Opinió

Educar en llibertat o per a la llibertat?

La proliferació de metodologies que aposten pel lliure desenvolupament de l’infant sembla imparable. Aquest moviment pedagògic rousseaunià s’ha anat imposant com a nou sentit comú des de Maig del 68, especialment a l’Estat espanyol, on la petjada de l’escola franquista alimenta la pulsió d’eliminar tota autoritat educativa i, encara més a Catalunya, on a la pulsió esmentada s’afegeix el seu tarannà més «progre». Curiosament, aquest gir metodològic no sembla generar cap mena de discrepància política: malgrat gestar-se teòricament des de l’esquerra i embolcallar-se en una retòrica marcadament progressista, és abraçat, també, per la dreta. Cal no treure, però, conclusions precipitades, ja que, en realitat, no és la dreta qui ha abraçat un paradigma educatiu d’esquerres —això és, igualitarista i emancipador— sinó tot el contrari: és l’esquerra qui ha acceptat, legitimat i publicitat un paradigma educatiu que atempta contra els interessos de les classes populars.

Les teories pedagògiques que s’articulen entorn la llibertat de l’infant solen partir d’un doble error ontoepistemològic de tall clarament liberal: d’una banda, la consideració que l’ésser humà neix lliure i que, per tant, l’educació s’ha de posar al servei del respecte i la conservació d’aquesta llibertat; d’altra banda, que és possible una educació purament neutra que protegeixi els nens de les mediacions externes, en tant que potencial perill adoctrinador.

La llibertat no és quelcom que ve de sèrie i que cal, per tant, conservar, sinó que és quelcom que cal aconseguir

En primer lloc, l’infant, per definició, és un ésser totalment dependent, que és el contrari de ser lliure. Com a ésser dependent, necessita ser educat, és a dir, necessita algun tipus d’intervenció externa que li proporcioni uns límits conceptuals, ètics i estètics. Ras i curt: la llibertat no és quelcom que ve de sèrie i que cal, per tant, conservar, sinó que és quelcom que cal aconseguir. L’ésser humà no és lliure de facto, sinó que ho és només potencialment, ergo la llibertat no hauria de ser el mitjà, sinó el fi educatiu. Si comprenem que el subjecte es conforma socioculturalment, podrem entendre com aquesta educació no intervencionista no fa altra cosa que condemnar l’individu a veure i entendre el món des de les ideologies hegemòniques. Aquest tipus d’educació —en paraules d’Alba Rico, «atmosfèrica»— implica, senzillament, que l’escola renunciï a gran part de la seva capacitat d’influx positiu. Si en un moment donat l’escola pública va néixer com a aquella exterioritat que havia de permetre transcendir el present (individual i col·lectiu) per construir un futur millor —és a dir, que havia de permetre, no només entendre com és el món, sinó pensar com hauria de ser—, avui l’educació atmosfèrica ensorra el dic que, encara que molt precàriament, tractava de separar el binomi escola-objectivitat del binomi societat-ideologia. Així les coses, l’educació «lliure» buida l’escola de contingut i la transforma en un mer continent disposat a ser omplert per la mateixa societat neoliberal. Dit d’una altra manera, i a tall d’exemple: allí on l’escola ha deixat d’oferir la imatge del ciutadà, el capitalisme ofereix la de l’influencer.

Haurem de pensar detingudament si preferim que la inevitable mediació educativa provingui de Silicon Valley o dels docents

En segon lloc, el no intervencionisme és sempre una estafa teòrica: tan fal·laç és l’existència del lliure mercat com la de l’educació lliure. La falta d’intervenció externa és impossible en ambdós casos: l’única qüestió que està en joc és quins haurien de ser els agents mediadors o interventors. Cal que pensem si preferim que els nostres fills i filles siguin educats mitjançant la «naturalesa», que en realitat és sempre una «segona naturalesa» —això és, la cultura viscuda en tant que naturalesa— o preferim que siguin educats mitjançant la instrucció dels i les mestres, que obre la possibilitat, entre d’altres, de descobrir el caràcter contingent d’aquesta segona naturalesa. Dit d’una altra manera, haurem de pensar detingudament si preferim que la inevitable mediació educativa provingui de Silicon Valley o dels docents. La primera assegura l’adoctrinament tecnocapitalista, la segona obri l’oportunitat al pensament crític (encara que, òbviament, no l’assegura).

La renúncia antropològica de l’ésser humà, que amb la irrupció de la intel·ligència artificial s’ha intensificat perillosament, sembla no tenir final: és allò de «no cal que feu les coses, ja les farà la mà invisible del mercat, la naturalesa o la IA». Igual que els economistes vulgars ens diuen que no intervinguem en l’economia, que deixem que el mercat treballi en llibertat; els pedagogs vulgars ens diuen als mestres que intervinguem poc, que el més important és que els nostres alumnes aprenguin en llibertat. Però, tal com afirma Jon E. Illescas a Educación Tóxica, «els nens no necessiten més llibertat com diuen els lleons desitjosos de menjar-se’ls a la selva de la qual ja són reis, sinó més protecció». Protecció que els mestres tenim l’obligació de proporcionar a través del coneixement, és a dir, a través d’uns límits que ajudin els nostres alumnes a identificar la selva i combatre els lleons. Només així els podrem ajudar a caminar cap a l’anhelada llibertat.