Opinió

L’existència errònia d’un mot

La paraula coeducació no hauria d’existir. Comencem per aquí. És una paraula nascuda de la creença errònia que homes i dones som diferents i, òbviament la diferència radica en què la dona és inferior. No calia que existís aquesta paraula, m’agradaria que no s’hagués produït mai la necessitat d’existir d’aquest mot. Però hi és. I hi és perquè, amb més o menys èxit, al llarg de la Història, hi ha hagut dones entestades en demostrar que eren tant o més vàlides que un home quan un home, pel fet de ser-ho, ja no ha de demostrar res. I aquesta injustícia l’hem de denunciar sempre i a tot arreu.

I això ho hem d’ensenyar a les escoles. Quina llàstima, que no sigui un saber gairebé “innat”. Que, de fet, si ho pensem bé, els nadons quan neixen i es relacionen amb altres nadons, no distingeixen si és nen o nena i, per tant, si pot muntar en moto o jugar amb una nina. És més tard que, amb els estereotips de la televisió, xarxes i, encara, famílies, els infants comencen a fer distincions dient coses com ara: “Això és de color rosa, és de nena”.

Deixeu-me fer un petit parèntesi amb una anècdota d’aquesta setmana: He tingut una reunió amb un alumne i la seva mare sobre el seu comportament i, en un moment donat, la mare li diu: ”Són professores, són dones, has de tractar bé les dones. A les dones se les ha de tractar bé”, recalca. I el noi assenteix. No em vaig quedar amb la boca oberta perquè hagués quedat lleig que m’haguessin vist fins a les angines. La mare és una dona jove, d’uns trenta i escaig anys. Tenim, per tant, un llarg camí encara per recórrer.

La tasca de la coeducació és contínua, transversal i hauria de ser intrínseca a la feina del mestre actual: la igualtat de dones i homes no és un fet discutible.

No cal buscar més enllà del nostre barri, de la nostra finca de veïns, de la nostra família: segur que trobarem alguna dona brillant en el seu àmbit

I tot i que trencar tòpics i prejudicis envers la igualtat d’homes i dones ha de ser una tasca diària en el fer, no només en un àmbit teòric, quan s’acosta el 8 de març el món occidental s’activa i tots comencem a posar-nos el llacet lila, la samarreta i el màrqueting de les empreses comença a treure fum (de color lila) fent aquell “pinkwashing”, aquell “rentat de cara en femení” explicant que sí, que les dones són genials, tant o més fabuloses que els homes i que ho hem de recordar sempre (això sí, al súper les fulles d’afaitar de dones continuen sent més cares pel simple fet de ser de color rosa). Passa quelcom similar al juny, quan les xarxes i la televisió s’omplen d’arcs de Sant Martí reivindicant que el col·lectiu LGTBIQ+ és genial (per descomptat).

I com ho fem, això de coeducar, a les escoles?

A les escoles, tot i que la coeducació es treballa cada dia, (no fent distincions en tasques a fer, en gustos per mostrar, en roba per posar-se, en ajudar els mestres a fer coses…), a principis de març es fa més èmfasi en el tema d’una manera positiva (en negatiu ja tenim el 25 de novembre). Busquem dones referents famoses arreu i també en busquem de properes, perquè en tenim: àvies referents, mares referents, tietes referents; dones que han pujat totes soles la família, treballant jornades infinites dins i fora de casa i sense queixa. No cal buscar més enllà del nostre barri, de la nostra finca de veïns, de la nostra família: segur que trobarem alguna dona brillant en el seu àmbit. Fent malabarismes per combinar feina i casa, arribant a ser caps en la seva feina, coordinant equips, trobant la manera que tothom s’hi trobi a gust.

I les convidem a l’escola, que expliquin la seva història i que rebin un petit homenatge veient com els infants les miren embadalits quan expliquen les seves històries, les seves anècdotes o aixequen la mà i els pregunten infinitat de coses. És un goig veure això, veure el respecte que infants i adolescents mostren a les dones que venen a explicar el seu dia a dia, com han arribat a ser les dones que són ara, sense deixar-se trepitjar i que han tingut una vida profitosa i exitosa: bons fills i néts, feines on s’han fet valer i que, quan miren enrere, ho fan amb un somriure i satisfetes de la seva trajectòria, sense sentir-se menys pel simple i atzarós fet d’haver nascut dones.

Per totes elles, celebrem i reivindiquem el 8 de març.