Opinió

A propòsit del canvi curricular que proposa el ministeri

Estant jo un jove mestre, militant en les tècniques Freinet, va arribar un dia a l’escola la inspectora i ens va dir que calia ser científics, com als EUA i ens va sotmetre a intensius cursos per aprendre a programar per objectius operatius. “Donat un camp de tarongers de 3 hectàrees i mitja l’alumne serà capaç d’identificar amb un marge d’error de més menys…” Afegeixin vostès qualsevol ximpleria. Jo guardava aquestes programacions en el calaix a l’espera de la visita de la inspectora, però continuava amb els meus alumnes les exploracions pels horts, la recollida de materials, els quaderns de camp i moltes altres coses que anaven sorgint segons les preguntes de l’alumnat i els projectes sobre els quals en l’assemblea de l’aula decidíem investigar.

Des de llavors, no faré ara inventari dels intents de dirigir des de dalt el canvi o la innovació curricular (això que en el seu moment diem la perspectiva tecnològica o tecnocràtica), però tampoc faré memòria de les vegades en què es va denunciar el seu fracàs. Ja d’aquella primera època recordo recerques que venien a dir que les vies de canvi lineals o de dalt a baix que ignoren als qui les han d’executar no funcionen. La rigidesa i intensificació burocràtica, les diferències interpretatives entre qui dissenya i qui aplica, el desplaçament des de la idea immaculada a la realitat imperfecta, les complexitats del context, les interaccions entre subjectes amb rols diferenciats manejant significats, tot això ve a aconsellar una comprensió cultural però també política de qualsevol intent de canvi curricular i de reforma de l’escola. El problema del canvi i la innovació és, en efecte, cultural i no tècnic.

Clar que fa falta un canvi curricular, i amb urgència. L’actual estructura curricular no se sosté per cap costat, si no és el del poder corporatiu per mantenir fragmentacions i jerarquies disciplinàries. Guadalupe Jover ho deia ben clar davant la ministra: “De manera recurrent m’he trobat en els currículums una sèrie de problemes que si hagués de sintetitzar en tres serien els següents: la seva extensió, la seva fragmentació i, en molts casos, la seva inadequació”. Però d’aquestes urgències hem parlat i ho continuarem fent en un altre moment.

La qüestió ara és el model d’implementació d’un projecte de canvi. I en aquesta qüestió el problema central és si continuem confiant en una estructura separada o, per contra, busquem una estructura que unifiqui i posi en relació les fonts de la pràctica amb la pròpia pràctica. La tradició fonamentada en el model tecnològic/tecnocràtic separava i jerarquitzava tres àmbits d’intervenció que són presents en qualsevol projecte de canvi curricular: la recerca educativa, el disseny de currículum i la professionalitat docent. Amb aquesta tradició, més que obsoleta, no anem més enllà del que li passava a aquell mestre que en el calaix de la seva taula guardava el món de la retòrica administrativa mentre a l’aula ocorrien les coses amb les quals els protagonistes atorgaven sentit i significat a la seva pràctica.

Clar que fa falta un canvi curricular, i amb urgència. L’actual estructura curricular no se sosté per cap costat, si no és el del poder corporatiu per mantenir jerarquies i fragmentacions disciplinàries

És necessari, llavors, un salt cap a la comprensió del problema de la innovació (i de la retòrica amb què es comunica) com un problema cultural. I si el problema és cultural, el professorat (supose que coincidim que és el grup central d’un projecte de canvi) haurà de poder explicitar els seus patrons interpretatius, que, com tots sabem, no són únics ni lineals. En un recomanable llibret de Jean Rudduck titulat Innovación y cambio. El desarrollo de la participación y la comprensión, editat pel MCEP a Sevilla, aquesta autora deia: “He proposat que tractem de considerar el canvi com un problema cultural i no com un mer problema tècnic, i que deixem de referir-nos només a la gestió del canvi –expressió que ha dominat durant molt de temps el pensament i els escrits educatius– i comencem a parlar, en canvi, del significat del canvi”. I Jaume Carbonell, en el seu llibre La aventura de innovar. El cambio en la escuela, dóna bon compte de la complexitat en aquest món de significats que posa en relació la concepció del coneixement escolar, els materials curriculars, la construcció de la democràcia en el centre, el compromís del professorat, les relacions amb l’entorn… Un món sobre el qual ja hi ha posicions preses, propostes no aconseguides, revisions i correccions, vells i nous interrogants. Referents que no es poden ignorar en una nova proposta de canvi.

Un currículum, qualsevol currículum, amb els adjectius i la retòrica que vostès vulguin afegir, cobra veritable sentit en la seva realització pràctica i podrà obtenir legitimitat i justificació pública si ha passat per un procés deliberatiu que posa en joc almenys aquestes tres qüestions: que en aquest procés es creuaran interpretacions diferents, que els resultats sempre seran incerts i que la deliberació treu a la llum el component ètic de tota acció educativa. Per això és necessari posar a parlar al professorat. Donar-li la paraula. Stenhouse ho diria d’una altra manera: el desenvolupament del currículum ha d’anar vinculat a la recerca del professorat sobre com millorar el que ocorre en la pràctica. Si no hi ha pregunta, interrogació i comprensió del sentit de l’acció no hi ha millora substantiva de la pràctica.

Entenc que no sempre el calendari de l’administració educativa es correspon amb les millors possibilitats per una bona implementació del canvi curricular i sé molt bé que algunes de les idees exposades més amunt comporten una enorme dificultat. Però crec que si ens instal·lem en la reproducció una vegada més del model tecnològic no trobarem canvis significatius en l’acció educativa. Els nous significats, tots ho sabem, no es construeixen en el buit. Donar participació reflexiva al professorat és, d’altra banda, una forma de construcció del coneixement professional pràctic, un diàleg professional que educa als i les participants en un nou i renovat saber docent. Aquest era, per cert, el sentit amb el qual en aquell Manifest per una altra educació en temps de crisi: 25 propostes signat pel Fòrum de Sevilla suggeríem com a estratègia d’avanç: Repensar junts com millorem i canviem el que tenim.

Reconec que vincular la implementació de la reforma curricular a un procés deliberatiu, una praxi, que faciliti la seva comprensió crítica i el canvi creatiu no és tasca fàcil. Per part del professorat Guadalupe Jover ho deia així a la ministra: “Perquè els profes puguem ser veritablement artífexs d’aquest tercer moment de concreció curricular que la pròpia llei ens confereix necessitem condicions per fer bé el nostre treball: temps, per la reflexió, per la coordinació, per al disseny d’aquests escenaris d’aprenentatge, per l’elaboració de materials didàctics. I necessitem grups més reduïts per sentir que podem ocupar-nos i acompanyar com mereixen cadascun dels nens i nenes dels quals som també corresponsables”. Per part de l’administració educativa crec que facilitaria les coses la simplificació de la retòrica comunicativa i una regulació d’allò que es considera l’imprescindible el més oberta possible per deixar suficient autonomia per al desenvolupament de projectes curriculars diversos que exemplifiquin el millor del canvi.