Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Tengo mucha sed,
el agua no llegó,
era poca y negra,
era ninguna y roja.
No había ya agua,
negaban el agua,
no quisieron,
sí quisieron matar.
Tengo mucha sed.
No hace falta.
He muerto de sed.
Me han matado de sed.
Ya no tengo sed (1)
Quan cada matí arriben les criatures a les llars o a les escoles, no parlem dels infants cremats la nit passada per les bombes USA, llançades per Israel amb el silenci còmplice de la nostra Europa. Per què?
Quan trobem els adolescents mig adormits a les vuit del matí no els parlem dels palestins de la seva edat detinguts, lligats, torturats, assassinats només per defensar i estimar la seva terra. Per què? Per què fem com els mitjans dits d’informació que no ho expliquen?
Als centres d’estudis superiors no expliquem de manera seriosa la realitat. Els diaris alemanys no informaven del que passava als camps d’extermini. Podria haver-hi alguna persona que no ho sabés. Avui no expliquen tampoc què passa a Israel, però tothom pot saber-ho fàcilment.
El que està passant a Israel a ulls de tothom que els tingui oberts, les destruccions de carreteres, de ciutats senceres, de camps de conreu, de mines d’aigua… les matances per armes, per desnutrició, per set, per no assistència als malalts… sense respostes contundents de les societats ens està deshumanitzant.
Quin futur deixem als nostres descendents? El planeta destruït i els valors que un dia ens van fer persones humanes desapareguts. Quan l’odi guanya la solidaritat, quan als defensors de Palestina lliure als països dits democràtics se’ls castiga i condemna; quan es permet a l’estat d’Israel amb crims de guerra a l’espatlla participar a competicions i concursos internacionals (després d’haver-hi exclòs Rússia). Què queda?
Què queda quan els sionistes parlen obertament de no deixar entrar ajuda humanitària i VOX rebutja tota ajuda a qui no sigui espanyol?
Què queda quan les criatures cremades no obren les portades als mitjans europeus? Els morts ucraïnesos sí obren portada. Per què tant racisme?
Cada any commemorem l’holocaust, recordem les persones assassinades a les cambres de gas nazis (gitanos, comunistes, jueus, discapacitats…), però no parlem dels assassinats diàriament mentre dormen a casa, a les tendes de campanya on han hagut de refugiar-se. Hi ha milers de persones a Gaza torturades, afamades, empresonades: històries de vida, amb el futur arrabassat. Se sap, es fa a la llum del dia, se’n publiquen vídeos, no es podrà al·legar ignorància. Els transports d’armament cap a Israel passen per països europeus, incloent-hi el nostre. Aquestes armes acaben als cossos dels habitants de Palestina. Silenci enorme davant l’horror. Maten criatures per destrossar tot el poble palestí, per destruir el cor, la moral, els nervis, el futur, el desig de viure. Maten criatures perquè així maten també les seves mares i els seus pares, l’esperança de sobreviure i de justícia. No és un dany col·lateral, o un error, és una part important del seu pla.
A Gaza està passant quelcom sense precedents, quelcom mai vist. El que està passant és un crim de lesa humanitat, està prohibit per tots els tractats internacionals. Hi ha una llarga corrua de camions esperant, amb aigua, aliments, medicaments, combustible, però els governs d’Israel, USA i UE no els deixen entrar. Quelcom inimaginable fins avui; països dits democràtics es comporten d’una manera salvatge i d’alguna manera els ho permetem.
S’estan morint de gana: les criatures moren per manca d’aliments bàsics. Israel no obre el mur. Cap govern europeu ho demana. No ho demanem, no ens manifestem, no recordem les lluites pacifistes quan la guerra a l’Iraq. Quanta hipocresia durant els passats dies de setmana santa, per part de polítics autoanomenats cristians!!
La sanitat destrossada a Síria, els infants passant gana al Iemen, la violència extrema al Sudan, un país destrossat, USA bombardeja el Iemen per ajudar Israel, mortalitat infantil a Benin, l’ebola fa estralls a Libèria, la tuberculosi augmenta als països pobres… Què fem des dels nostres països europeus? Lluitem almenys per pal·liar el 33% de pobresa a casa nostra, per aconseguir que hi hagi habitatges per tothom…?
Què queda de l‘aprenentatge de l’esperit crític, què queda de l’ètica del professorat? Som treballadors de l’ensenyament (com es deia al segle XX) i com tots els treballadors, com tota la classe obrera, hem de lluitar per donar la volta a l’actual situació a tots els nivells. Ens toca, és el nostre moment, podem perdre, però (com s’ha dit moltes vegades) si no ho intentem ja hem perdut. Als anys 30 els nostres avantpassats van lluitar contra el feixisme, no van guanyar del tot, treballadors i docents van participar en la lluita general, van deixar la llavor perquè encara quedi l’impuls de les lluites, perquè encara sapiguem que des de l’escola es pot fer feina, no tota, però com ells i elles podem recollir la llavor i fer la nostra part. Si ometem la nostra responsabilitat estem deixant la porta oberta a les dretes, extremes o no. Però sobretot estarem fallant a la nostra gent, al nostre alumnat, a tothom que està a prop nostre, que ens valora i ens respecta, que ens aprecia perquè som mestres, profes, tutors… de les generacions joves i es refien del nostre paper.
No defraudem ningú!
Si estoy en el norte,
yo muero.
Siempre yo muero allí.
Si voy hasta el sur,
me matan.
Siempre me matan allí.
Donde yo estoy, donde voy,
si duermo, estudio o trabajo,
juego, camino o descanso,
siempre yo muero,
siempre me matan. (2)
(1) Iñaki Markez (2024) Palestina te queremos. Ed. Ekimen. Bilbao. ‘El agua’. P.29
(2) Iñaki Markez (2024) Palestina te queremos. Ed. Ekimen. Bilbao ‘De norte a sur’. P. 66
1 comentari
És un article excel·lent, Joan Maria. Hauria de ser lectura i anàlisi obligatòria a totes les escoles. Estem normalitzant la injustícia i dilapidant la poca dignitat i humanisme que ens queda. Des del món educatiu no podem defallir ni llançar la tovallola. El que passa a la Franja de Gaza ultrapassa el mateix holocaust, i no se n’amaguen. Millor parlem de futbol i de sèries.