Anàlisi

Nostàlgia pels estius dels noranta a l’adolescència

Bebeto és el sobrenom amb què es coneix popularment el futbolista José Roberto Gama d’Oliveira, sembla que al·ludint a la cara de nen petit, víctima de l’habitual anhel que el periodisme esportiu té de buscar malnoms a tots, segurament en un afany de simplificar el discurs, fent-lo més concís i col·loquial. El jugador brasiler va jugar al Deportivo de la Corunya entre les temporades 1992-1993 i 1995-1996, destacant especialment a la segona, en què va guanyar el Premi Pichichi per ser el màxim golejador de la competició, una temporada recordada pel tràgic penal amb la jugada de Djukic que va facilitar la consecució de la Lliga de l’equip del Barcelona, ​​entrenat aquell any per Johan Cruyff (1947-2016), pocs dies abans que es proclamés campió d’Europa a la mítica final de Sampdoria.

Segurament els infants i els adolescents van viure també un any intens de notícies relacionades amb el futbol. Així que no sorprèn que l’amic del protagonista del còmic de Javi Rey porti justament el sobrenom del jugador brasiler, que es caracteritzava per un estil clàssic de golejador, oportunista i rematador, i amb la cara acriaturada característica. Norma Editorial publica el febrer de 2025 Li dèiem Bebeto (On ​​l’appelait Bebeto, 2024), imprès originalment en francès per l’editorial Dargaud i ara editat en castellà i català, aquesta última amb traducció de Pilar Garriga i d’Alfred Sala Garriga, amb guió, dibuix i color de Javi Rey, un autor nascut a Brussel·les i criat a Barcelona, ​​on es va formar a la professió a l’Escola Joso, Centre de Còmic i Arts Visual.

La història està protagonitzada per Carlos, explicada per ell des del 2019 ja com a adult, recordant especialment tres estius que identifiquem clarament per un esdeveniment esportiu excepcional per als amants del ciclisme: el Tour de França. El pròleg del còmic comença a l’estiu del 1989 pendents de si Pedro Delgado podia o no guanyar el seu segon Tour consecutiu, veient com Litus té una estreta relació amb el seu germà gran, que actua com a mentor i cuidador. La resta del còmic esdevé els estius del 1994 i el 1995, que corresponen al quart i cinquè Tour consecutiu guanyat per Miguel Induráin, quan Carlos ja no vol ser Carlitos ni Litus encara que la seva àvia, amb la que passa realment tot el dia al pis, s’entesti a dir-li pel seu diminutiu malgrat que ja no es considera un nen petit.

Des de 1992, el primer any de les victòries d’Induráin, l’àvia no es perdia cap etapa malgrat els seus problemes de visió, potser per escoltar contínuament el nom Miguel, el nom del germà gran de Carles que havia mort poc abans d’aquell estiu en un accident de moto quan anava de paquet, una època que ens recorda els estralls familiars que va suposar la no obligatorietat del casc a les motos, que justament va entrar en vigor el 1992, tant en vies urbanes com interurbanes. En certa manera, és la història d’un duel (o de diversos tipus de duels) i de la necessitat de créixer no només per madurar, sinó també per treure’s el jou protector de la família.

El guió no és autobiogràfic però s’inspira en les vivències de l’autor. Com a Rey, el protagonista és fill d’una família d’immigrants espanyols que van viure anys a Bèlgica i van acabar tornant al seu país, potser no amb el retorn esperat ni l’acolliment somiat. El còmic transcorre a l’extraradi de Barcelona en una població costanera fictícia però que podem situar a Gavà, encara que el fet que sigui fictícia li permet explotar la imaginació per imaginar l’evolució del territori o la mateixa representació dels escenaris (i no, les platges de Gavà no tenen les roques com veiem en algunes vinyetes, per això és important l’elecció de l’autor per comptar amb més llibertat creativa en tot moment, sense la cotilla de la realitat).

