Actualitat

Algunes pautes per respondre a la diversitat a l’aula

“L’educació inclusiva aspira a crear un entorn educatiu que reconegui i valoritzi les diferències, considerant-les com una oportunitat per l’enriquiment personal i social. No obstant això, assolir una autèntica inclusió a l’aula planteja un repte complex que no només requereix de més recursos humans i de metodologies adequades per a la seva implementació efectiva, sinó també d’una profunda transformació del sistema educatiu en el seu conjunt.”

Són paraules de Mireia Sala, logopeda i pedagoga especialitzada en avaluació i intervenció en trastorns de l’aprenentatge i del llenguatge, que recentment va participar en una trobada dirigida al professorat sobre La inclusió a l’aula: evidències i tècniques pedagògiques per respondre a la diversitat, a la qual van assistir més de 300 docents per tractar d’aspectes com TDAH, dislèxia, autisme o altes capacitats.

Sala remarca que “el sistema educatiu no disposa de la figura del logopeda. En la pràctica, alguns mestres poden haver cursat una diplomatura o el grau de logopèdia, però això no vol dir que estiguin contractats com a logopedes. El resultat de tot això, és una atenció insuficient als alumnes amb dificultats de llenguatge i aprenentatge, deixant sovint les famílies amb l’única opció de recórrer a serveis privats”.

D’altra banda, posa el focus en “la tendència natural dels infants a excloure involuntàriament aquells que no comparteixen el seu mateix nivell comunicatiu. Diverses investigacions han demostrat que, des de les primeres etapes de l’educació infantil, els infants tendeixen a buscar companys de joc amb un nivell lingüístic similar. És per això que el sistema educatiu ha de millorar la detecció precoç i minimitzar aquestes situacions des del principi”.

El dret a ser feliç a l’escola

Beatriz Mena és mestra d’educació especial i psicopedagoga, i directora de la Fundació Adana, especialitzada en trastorns del neurodesenvolupament, de l’aprenentatge i de la conducta. Defensa el dret de la infància a tenir “una vida plena, que inclou un feliç pas per l’escola”. “A totes les aules hi ha infants amb TDAH, TEA o altres trastorns del neurodesenvolupament que suposen un repte en el camí de l’escola inclusiva”.

L’escola inclusiva ha de respondre, per a Mena, al principi de presencialitat (nens i nenes han de poder escolaritzar-se a l’escola ordinària), participació (han de poder ser protagonistes actius del seu procés d’aprenentatge) i progrés (avançant amb igualtat d’oportunitats). Per a aconseguir-ho, diu, és imprescindible que els docents, a més de saber com fer-ho, tinguin eines i recursos per donar una educació de qualitat per a tothom.

En aquesta mateixa línia, assegura que el projecte educatiu dels centres ha d’estar sota un marc DUA (Disseny Universal de l’Aprenentatge), però a la pràctica l’alumnat NESE (Necessitats Específiques de Suport Educatiu) es troba amb barreres per a la seva inclusió.

La directora de la Fundació Adana aconsella “no centrar-nos en les problemàtiques que tenen aquests alumnes sinó en els obstacles amb què es podran trobar per poder oferir a cada infant els suports més adequats”. Per això, sosté que aprendre en un entorn agradable i tenir cura de les habilitats socioemocionals ha de ser present “sí o sí a l’aula, a l’escola i a l’entorn d’una manera transversal i en tot moment”.

Més temps, formació i recursos

La manca de temps i de recursos és, tal com es va exposar en l’esdeveniment, un mal del sector. “Els mestres han de cobrir un ampli ventall de responsabilitats, des de l’ensenyament dels continguts curriculars fins a l’atenció individualitzada dels alumnes amb necessitats especials”, explica la logopeda. Per abordar aquestes dificultats de manera efectiva, considera imprescindible que l’equip docent rebi una formació continuada i actualitzada, si bé l’educació inclusiva no recau únicament en els docents i, per tant, requereix un enfocament de col·laboració i la implicació activa de tota la comunitat educativa.

