Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hi ha dues visions del que sigui el Mal: la de la ficció i la de la realitat. Dir que una de les missions de l’escola és lluitar contra el Mal es pot ignorar per semblar una afirmació esotèrica o al·lucinada, però no es pot rebutjar sensatament com a plantejament, sempre que s’entengui quina mena de cosa vol dir. Vegem.
El Mal en la ficció és objectivable, es veu i es personalitza. Algú o alguna cosa representa el Mal contra el qual s’ha de lluitar. El mal de la ficció està concentrat en un lloc o un personatge i només d’aquesta manera el bé pot triomfar al final. Posaré tres exemples.
A Independence day, una espècie alienígena ens ve amb males intencions. Vénen amb moltes naus i són molt poderoses, però afortunadament totes depenen d’una molt grossa que els fa de centre. Cal neutralitzar-la o destruir-la i tot el Mal s’ensorra com un castell de cartes. Sense aquest artifici la pel·lícula no es resoldria en dues hores. La seva seqüela recorre al mateix truc.
A Star Trek Beyond, l’enemic funciona com un eixam d’abelles aparentment insuperable. Però afortunadament l’aparent complexitat d’aquest mal depèn d’unes comunicacions molt sofisticades a partir d’un centre. Destruïda aquesta comunicació (amb el VHF de tota la vida) la nau central es pot destruir i el dolent acaba eliminat.
El mal de la ficció és concret i assequible. El de la realitat, s’eixampla, es metamorfoseja i no té data de caducitat
A Joc de Trons l’amenaça imbatible dels morts que no paren d’alçar-se i amenaçar la vida, en realitat depèn de la «virtut» negativa del Rei de la Nit. Quan tot sembla perdut (els morts sempre seran més nombrosos que els vius) només cal un simple joc de mans d’una protagonista amb un punyal especial perquè aquell mal concret i immens es desintegri i els morts caiguin definitivament per deixar en pau els vius (que ja tenen prou trifulgues amb altres mals ben seus).
Es podria allargar més, però no cal. El mal de la ficció és concret i assequible. El de la realitat, s’eixampla, es metamorfoseja i no té data de caducitat. Precisament, un conegut documental sobre els problemes de l’escola dels Estats Units de la Nord-amèrica del Mig va ser batejat com Esperant Superman. És obvi que cap Superman no vindrà a atonyinar un mal que és a dins de tots i cadascun de nosaltres i no té ni nucli ni cara.

Superman no vindrà a l’escola, però d’alguna manera l’escola pot ser Superman. Una vegada em van preguntar a què em dedicava i em va sortir de l’ànima contestar «a salvar el món». Òbviament, va semblar un mal acudit, però jo me’l creia. Igual que penso que s’hauria de sancionar (socialment, que no econòmicament) els que diguessin «És que no som una ONG». Per la senzilla raó que essent les ong’s recursos d’humanitat ideats per suplir la humanitat que a la política i l’economia els falta, la frase no pot interpretar-se més que com a fosca indiferència cap a la humanitat, cosa moralment reprovable. Per salvar el món tots hem de ser Superman. Però què pinta l’escola en tot això?
Entenc el Mal no com una força objectivable, sinó com a absència de Bé. Igual que el fred no és res més que absència de calor. El Bé no és altra cosa que l’experiència de milers d’anys d’humanitat intentant aconseguir la convivència perfecta, destil·lada en el nostre cervell en forma de sentiment. Som a les beceroles. El Bé és una saviesa que no s’imparteix en cap universitat i que en les esglésies està molt trossejada. És absurd escandalitzar-se amb la idea que l’animal humà és l’únic que mata per plaer (cosa que he sentit a alguns acadèmics reputats). El Mal demana una certa cuina cerebral i cap altre animal té un cervell prou gros com per cuinar-lo. El Mal ens ocupa al cap tot l’espai que no ocupa el Bé (i fins i tot pot esmunyir-se per racons que aquest deixa). I l’única institució per la qual passen tots i cadascun dels éssers humans és l’escola.
Com a experiència de mil·lennis, el Bé és un fet històric, és la Humanitat en marxa, encara que el Mal hagi omplert moltes més pàgines en els llibres d’Història. Com les males notícies, el Mal ven més, potser per l’estat encara primitiu en què es troba la Humanitat (no us refieu de la tecnologia, és més fàcil que no sembla). Penseu que l’escolaritat universal no té ni cent anys. Una bona Teoria del Món, al meu entendre, hauria de tenir en compte aquests pressupòsits. I deixant el seu espai a les competències, als projectes o a les disciplines, una bona Teoria del Món Humà hauria de presidir qualsevol currículum escolar.