A través dels records de l’àvia i del mateix Carles contemplem l’evolució dels camps de cultiu convertits en habitatges amb el pas del temps, o l’impacte de les zones industrials al paisatge, que justifiquen els pisos dormitori dels voltants. Una representació a la qual ajuda especialment el color escollit, amb colors plans i una paleta que evoca una època passada i antiga, amb pàgines estructurades sobre tres files horitzontals i grans vinyetes molt enfocades a l’expressivitat corporal dels diferents personatges, que són molts, inclosos el grup d’amics, la resta dels nens que jugaven a futbol al carrer i, com no, els perdonavides de barri característics.

Carlos és l’antítesi dels quinquis, una paraula que des dels anys setanta estava associada a la figura de joves problemàtics que, amb el temps, va quedar vinculada inequívocament amb la paraula delinqüència. Tot i que gairebé sempre tenien una característica comuna: solien ser molt joves. Carlos mostra un comportament que s’allunya de les claus de masculinitat imperants a l’època i a la seva edat, potser és per això que acaba entaulant amistat amb Bebeto, del qual no arribarem a saber el seu nom, com una dada més de la crueltat amb què els nens del barri el tractaven. Bebeto, en contraposició a Carlos, és lleugerament més gran en edat (i més corpulent), encara que sembli que no vol créixer i que anhela poder jugar amb la resta dels xavals a futbol. Aquest desig de no créixer ho manifesta l’autor amb la recerca insistent de Bebeto d’una joguina perduda a la platja anys enrere, una acció carregada de gran simbolisme a la trama.

A través de Bebeto i de com té cura de la seva mare contemplarem com les malalties mentals tenen un efecte devastador en les famílies que han de fer la cura dels malalts a casa seva. L’afecte i el respecte del jove cap a la seva progenitora contribuirà que en Carles canviï la seva relació tirant amb la seva àvia, afligida d’una incipient demència i d’una ceguesa aclaparadora. Potser no era exactament l’àvia la que tenia cura del net. Bebeto també contribuirà a l’experiència del primer amor de Carles en presentar-li a la seva cosina, un amor no correspost en part per la diferència de maduresa dels dos, però transcendental a la vida de l’adolescent en aquest periple cap a l’edat adulta.

Un estil poètic, nostàlgic i realista de Javi Rey que facilita que el lector viatgi en el temps a una dècada, els noranta, i a un instant fonamental a la vida com és l’adolescència, plena de canvis de tota mena, i tot això en un moment de l’any singular com són els calorosos estius, en aquest cas, en una ciutat de l’extraradi de Barcelona i amb un habitatge proper a la platja, amb tot el que suposa des del punt de vista del lleure dels joves. I en una època extraordinàriament important a la vida, en què una curiosa afició per l’ornitologia local de Carles, desenvolupada gairebé per casualitat, evoca de manera simbòlica l’ansietat per créixer i volar més enllà de la llar materna, així com la importància de l’atzar en l’adopció de les vocacions vitals.

El còmic està ple de referències a la cultura popular en general i a la de l’època en particular, encara que destaca especialment pel seu simbolisme el llibre que llegeix la prima de Bebeto, l’assaig Caminar (Walking, 1861), d’Henry David Thoreau (1817-1862), un escriptor estatunidenc que proclama el seu convenciment per la bondat de la natura, especialment després de relatar la seva experiència vivint un temps al bosc a la seva obra cimera. En aquest llibre, en canvi, reflexionava sobre l’art de caminar, al·legant que trepitjar camins i boscos no només allibera la nostra ment, sinó que també treu el cap a una vida més senzilla i autèntica.

El mateix Rey ens tradueix alguns paràgrafs a través de diverses vinyetes, que simbolitzen la importància de caminar per connectar amb el jo interior a través de la natura: «Crec que hi ha un magnetisme subtil a la natura el qual, si ens hi dirigim de manera inconscient, ens guiarà de manera correcta. No és indiferent la direcció en la qual caminem. N’hi ha una de bona; però som molt propensos, perquè perdem el cap o perquè som estúpids, a agafar la dolenta… Ja ens agradaria agafar aquell camí que no hem agafat mai encara en aquest món, que simbolitza de manera exacta el camí que ens agradaria fer en el nostre món interior i ideal… però moltes vegades, sens dubte, ens costa molt triar l’orientació, perquè encara no existeix de manera clara a dins del cap».