Per part seva, la mestra d’educació especial indica que, quan un infant obté un diagnòstic de TDAH, cal posar en marxa un tractament multimodal o multidisplinar que implica treballar de forma plegada professionals de diferents àmbits, però “tot aquest temps ha de ser fora de les hores que atenen de forma directa als nens a les aules i sense perjudicar el seu espai personal o familiar com sabem que està passant”.

En opinió de Mena, “des de les universitats encarregades de formar als docents cal incloure molt més contingut sobre els trastorns del neurodesenvolupament, els futurs professionals que entraran a les aules han de tenir eines per detectar a temps aquests infants i la formació necessària per a oferir-los les estratègies i recursos necessaris per atendre’ls adequadament. I és que La formació del professorat és clau per a fer realitat l’escola inclusiva”.

El debat de les pantalles

Una altra línia de debat és com l’ús excessiu de telèfons mòbils, tauletes i ordinadors afecta a l’aprenentatge del llenguatge. Sala assegura que “l’ús prolongat de les pantalles pot reduir de manera significativa el temps que els nens i nenes passen interactuant amb altres persones, una activitat fonamental per al desenvolupament lingüístic. Això limita les oportunitats d’aprendre i practicar habilitats comunicatives, com la conversa, la interpretació del llenguatge no verbal i la resolució de conflictes a través del diàleg”.

Els infants menors de 2 anys, continua, no assimilen paraules noves amb l’exposició repetida a programes infantils o del contingut en dispositius mòbils; de fet, aprenen del seu entorn natural: “És molt important que experimentin amb paraules i conceptes reals, ja que aprenen millor quan poden veure, tocar, escoltar, olorar o tastar. A més, els vídeos amb un ritme ràpid, amb pocs primers plans i amb moltes imatges poden interferir en l’aprenentatge del llenguatge”.

Restar temps a la lectura, l’escriptura i l’expressió oral i augmentar l’exposició a les pantalles, especialment en menors de 3 anys, pot tenir un impacte negatiu en el desenvolupament del vocabulari, la comprensió lectora i la capacitat d’expressar-se amb claredat i precisió.

Per part seva, Laia Salat, psicòloga de la Fundació Adana, remarca la necessitat de fer uns bons processos d’alfabetització digital a tots nivells i en tots els contextos, tant a la família com a l’escola, per tal de garantir que l’ús de les tecnologies a partir dels 3 anys i mai abans reportin resultats positius. L’entitat veu interessant les possibilitats que brinda la pantalla a l’aula com a sistema d’aprenentatge a l’escola inclusiva, ja que permet la personalització del currículum. Per això, aposta per educar en l’ús responsable de la tecnologia, tant pel que fa als continguts com en el temps d’ús.

Interpretar bé les informacions

“Caldrà ajudar l’alumnat a desenvolupar el sentit crític, a saber llegir i interpretar bé les informacions, a més de fer-ne un bon ús de les informacions que els hi arriben a través de les pantalles. Convé ajudar-los a trobar altres activitats, tant d’oci com socials i allunyades de món digital, que els motivin i donin sentit a la seva vida”, insisteix Salat.

Pel que fa a alumnat amb trastorn del neurodesenvolupament, és possible trobar més dificultats a l’hora d’executar els límits pactats per a un bon ús de les tecnologies pel que fa a aspectes d’atenció i motivació, i és que, segons afirma la psicòloga, “tant el ràpid accés als continguts, com la gran quantitat d’aquests o l’estimulació a tots nivells fa que puguin aparèixer interferències en el desenvolupament de funcions cognitives bàsiques com poden ser l’atenció o la memòria”.

 La jornada sobre inclusió i diversitat va tenir lloc al Museu de la Ciència CosmoCaixa està emmarcada en Les proves de l’educació, organitzada per EduCaixa, Promaestro, la Càtedra de Cultura Científica de la UPV/EHU i en col·laboració amb l’equip de Project Difference de la Fundació Ricardo Fisas Natura Bissé.

Activitats d’aquest tipus ajuden a sensibilitzar, informar i donar estratègies útils al professorat: “Entre els docents hi ha molta vocació, interès i ganes de fer les coses ben fetes, i quan s’ofereix la possibilitat de formar-se, el col·lectiu s’hi inscriu perquè sent que necessita respostes efectives  per poder arribar a cada un dels seus alumnes”, tanca Salat.