Adultcentrisme: el règim de l’”establishment adult”

La paraula “infància” té la seva arrel en el llatí “infantia”. La seva composició ve del prefix “in-“ (que significa “no”) i “fari” (que significa “parlar”). El sentit original del concepte remet al període de la vida en què els nens no poden parlar o expressar-se verbalment de manera plena. Tot i això, al llarg del temps, el significat d’”infància” s’ha ampliat per abastar tot el procés vital des del naixement fins a l’adolescència. Res més lluny de la realitat, l’etimologia de la paraula es converteix en un indici del que passa: a l’estructura social, la veu dels nens (i dels adolescents) no té un espai reconegut, per la qual cosa ―literalment― els nens i joves no poden parlar. Aquesta invalidació i dominació té nom propi: adultcentrisme.

La solució de tensions, una imposició des de l’adultesa

Les dinàmiques d’opressió són una constant en les societats: per raó de raça, identitat, gènere… la interseccionalitat entre totes aquestes qüestions està travessada també per l’edat. UNICEF relaciona de manera directa que l’adultcentrisme es construeix sobre l’ordre social del patriarcat, establint un engranatge de dominació i poder on “els homes dominen l’esfera pública, el govern, la religió i la privada (la llar). Se sotmet o s’exclou les dones per raó de gènere i els més joves per l’edat”.

Per al sociòleg Claudi Duarte Quapper, la societat occidental està marcada per la condició adultcèntrica i es reflecteix en les relacions de domini entre diferents classes d’edat, des de la infantesa fins a l’adultesa major. L’expert indica que aquestes relacions i les expectatives socials associades a cada grup han estat modelades al llarg de la història per factors econòmics, culturals i polítics, cosa que ha arrelat aquesta dinàmica als imaginaris socials. Aquesta condició adultcèntrica influeix tant en la reproducció material com simbòlica de la societat; per tant, seria una qüestió assentada en l’estructura de la societat, erigint-se com un model d’organització social.

L’estructura de poder existent al voltant de l’edat genera una sèrie de tensions i conflictes que han trobat la seva canalització a través d’“una intervenció de l’establishment adult”, segons l’estudi Infància en moviment: de l’adultcentrisme a l’emancipació. En síntesi, s’esmenta un exemple clar: “d’una societat adultcèntrica no es pot esperar més que els drets dels nens i nenes siguin elaborats i definits íntegrament per adults, sense cap participació de les noves generacions, tal com va passar amb la Convenció Internacional sobre els Drets del Nen”. Amb això, els autors desenvolupen que la resolució de conflictes s’imposa des de l’adultesa i ve amb “l’ús de la força física fins a la implementació de cossos legals, regulacions polítiques, polítiques públiques i discursos que, encara que s’autoproclamen científics, actuen com a eines de control”. Com a part de l’anàlisi, s’atribueix una hipòtesi clau, i és que el procés acumulatiu de mecanismes no fa més que agreujar i perpetuar les condicions de desigualtat i dominació existents.

Conseqüències del sistema i les seves dinàmiques de perpetuació

Sobre les conseqüències d’aquesta jerarquia, l’Institut Psicològic Clàritas apunta que aquesta forma d’exercitar el poder té conseqüències directes, en primer lloc, en els nens. En aquesta línia, es posen com a exemple que frases com “ja ho entendràs quan siguis gran” poden fer que els infants pensin que “és l’adult qui, a més del poder, té la intel·ligència i la capacitat de comprendre i predir els diferents esdeveniments de la vida”. Això privaria d’autonomia i perjudicaria el desenvolupament d’un pensament crític, a més d’incapacitat per generar idees adequades i adaptatives del món.

En el cas dels adolescents, els eterns assenyalats, l’informe d’UNICEF clama a un error flagrant que els impedeix el desenvolupament com a persones amb identitat pròpia: “l’adolescent no és ‘menys adult’ o un ‘petit adult’ desenvolupat insuficientment. L’adolescència no és una etapa de preparació per a la vida adulta, és una manera de ser persona avui, vàlida i respectable”. El caràcter “agitat” atribuït a l’etapa adolescent és un mecanisme més de control del comportament. La construcció social de l’adolescència com a “transició conflictiva de preparació a la vida adulta” ha impactat i s’ha instal·lat a l’imaginari comú social, invalidant de manera sistèmica aquest sector etari.

L’informe Adultcentrisme i polítiques públiques locals: percepcions i propostes juvenils del Síndic de Greuges de Barcelona analitza com es perpetua aquest sistema, arribant a una sèrie de conclusions que apunten a la pròpia administració i execució de polítiques públiques: “tal com hem observat a través de l’estudi, tant des dels discursos juvenils com des dels discursos més institucionals, hi ha una distància significativa entre la joventut i les administracions que es materialitza en diferents sentiments i percepcions: llunyania, desatenció, dificultat relacional, menyscabament i manca d’espais i d’escolta, entre d’altres”.