Opinió

A què és degut aquest malestar docent?

Com sempre, hi ha opinions per tots els gustos i tendències. Però la realitat és que el professorat pateix un cert malestar des de fa temps i ha explotat com un gas comprimit que s’ha anant omplim a les aules i les institucions educatives. I el malestar docent, ja estudiat fa anys, passa quan les demandes són intenses, jeràrquiques, constants i contradictòries. No sé si ha estat el millor moment perquè l’administració educativa pensi que s’han de fer molts canvis dissenyats als despatxos, que poden tenir bona voluntat o ganes de fer canvis, però sense pensar en una perspectiva política de la realitat educativa.

Ser professor o professora és una tasca laboriosa, amb moltes demandes, difícil i, de vegades, esgotadora. Molt més del que la gent creu, ja que el pensament o imaginari col·lectiu cataloga la docència com una feina fàcil. S’argumenta, sense rigor, que es treballa amb nens, nenes i adolescents i que sembla fàcil, que hi ha moltes festes i vacances (sobretot això). Que cerquen en la seva queixa la seva comoditat. Tothom opina i sentim un conjunt de barbaritats que profereixen alguns tertulians quan tracten la feina que es desenvolupa a les escoles i instituts, culpabilitzant al professorat, però sense pensar en ell.

Encara que les condicions laborals no siguin tan dolentes com fa anys –només faltaria–, ser professor o professora és una tasca ingent si es realitza amb un mínim de professionalitat i rigor. Difícilment els mitjans de comunicació parlaran bé dels docents; quan sorgeix la notícia, gairebé sempre és negativa, ja que abunden els tòpics com el sou que tenen, l’estabilitat a la pública, l’horari escolar o les agressions i escàndols que alguns han sofert, per exemple.

Potser per la seva rellevància i exigència social estan en el punt de mira dels altres i pel fet que tothom s’ha socialitzat amb l’educació durant molts anys, aleshores s’atreveixen a opinar, però únicament quan els interessa centrar-se en ells i elles per algun motiu que els afecta (ser pares), en molt poques ocasions per lloar la bona activitat educativa. Aquesta percepció negativa comporta un sentiment de desemparament social del professional i de vegades té repercussions en la seva vida personal. És una incomprensió sobre una tasca que la majoria del professorat compleix amb professionalitat per ajudar a construir i reconstruir el desenvolupament de la infància i la joventut, a fi que infants i joves arribin al màxim de les seves capacitats i puguin viure feliços. I molts docents ho fan amb la il·lusió que les noves generacions que ocupen les aules puguin construir un món millor. Aquesta és la veritable finalitat de l’educació. Per això cal partir d’ells. Escoltar les seves veus.

Però tots han de posar de la seva part. Els professors i les professores saben que han d’estar en constant canvi i renovació, i que la incertesa forma part, des de fa temps, del seu entorn professional. Aquesta necessitat de canvi, i aquesta percepció d’incertesa ha estat fulminant i vertiginosa en els últims anys amb la pandèmia i el context social. I aquesta nova situació requereix que es plantegin canvis en la manera de treballar a les escoles. O almenys haurien de plantejar-se. I amb això hi estem d’acord tots. Canviar constantment en la professió d’ensenyar és necessari. Les funcions a les aules i en les institucions educatives han anat canviant al llarg dels segles al mateix ritme que la societat; ara, el sistema educatiu ha d’accelerar si no vol perdre el pas i quedar-se obsolet. I això, que és inevitable, també és bo i necessari. Però amb ells i no sense ells.

Un professorat desmotivat, desconcertat, frustrat i esgotat, amb un malestar docent, mostrarà poc interès i menys entusiasme, cercarà fugir i abandonar

Tot canvi social comporta un exercici de repensar la institució educativa. I els que hi treballen, el professorat, ho saben o haurien de saber-ho. Encara que és cert que, com en tot col·lectiu, també trobem totes les posicions possibles: des dels dinamitzadors d’aquest canvi fins als que oposen la màxima resistència o no en volen saber res. Però sempre s’ha de partir d’ells i no considerar-los muts o afònics.

Crec que és important pensar que existeix una estreta relació entre la valoració que es fa del professorat i el seu estat emocional i cognitiu, ja que les emocions poden provocar malestar o benestar docent, i això incideix en la motivació (ara que es parla tant d’això). Un professorat desmotivat, desconcertat, frustrat i esgotat, amb un malestar docent, mostrarà poc interès i menys entusiasme en les tasques docents, cercarà fugir i abandonar. En canvi, un professorat amb índexs elevats de satisfacció professional amb un benestar docent durà a terme intervencions educatives més eficaces i innovadores. I això repercuteix en tot el sistema educatiu.

La professió docent ha sofert un càstig en els darrers anys amb les retallades, amb algunes polítiques erràtiques, més control i burocràcia gerencial, amb les propostes agressives o imposades de l’administració i molts senten que són una víctima de la crisi actual. Si no es té en compte els professionals de la pràctica és que alguna cosa s’està fent malament. Està bé que una política de canvi ha de tenir pressió motivadora, però també suport, compromís i col·laboració. És millor mobilitzar la capacitat interna del professorat per la sostenibilitat del canvi i millora de l’educació, que estratègies burocràtiques o vertical del canvi. I això s’aconsegueix augmentat el protagonisme del professorat. Ja sabem, fa temps, que les reformes i canvis que venen dissenyats des de dalt no tiren endavant sense els de baix. A l’educació són necessàries estratègies de dalt a baix i, equilibrades i amb intel·ligència amb les de baix a dalt. Sense el compromís del professorat poc poden fer les imposicions externes.