Opinió

Cabòries d’un substitut inestable

Encadeno substitucions. Dues de força llargues, de dos mesos i mig i quatre mesos respectivament, i quatre llampec que van dels cinc als quinze dies. Casualment, en les dues llargues, la de l’institut 1 i l’institut 5, substitueixo una tutora, i això em converteix automàticament en tutor. D’entrada ho trobo ridícul, perquè no li veig sentit al fet que algú que no coneix el centre ni els alumnes esdevingui el seu tutor, encara que sigui accidental i sense plus a la nòmina. Amb el temps canvio d’opinió: potser sigui absurd, però em permet una proximitat amb els alumnes que d’una altra manera no hauria tingut. La tutoria accidental és una de les experiències més enriquidores que m’emporto d’aquest curs.

A l’institut 5 tinc les meves primeres reunions amb famílies. Em fa il·lusió parlar amb pares, potser perquè sempre he estat en aquella banda de la taula. La primera és la mare d’una alumna brillant, que ve acompanyada de la germana gran per fer-li de traductora, urdú-català. La reunió va com la seda, i al final la mare vol que em quedi clar que està molt agraïda al centre i a tots els professors, ja que tots els seus fills han passat per aquí, i m’explica que al Pakistan un mestre és com un pare i se’l respecta com a tal. La meva alumna és la petita de quatre, les seves germanes i el seu germà han passat per aquest centre de màxima complexitat i després han anat a la universitat, i ella també ho farà. Mentre m’ho comenta em dic a mi mateix que potser el sistema educatiu no és ben bé l’apocalipsi que sovint es pinta.

A l’institut 3 prenc consciència que el gran canvi dels últims quaranta anys és, en essència, cromàtic. Tenen les parets dels passadissos folrades amb orles de totes les promocions des dels anys vuitanta, i vas veient com a mesura que transcorren els cursos les fileres de rostres pàl·lids es van esquitxant amb gotes brunes fins a arribar, en l’actualitat, a un ric i variat ventall de pantones del color carn. Sembla evident que la pigmentació dels catalans pujarà unes quantes tonalitats en el futur. Hi penso a la vegada que llegeixo a La Vanguardia que la majoria d’europeus tenia la pell fosca fins fa només 3.000 anys.

A tots els instituts hi trobo diversitat i complexitat, hi percebo actituds compromeses, i hi veig suports i recursos que potser fa uns anys no hi eren, si bé a tothom ens semblen insuficients. I em reafirmo amb les idees de Josep Maria Jarque, segons el qual la paret mestra d’un sistema educatiu inclusiu és el mestre, i de Pere Pujolàs, segons el qual el principal recurs de l’alumne amb NESE són els seus companys. A l’institut 1 tot l’equip docent, amb professionals externs de l’EAP i el CSMIJ, fem una reunió monogràfica que dura pràcticament dues hores per parlar només d’un alumne, la conducta del qual distorsiona el grup i genera maldecaps a diversos docents. Les dificultats hi són, és evident, però ningú diu que aquell alumne hagi de marxar ni que educar sigui fàcil.

M’agraden les reunions d’equips docents, l’intercanvi entre companys et fa veure moltes coses dels alumnes que abans no sabies o no hi havies caigut. Les de claustre, en canvi, acostumen a causar-me somnolència, només s’hi parla de temes organitzatius. 

La tutoria accidental és una de les experiències més enriquidores que m’emporto d’aquest curs

Constato que l’autonomia de centres és real des de la mateixa porta d’accés. A l’institut 1 fitxo cada dia a través d’una aplicació de mòbil, al 2 i al 4 firmo a mà en un paper que hi ha l’entrada, al 3 i al 5 torno a l’aplicació, si bé és d’una marca diferent de la primera, i al 6 no he de fer ni una cosa ni l’altra, s’espera que tothom compleixi el seu horari i que si té algun problema avisi.

Cada cop que entro en un centre espero que em diguin que m’oblidi de transmetre coneixements i que em preocupi només que els nens siguin feliços, un dels dogmes del temible virus del pedagogisme. Estranyament, aquesta ordre no arriba mai. El que em donen és un horari, un email, unes claus per poder usar la fotocopiadora, i, amb sort, una forma per contactar amb el docent que substitueixo. També espero que m’imposin una metodologia, però com a molt em faciliten un llibre de text, de paper o digital. Una hora després d’entrar a l’institut 1 a 6 ja estic fent classe.

