Opinió

Educació i trencament social

Com alguns mitjans periodístics ja van expressar i jo ho comparteixo, les causes de les protestes són més profundes que els desnonaments viscuts i van ser el motiu de la presència de joves i no tan joves protestant als carrers. És la conseqüència d’un important abandonament social, causat per diverses i greus situacions que d’alguna manera els condemnen a la pobresa. Viuen en una ciutat, barri o poble sense viure-hi. Alguns sobreviuen. Els recursos que es dirigeixen a compensar tots els dèficits que els afecten, no arriben amb la urgència ni amb l’eficàcia que la situació demana i sovint no faciliten sortir de l’exclusió. En alguns casos, les ajudes tenen un enfocament paternalista que provoca un efecte adormidor dels seus anhels i projectes, per les dependències que generen.

Aquestes conflictives situacions no són noves, recordo que ja fa anys també es van produir protestes en altres municipis de Catalunya, per la situació d’indefensió jurídica en la qual vivien persones migrades. Aquests fets sempre m’han preocupat per la gran càrrega de trencament social que tenen. Trencament social del qual malauradament pocs responsables polítics, tècnics i professionals en són conscients, vista la situació a la qual hem arribat.

Per altra banda, no podem oblidar que quan l’ésser humà se sent abandonat, és fàcil que escolti discursos i raons que el poden portar a tancar-se socialment i a radicalitzacions ideològiques que el destrueixen individualment i col·lectivament.

Quan feia classes a la universitat, a l’alumnat d’educació social i de pedagogia, recordo que al llarg dels cursos, més d’una vegada vam tractar les greus situacions de revolta que es donaven a diferents barris de França, entre altres països, a causa de les situacions de pobresa, de desarrelament, d’exclusió… i del racisme que impera a les societats europees. Vèiem que en qualsevol moment aquests conflictes no trigarien a produir-se o reproduir-se en el nostre entorn. Quan tractàvem aquests temes, plantejava als alumnes: com un educador pot, sigui de l’àmbit que sigui, intervenir, educar, després d’unes situacions tan conflictives? Reflexionàvem sobre quin marge d’actuació, de diàleg, queda per teixir vincle i complicitats amb famílies i educands. Un cop els anomenats cossos de seguretat han intervingut, per aconseguir la tranquil·litat dels ciutadans que demanen un determinat model de seguretat i de societat. La seva seguretat, el seu ordre.

Certament, els estudiants no tenien gaires respostes. Jo tampoc en tenia gaires. És molt difícil recuperar una relació després de repressió i estomacades, afegides a situacions d’exclusió. No és gens fàcil, però sí que és necessari malgrat la complexa situació, donar oportunitats i construir ponts de diàleg amb aquells que el sistema ha rebutjat i que tenen drets que els són negats.

No és gens fàcil, però sí que és necessari malgrat la complexa situació, donar oportunitats i construir ponts de diàleg amb aquells que el sistema ha rebutjat i que tenen drets que els són negats

La presència de persones i de famílies d’origen estranger a Catalunya ja és llarga, més de trenta anys de certes coexistències i algunes convivències. Tres dècades en què sembla que no hem après gairebé res, ni de les situacions viscudes en altres països, ni de les incapacitats del sistema social que arrosseguem.

Alguns ciutadans acusen veïns d’origen estranger, de no mostrar un cert nivell d’adhesió a la complexa societat en la qual vivim, de no integrar-se, un cop han aconseguit, sovint en difícils condicions, una certa estabilitat econòmica. Són acusacions que obvien que algunes famílies viuen importants dèficits socials malgrat l’estabilitat aconseguida, com per exemple, accedir a un habitatge amb mínimes condicions, seguretat jurídica… i també, dificultats per accedir a formació. També obvien l’aprofitament econòmic i social que té el país, per utilitzar aquestes persones com a mà d’obra barata i a vegades aprofitant-se de la situació irregular en la qual alguns viuen.

Situats sobre l’educació: Què hem fet per donar oportunitats formatives a les dones que fa anys que viuen aquí, moltes sense permís de treball i sovint tancades a la família i més o menys oblidades per les administracions competents? Què hem fet per facilitar l’accés a la formació d’adults a les persones que han arribat a Catalunya, per exemple, per aprendre el català? Què hem fet per dotar a les escoles i instituts que ho necessiten, d’educadors socials que ajudin les mestres a entendre el vessant social i familiar que envolta l’escola? Què hem fet…?

Cal passar a una mirada antiracista i a promoure accions, polítiques i actuacions que deixin de tractar la immigració i la pobresa com un problema

La qüestió, doncs, rau en com atraure a infants, joves i adults que han viscut directament o indirectament un procés migratori més o menys recent i que viuen situacions d’exclusió o no, cap a una activa construcció d’un país plural i socialment just. Aquest és un dels grans reptes que tenim els educadors. Una tasca complexa que ara té un gran cost social i que si no posem remei, en el futur augmentarà. Cal un canvi en la mirada, en les polítiques i en les accions perquè actualment estan dominades pel paternalisme. Cal passar a una mirada antiracista i a promoure accions, polítiques i actuacions que deixin de tractar la immigració i la pobresa com un problema. Aquests canvis s’han de donar tant a escala de país com en l’àmbit municipal i han de tenir en compte la població que des de fa anys vivim a Catalunya i també la que en els darrers anys ha vingut.  

Sigui com sigui, com a educadors tenim un gran repte: contribuir a la construcció d’una societat inclusiva des de l’educació, és a dir des de l’escola, des del barri o des de la diversitat d’àmbits en els quals els educadors treballem. Denunciant la insuficiència dels suports i recursos que arriben fins a l’educació. Alguns educadors ja es mouen, aquests són els casos de Docents contra els desnonaments de Salt o els Docents contra els desnonaments de Barcelona entre altres. Cal seguir la seva iniciativa, denunciar les desigualtats i teixir complicitats entre els educadors que treballem en els diferents àmbits educatius, per respondre als reptes aquí plantejats i evidenciar la inacció de l’administració davant les situacions de greu desigualtat que afecten la societat.

Segurament no aconseguirem algunes de les nostres fites. El sistema és cruel i injust. A vegades les dures situacions educatives i socials que vivim ens desorienten o ens duen a les portes del desencís. Cal tenir esperança i pensar que malgrat les dificultats, si treballem per una educació per a tota la gent, tindrem la satisfacció de viure amb coherència amb el que és el nostre objectiu com a educadors. Fer de l’educació una eina per aconseguir una societat més igualitària per a tothom, a partir de desocultar l’opressió cap als més oprimits.