumaríem els adolescents a descobrir que vivim en una societat que hauria de ser una comunitat.
Joves i salut mental. Podríem estar parlant molt de temps, però, des del món adult, com podem reduir aquest malestar d’una bona part de l’adolescència que no veu futur perquè no té un bon present?
Bona part del que considerem problemes de salut mental en els adolescents i els joves són problemes de salut mental dels adults que traspassem als adolescents. Aquesta és una societat del malestar, amb una sèrie de persones adultes que no sabem com gestionar la vida, en què la dosi de felicitat mínima no la tenim garantida.