A l’institut 4 hi passo molts pocs dies. Entro en una aula a fer una guàrdia i em sorprenc de veure uns nois de 1r de batxillerat tenint una conversa informal entre ells en català. I em sorprenc de la sorpresa, però és que pels llocs on volto és pràcticament inaudit sentir parlar català a la canalla de forma espontània. Els jutges del 25% haurien de sortir de les seves gàbies d’or per constatar com és de ridícula aquesta croada.

A l’institut 5, en canvi, estem treballant un text en anglès amb un grup de 2n de batxillerat. Vaig demanant als alumnes que llegeixin un fragment en veu alta i el tradueixin tot seguit, un mètode segurament arcaic, però funcional. Aquí la sorpresa ve quan una alumna senegalesa (o, millor, catalanosenegalesa) el tradueix espontàniament al català, quan tota la resta ho està fent al castellà. La felicito per la bona traducció, però sobretot pel seu català impecable.  

Durant el curs soc sobretot profe d’anglès —com els dos anys anteriors, en què no m’havia mogut d’un mateix centre—, però a estones també de català, castellà, francès i filosofia de 4t d’ESO. No encara d’història, que és la meva presumpta especialitat. A l’institut 1, com que és un centre d’una línia que va d’I3 a 4t d’ESO, només hi ha quatre grups de secundària, i els professors han de fer més d’un paper. Xalo com un marrec amb l’optativa de filosofia, perquè tinc un grup reduït i tinc llibertat per combinar els conceptes filosòfics del currículum amb l’anàlisi de l’actualitat. Al pati i al passadís els alumnes em venen a buscar per comentar-me alguna notícia, o per refregar-me-la, com la victòria electoral de Trump. Debatem molt i prenc consciència de com el marc mental de l’extrema dreta està penetrant en aquesta generació.

Per on volto és inaudit sentir parlar català a la canalla de forma espontània, els jutges del 25% ho constatarien si sortissin de les seves gàbies d’or

Aprendre el nom dels alumnes és un dels hàndicaps dels substituts. Sovint no hi ha temps, i d’això se n’aprofiten i et prenen el pèl amb noms inventats. A l’institut 5 se’m fa una muntanya. En diversos grups hi tinc una Ashmeet, una Arshpreet i un Harpreet; un Farhan i una Farwah; una Hifza, una Hira, una Humna i un Hasnain; una Shiza, una Shakra, una Shama, una Sana i una Salina; una Irfah i una Ikram; dos Ibrahim, dos Abdul i dues Aisha… Amb el pas de les setmanes el galimaties nominal s’esvaeix i cada nom agafa una identitat.  

L’enèsima polèmica sobre el vel a l’escola m’enxampa en aquest centre, on tinc algun grup en què són més les noies que en porten que les que no. El mocador al cap no genera cap mena de controvèrsia o distància entre elles ni entre ells, però em pica la curiositat i quan tinc ocasió li pregunto a una alumna musulmana que no en porta el perquè. Em diu que sent una certa pressió del seu entorn, ja que de vegades li ho pregunten i aleshores contesta que s’ho està pensant. Li pregunto a una altra que sí que en porta si li ha arribat la polèmica i què en pensa. Primer em respon que la seva bellesa no és per a tothom i després em parla de les monges catòliques. La veig una mica a la defensiva i li aclareixo que no l’estic jutjant. Totes dues són alumnes de primera, que és per mi el que importa.

Constato que, pel que fa a gestió de l’aula, em queda molt per aprendre. Admiro, o envejo, els profes que imposen respecte, però a la vegada són pròxims. Suspenc en la primera matèria. Als instituts 1, 3 i 5 em toca fer primers d’ESO. Els nens es fan la guitza, treballen una estona, es burxen, tenen sortides divertidíssimes, es canvien de lloc, es tornen a fer la guitza, tornen a treballar una estona, demanen la teva plena atenció perquè miris si el que han fet és correcte, es tornen a burxar i quan et despistes es connecten a un joc d’internet. El silenci és un bé molt escàs. Hi ha moments que em veig reflectit en el Schwarzenegger de Poli de guardería.   

El debat de l’any va de mòbils i pantalles. Tinc sentiments enfrontats. Em resulten molt útils per enviar i corregir tasques, per cercar informació, il·lustrar explicacions i projectar solucions. Però també són una font brutal de distracció. Perquè juguen, perquè es queden sense bateria, perquè tenen problemes tècnics. Desitjaria tenir una aplicació que em permetés veure en temps real el que cada alumne està fent des del seu portàtil. De vegades obligo a tancar-los tots i els porto una tasca que s’ha de fer en paper. I crec que molts ho agreixen.

