Opinió

Ajornar el projecte de vida

Tradicionalment, la joventut s’estenia fins a la consecució d’un treball estable, l’accés a un habitatge i a la constitució d’un nucli familiar propi. El que caracteritzava aquesta etapa era justament les diferents transicions que configuraven el pas de l’adolescència a la vida adulta. Avui aquestes tres fites semblen inassolibles per a la majoria de les persones joves, de manera que la seva entrada a l’etapa adulta no es dona fins molt més tard o es fa amb patrons diferents del que havíem considerat fins no fa molt.

Les dificultats amb què es troben la majoria de les persones joves per a gaudir d’una mínima estabilitat amb un treball digne que els permeti subsistir i platejar-se un projecte de vida a mitjà termini fan que aquesta transició sigui en molts casos molt difícil. Es veuen abocats a la dependència familiar, renunciant a l’emancipació que els seria pròpia en aquest moment vital. L’allargament i la permanència d’aquesta situació de precarietat és el que més identifica actualment la majoria d’aquestes persones i acaba condicionant la mateixa durada de l’etapa de la joventut, cada vegada més llarga. Fa molts anys que el nostre país es caracteritza per ser un dels contextos amb l’emancipació juvenil més tardana i sembla que ja no ens sorprèn.

Segons dades del 2023, la joventut espanyola s’independitza passats els 30 anys, l’edat més tardana de les dues últimes dècades. Pel que fa a Catalunya, segons les dades del primer trimestre del 2025, la taxa d’emancipació juvenil és del 18% (menys d’una de cada cinc persones joves s’emancipa abans dels 30 anys). Anar-se’n de casa dels pares és pràcticament una quimera. Essent estrictes hauríem de dir que no es poden emancipar fins més enllà de la joventut. La transició ja no seria un tret característic d’aquesta etapa. De fet, és tot un repte aconseguir aquesta fita ja que, actualment, de mitjana, una persona jove hauria de destinar més del 100% del seu salari net mensual a pagar un lloguer o dedicar tot el seu salari íntegre de cinc anys per donar l’entrada per a un pis, i després el 74,5% del seu sou mensual a pagar la hipoteca. Quin projecte de vida independent es pot plantejar amb aquestes condicions?

Les condicions de precarietat laboral i salarial que pateixen aquestes persones joves fan que avui haguem de deslligar l’emancipació residencial de la independència econòmica

Davant aquesta situació és fàcil pensar que els problemes estructurals de les persones joves poden continuar més enllà de la joventut i mantenir-se presents, condicionant també la seva vida adulta. Les dades d’aquest 2025 a Catalunya confirmen que el 32,1% de la població de 30 a 34 anys no està emancipada, un de cada tres “joves” de 30-34 anys continua vivint a la llar familiar d’origen. La reforma laboral i la pujada del salari mínim interprofessional han millorat algunes d’aquestes condicions, però la situació de temporalitat i de baixos salaris que pateix aquest segment de població els escanya i ofega, sobretot si tenim en compte el repte que suposa avui poder assumir el preu d’un habitatge, tant si és de lloguer com de compra.  

Les condicions de precarietat laboral i salarial que pateixen aquestes persones joves fan que avui haguem de deslligar l’emancipació residencial de la independència econòmica. Bona part del 18% de joves que s’emancipen són, en molts casos, econòmicament dependents de la llar d’origen i gaudeixen de menys independència econòmica de la que disposarien a la llar familiar. Es tracta, per tant, d’una opció personal i familiar per poder iniciar un assaig de vida independent que només poden fer unes determinades persones joves amb una família disposada a assumir aquest sobre cost. Tot plegat, però, acaba essent un problema tant per a la família d’origen que no veu com reduir les càrregues familiars, com també per a les persones joves que veuen limitada la seva independència econòmica i també familiar.

