Opinió

Palaus del poble

“El millor és comprometre’s amb la vida”

Pepe Múgica

El sociòleg Eric Klinenberg explica en el seu llibre que arribar a la maduresa sovint pot estar determinat per les activitats que es realitzen als espais públics: a centres educatius, socials i culturals que no limiten l’entrada per motius econòmics, llocs de participació (serveis que va costar molt aconseguir per dignificar la vida). Refugis contra el desgavell, franges properes que ajuden a superar les divisions i admeten les diferències com a motor de propostes comunitàries on es pot conservar la identitat; on es té en compte l’incert origen de les creences (aqueixa gran font d’errors que demostra el poc que hem avançat en el control de les emocions). Hi ha racons que despleguen els seus ponts entre les divergències per aprendre i enriquir-nos: són els esplais i els caus, ateneus, biblioteques, el xivarri dels patis amb arbres i horts de les escoles, les parròquies, els moviments veïnals, indrets que compensen, donant suport, necessitats mal cobertes; mitjans d’informació locals i del tercer sector, quioscs, llibreries, pagesos i ramaders de proximitat, estudiants fins als nassos, llengües que reclamen drets, extensions de pensament per a conquerir els vents… Una abraçada.

Hi ha molta gent que no fa soroll, n’hi ha una altra que ho fa per despistar i confondre, i després hi ha les veus que se senten amb el deure de fer-ho (com passa amb els desnonaments que fan tant de mal), perquè se senti el que passa o es pensa; per no oblidar que compartim arrels tal com ens ensenya el regne vegetal (les nostres germanes les plantes i les seves micorizes). Els grups altruistes són més intel·ligents que els individuals i egoistes, comparteixen importants graus d’humanitat i parlen de “terra de tothom”. Segons estudis sobre la felicitat, es tracta d’establir un acord amb el futur per embarcar-se en aconseguir ambients amables –i sobretot justos– per al bé comú.

Hi ha molta gent que no fa soroll, n’hi ha una altra que ho fa per despistar i confondre, i després hi ha les veus que se senten amb el deure de fer-ho

Els palaus del poble són Zones de Defensa contra les mentides i la usura, ajuden a comprendre millor el que passa; de vegades són un alleujament per a tanta contradicció: contra la cultura de l’oblit (“van passar 40 anys des de la Constitució Espanyola perquè un president del govern portés flors a la tomba d’Antonio Machado”, va escriure el nostre poeta Joan Margarit), com el maltracta a les “males herbes”, contra les zones grises que sempre ens persegueixen, com deia en Primo Levi…

El ball descalç d’infàncies perdudes busca assossec a l’anomenat Cercle de Famílies (quin gran palau; Borenboim ho ha apadrinat) històries doloroses on palestines i jueves es troben per plorar la mort dels seus fills; què poc es parla de la cura, del temps mal pagat que ens dispensen les dones quan ens cal tanta!

El Talent col·lectiu significa primer transformar els conflictes en problemes, acostar-nos a les capacitats afectives a més de les cognitives (una gran reflexió de l’Escola de Cultura per la Pau: millorar les societats amb fórmules alternatives a l’agressió). Organitzar la intel·ligència col·lectiva consisteix en cultivar la cooperació, evitar els fracassos que produeix el fanatisme, la incomprensió, la submissió, els heroismes criminals o la ferocitat glorificada, icones que acompanyen la pobresa extrema, la ignorància, el dogmatisme, la por als poderosos, l’odi al veí, imatges que posen en dubte les certeses, assignatures pendents com argumenta José Antonio Marina.

El cervell humà sovint pateix regressions (hi ha caigudes que mai no s’acaben). Per esmenar-ho, caldrà cultivar l’esperança, salvar-nos de l’estupidesa agra que empetiteix, amb el seu teatre cruel, les possibilitats de la democràcia.