Anàlisi

Accés a la universitat: hi ha alternatives a la ‘sele’?

Abans se’n deien les PAU (Proves d’Accés a la Universitat), i ara l’EvAU (Avaluació d’Accés a la Universitat), però la seva essència segueix sent la de la selectivitat de tota la vida: una prova igual per tothom (o gairebé) que aporta el 40% (el 60% surt del batxillerat) d’una nota que determinarà els estudis als quals podrà accedir o no l’alumne. Aquest sistema d’accés a la universitat és equitatiu? És una barrera per determinades capes socials? Mereix ser repensat? Aquests són els interrogants de la jornada Repensar l’accés a la universitat, un side event organitzat dimecres passat per la Fundació La Caixa, Catesco i l’ACUP (Associació Catalana d’Universitats Públiques), amb motiu de la Conferència Mundial d’Educació Superior (WHEC2022) de l’Unesco.

La jornada es va obrir amb la intervenció de les professores Ann Cook i Michelle Fine, que van explicar el sistema que permet que els estudiants d’un grup d’escoles de Nova York que treballa per competències i que majoritàriament ho fa en barris segregats accedeixin a la City University of New York (CUNY) per una via alternativa a la clàssica prova estandarditzada que han de superar tots els altres estudiants (als EUA la major part d’universitats agafen com a referència la nota del SAT: Scholastic Aptitude Test). En altres paraules, la CUNY està ara permetent l’accés d’alumnes que tenen una puntuació al SAT que en altres circumstàncies no els hauria atorgat l’accés.

Cook ja va passar per Barcelona fa tres anys, convidada per Escola Nova 21, per explicar l’experiència d’aquest consorci de centres (New York Performance Standards Consortium), que ella va cofundar fa més de trenta anys i que encara dirigeix, i ja aleshores va explicar el seu mètode avaluatiu personalitzat, i les bondats que aquest tenia pel que fa a la vinculació (engagement) de l’alumnat amb el centre i els estudis. En aquell moment feia poc que s’havia començat a col·laborar amb la CUNY en una prova pilot per l’accés d’alumnes del consorci, i ara, uns anys després, ja es pot dir que l’experiència ha estat un èxit, ja que els resultats acadèmics d’aquests alumnes, que en aquests anys ja passen del miler, estan una mica per sobre de la mitjana i els índex d’abandonament una mica per sota.

Cook i Fine van mostrar el seu convenciment que les proves estandarditzades, com el SAT o les EvAU, suposen una barrera per a determinades capes de la població, i de fet Fine, professora de la CUNY, va admetre que la raó per la qual la seva universitat va accedir a fer el pilot amb el consorci d’escoles va ser perquè van constatar que, sent la “universitat del poble”, el percentatge d’alumnes afroamericans, llatins, i en general d’extracció social “marginal” era molt baix. Segons Fine, els bons resultats que està tenint l’experiència està animant altres universitats a interessar-s’hi, i a provar alternatives als seus sistemes d’accés. Un informe de 50 pàgines firmat per la mateixa Michelle Fine explica els detalls d’aquesta col·laboració.

A continuació van prendre la paraula tres ponents que van coincidir que aquestes proves estandarditzades, la virtut de les quals és la seva objectivitat, “actuen com a filtre social”, segons paraules d’Álvaro González, professor de la Universitat de Magallanes (Xile). En aquest país s’ha pogut veure, segons va explicar, que la gratuïtat absoluta de la universitat no està impedint l’exclusió de determinades capes socials dels estudis superiors. En la seva opinió, les causes d’aquesta exclusió s’ha de buscar més en el sistema d’accés i el poc diàleg que s’estableix entre l’ensenyament secundari i l’universitari. González va afirmar que l’única raó de ser de les proves estandarditzades d’accés a la universitat és que són més barates, però fins i tot això ho va qüestionar Cook, segons la qual l’allau d’aquestes proves ha desembocat en una testing industry que mou milers de milions. Per Cook, la preferència pels examen tipus test és la intenció deliberada d’excloure, ja que “no es pregunta als alumnes pel que saben, sinó que es pregunta si saben el que altra gent diu que han de saber”.

També van intervenir dos catalans: el neurocientífic i professor de la UB David Bueno, que des de fa dotze anys coordina la prova de biologia de la selectivitat, i Caterina Casalmiglia, investigadora i professora de l’Institut d’Economia Política i Governança. Bueno va defensar l’aprenentatge i l’avaluació competencials, també a la selectivitat, i segons va dir, així es com es fa amb les proves que ell coordina, en les quals l’alumne “ha de saber relacionar informacions diferents i demostrar la seva capacitat crítica”. “En les proves competencials també hi ha coneixements, la diferència és que no són només un catàleg”, va afegir. En la seva opinió, l’EvAU, tal com està ara plantejada, “té una visió finalista” que no hauria de tenir, ja que una sola dècima de diferència en la nota pot fer que un estudiant no pugui accedir als estudis que voldria.

Per la seva banda, Casamiglia també va qüestionar la presumpta objectivitat de proves com l’EvAU, “perquè aquesta objectivitat serveix de ben poc si el que es mesura és quelcom que té poc interès”. En altres països també s’estan qüestionant la idoneïtat d’aquest sistema i provant altres fórmules, va dir, i va afegir que en estudis que s’han fet s’ha observat que “la nota de l’alumne que millor serveix com a predictora de la nota de selectivitat és l’anglès, que és precisament la matèria que s’aprèn més fora de l’escola”. Per Casamiglia, seria interessant que alguna universitat catalana s’atrevís a una experiència pilot com la de Nova York, però això possiblement no arribi a succeir mai, o no a mig termini, si atenem a les explicacions que per tancar l’acte va donar Cristina Gelpí, secretària general del Consell Interuniversitari de Catalunya. Segons va dir, el marc legal estatal no ho permet.

Gelpí va admetre que l’EvAU no està pensada per avaluar la persona, sinó per avaluar el seu batxillerat. I va voler veure el got mig ple destacant-ne tres aspectes positius: l’anonimat, el fet que siguin proves meritocràtiques, i el fet que siguin un sistema per ordenar més que per seleccionar, ja que més del 90% dels estudiants que s’hi presenten la superen. A banda, va recordar, ja contempla alguns mecanismes perquè determinats col·lectius, com la comunitat gitana, accedeixin a la universitat per una via diferent, i el mateix sistema universitari també compta amb un sistema per a l’accés dels majors de 25 i de 45 anys, els quals han de superar unes proves però que no tenen un temari al darrera.