L’emancipació juvenil tardana característica dels països mediterranis no correspon únicament a l’agència de la persona jove, sinó que també és deguda a una estratègia familiar dirigida a evitar la mobilitat social descendent, en el sentit d’oferir l’oportunitat d’acumular el capital social o econòmic necessari per a que l’emancipació, quan es produeixi, no comporti l’entrada en la pobresa. Convé tenir present que les dades sobre transmissió intergeneracional de la pobresa mostren com l’origen socioeconòmic continua essent un factor determinant de les oportunitats vitals. Hi ha, doncs, persones joves que poden gaudir d’elevats graus d’autonomia sense necessitat d’abandonar la llar d’origen renunciant però, a l’emancipació i a un projecte propi i independent.

És clar que aquesta situació té repercussions a molts nivells. Des del desencís d’aquestes generacions joves vers el sistema social i polític que els proposem, fins al compromís i grau d’implicació que les persones joves estableixen amb la comunitat on viuen. Les dades disponibles a Eurostat indiquen que, a nivell de la Unió Europea, l’edat d’emancipació té una correlació molt forta amb la confiança d’aquestes persones joves en el sistema polític del país. Com més elevada és l’edat mitjana d’emancipació, menor és el grau de confiança. També hi ha una correlació forta amb el grau en què els i les joves participen a la societat, de manera que quan l’edat d’emancipació és més tardana, la participació dels joves en la societat se’n ressent i és menor.

Com més elevada és l’edat mitjana d’emancipació, menor és el grau de confiança

Mentre l’esquerda generacional s’eixampla, les persones joves s’han de resignar a retardar els seus projectes de vida. Es fa difícil demanar-los compromís amb la comunitat més pròxima o amb la ciutadania en general, quan aquesta mateixa societat no els permet construir un mínim projecte de futur i els barra el pas a altres estadis socials mantenint-los en una mena de “minoria d’edat forçada”. Sense somnis i utopia és molt feixuc avançar. No podem ignorar que aquesta situació té també impacte en la resta de generacions i en la societat en general. La precarietat i les dificultats per a l’emancipació de les noves generacions tenen un alt cost en el contracte social establert i, entre altres conseqüències, expliquen en part les dades sobre la participació i compromís juvenil, així com segurament també la tendència actual cap a la dretanització política d’aquest segment de població.

Com pot la joventut gaudir d’un oci i consum cultural ric quan la situació econòmica és de subsistència i amb dependència de la família d’origen? Com poden posar en pràctica les capacitats pròpies d’una vida independent sense poder-se emancipar i continuant acollits a la llar d’origen més enllà dels 30 anys? Com afecta aquesta situació als seus projectes de vida i arrelament comunitari?

Cal recordar que el desenvolupament d’un projecte de vida propi és un dret reconegut, recollit a l’article 40.4 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya: “Els poders públics han de promoure polítiques públiques que afavoreixin l’emancipació dels joves, facilitant-los l’accés al món laboral i a l’habitatge per tal que puguin desenvolupar llur propi projecte de vida i participar en igualtat de drets i deures en la vida social i cultural”. Doncs, això. No hi ha excuses. Cal garantir-los els drets ja reconeguts i facilitar-los els projectes de vida. Ens hi juguem massa.

L’educació hauria de ser precisament un antídot contra el conformisme, l’apatia, l’alienació i l’analfabetisme polític

Convé reaccionar des de tots els fronts. Des de l’educació també, i dotar les persones joves de la consciència que els faci conèixer les causes que generen aquesta situació. L’educació hauria de ser precisament un antídot contra el conformisme, l’apatia, l’alienació i l’analfabetisme polític. Pot ser el resguard de resistència i crítica a les causes que, entre altres, justifiquen i determinen l’allargament de la tutela juvenil limitant la seva plena autonomia. És important també recordar que en molts casos hi ha associada una reproducció de la desigualtat estructural, cada vegada més gran i amb més persones (moltes d’elles joves) en el sector empobrit. L’emancipació s’ajorna justament perquè el sistema establert no pot o no li convé proporcionar les eines i recursos per canviar les condicions que els exclouen. Davant d’aquest problema estructural molt joves senten i assumeixen la situació com un fracàs personal, amb el patiment i sentiment de culpa que se’n deriva. Esdevenen víctimes d’una certa violència simbòlica i estructural generada pel propi sistema que contribueix a la individualització del problema i a la despolitització del malestar.