La parsimònia del Consorci d’Educació de Barcelona a l’hora de donar-me de baixa després de la substitució de l’institut 2 em genera un problema amb el SEPE. Intento parlar-lo amb recursos humans del CEB. És impossible. Només atenen emails i els contesten telegràficament. Intento parlar amb el SEPE. També impossible. Després de mesos d’estira i arronsa decideixo tirar de contactes i aconsegueixo parlar amb algú del CEB. S’ho estudia, em dona la raó i em demana disculpes. També allà els recursos són escassos. Continuo esperant una solució.

A 1r d’ESO el silenci és un bé molt escàs, hi ha moments que em veig reflectit en el Schwarzenegger de ‘Poli de guardería’

Durant el curs una companya em fica a diversos grups de whatsapp d’interins que reclamen ser fixes perquè fa més de tres anys que treballen a l’administració. Diuen que estan “en abús de temporalitat”. N’hi ha diversos i molt nombrosos, amb milers de participants, i l’activitat al xat és tan frenètica que molts dies no la segueixo. Hi ha demandes judicials en marxa, a Madrid i a Brussel·les, i reunions amb polítics perquè reformin la legislació. Constato el dolor dels professors que estan vivint la cara amarga de l’estabilització. No van passar les opos, i no saben per què ja que això no se’ls hi explica. Curiosa i contradictòria forma d’avaluar els qui esperes que donin el màxim feedback possible a l’alumnat quan siguin ells els avaluadors.

Aquest dolor es deu al fet que d’interí acostumat a encadenar vacants, i per tant a tenir contracte de setembre a l’agost, alguns han passat a la categoria de substitut inestable, la dels que passem pel SEPE alguns dies entre feina i feina. És com en aquelles pel·lis policíaques en què al detectiu díscol se l’envia a ordenar el trànsit. M’adono que moltes d’aquestes persones responen al perfil de mares joves. No han pogut preparar les oposicions tan bé com altres que no tenen les seves càrregues familiars. Ara es troben ajudant a professionals més inexpertes que sí que han aprovat, i que l’any vinent o l’altre obtindran una plaça de per vida, mentre elles continuaran surfejant per la incertesa laboral.  

A les graduacions els seus discursos estan carregats de sentiment, humor, ironies i picades d’ullet; al final serà cert que alguna cosa han après 

Els instituts 2 i 5 són d’alta i màxima complexitat, respectivament. Però per mi el més complex és l’institut 6. Hi arribo en temps de descompte, quan tothom se sap avaluat i només es tracta de passar el temps i suportar la calor mentre els alumnes de 2n d’ESO (aproximadament un centenar, repartits en quatre grups) fan un projecte que hem d’intentar fer-los creure que comptarà per nota. Evidentment, no cola. Els companys, comprensius, em recepten paciència i resignació. Que miri de sobreviure, a la xafogor de l’ambient i a la indisciplina dels alumnes, i tal dia farà un any.

A final de curs assisteixo a cinc graduacions. La dels alumnes d’FP de grau mitjà i FP superior que vaig tenir el curs passat. La dels de 4t d’ESO de l’institut 1. I la dels de 2n de Batxillerat i 4t d’ESO de l’institut 5. Els professors estan satisfets, les famílies contentes i els nanos exultants, els qui han treballat tot l’any i els qui han esprintat al final quan li han vist les orelles al llop. M’entendreix que els qui surten a parlar ho facin en català, quan durant mesos ha semblat impossible arrencar-los una sola paraula en la llengua de Fabra. Agraeixen la dedicació dels professors, el suport dels pares i la inestimable col·laboració del seu millor amic, el chatGPT. Els seus discursos estan carregats de sentiment, humor, ironies i picades d’ullet. Són un producte genuí de les seves neurones. Al final serà cert que alguna cosa han après.   

Per algun motiu em ve al cap la novel·la 13,99€, de Frédéric Beigbeder, un impactant retrat de la hipocresia de la societat consumista. I em dic que totes aquestes cabòries les posaré per escrit quan acabi el curs, i que m’inspiraré en el seu estil directe, de dietari personal, si bé m’estalviaré les seves grolleries. No s’entendrien i ja en tinc prou amb què algun cop se m’escapi una paraulota. Beigbeder me les riuria, però els alumnes no me les perdonen, i amb raó.

Mentre no arribi setembre m’entretindré escrivint. A Sant Pancraç, patró dels treballadors inestables, li demano que el GES es mantingui i creixi, i que a mi, lluny encara d’aquest paradís, em porti un nou curs en què hagi de donar menys tombs, aprendre menys noms, tenir menys emails i visitar menys vegades la pàgina del SEPE. Però, ben mirat, si ha de ser com aquest, també el firmo.