Al carrer Sant Pere Més Baix número 7 hi ha l’anomenada Casa Cordelles, construïda al segle XVI per a ús residencial. Aquest edifici medieval, avui propietat de la Diputació de Barcelona i seu de l’Espai Bonnemaison, va ser adquirit i reformat el 1922 per Francesca Bonnemaison Farriols per traslladar-hi l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, que ella mateixa havia fundat el 1909 a la parròquia de Santa Anna (un any després es mudaria a un local del carrer Elisabets), amb l’alfabetització de les dones de classe treballadora com a principal objectiu. Les activitats que van dur a terme aquestes institucions van contribuir a l’educació de desenes de milers de dones. Consta que el curs 1935-36 a l’Institut de Cultura hi havia matriculades 6.200 alumnes i que el 1936 la biblioteca, que s’havia fundat amb un fons d’un centenar de llibres, ja comptava amb més de 23.000, gràcies a múltiples donacions. També editava dues revistes, Vida Social Femenina i Claror, en la qual hi havien escrit des de Rosa Sensat fins a Lola Anglada, passant per Aurora Bertrana i Josep Maria de Segarra.
La figura de Bonnemaison no es pot dir que hagi quedat oblidada, però amb motiu del 150 aniversari del seu naixement la Generalitat i la Diputació han decidit reimpulsar-la i reivindicar-la. La commemoració de l’Any Bonnemaison s’allargarà fins a la primavera de 2023 i inclourà conferències, rutes urbanes, un recull de llegendes i contes, i una exposició itinerant. La presentació d’aquests actes la van fer la setmana passada la presidenta de l’Institut Català de les Dones (ICD), Meritxell Benedí Altés, la historiadora i comissària de l’esdeveniment, Dolors Marin Silvestre, i la diputada d’Igualtat i Sostenibilitat Social de la Diputació, Lluïsa Moret Sabidó. Marin és autora de la biografia Francesca Bonnemaison: Educadora de ciutadanes (Diputació de Barcelona, 2004), que també es preveu reeditar al llarg de l’any.
Una dona amb empenta
Bonnemaison va néixer l’abril de 1872, en el si d’una família que regentava una pròspera botiga de roba a la Rambla de Barcelona, i va rebre una bona educació, inusual en l’època fins i tot entre les famílies burgeses i devotes com la seva, un fet diferencial que s’acostuma a atribuir a les arrels franceses del seu pare, Gil Bonnemaison. Amb 21 anys Francesca es va casar amb l’advocat i periodista Narcís Verdaguer i Callís, cosí de mossèn Cinto, i que més endavant seria dirigent de la Lliga i mentor de Francesc Cambó. Durant anys, amb el pseudònim Franar (acrònim de Francesca i Narcís), la parella va publicar relats a La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga Regionalista fundat el 1899, entre altres, pel mateix Verdaguer i Callís. Quan aquest va morir el 1918, la seva vídua va decidir dedicar-se en cos i ànima al projecte que havia engegat nou anys enrere, i que va viure el període de màxima esplendor a partir del trasllat a Sant Pere Més Baix. La inauguració de la nova seu la va presidir l’aleshores president de la Mancomunicat, Josep Puig i Cadafalch.
La Cultura, com s’anomenava popularment a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, estava gestionada per dones i s’hi feien classes de feminisme, cort i confecció, cuina, càlcul mercantil, dactilografia, aritmètica, gramàtica en diverses llengües, taquigrafia i educació física. També s’hi feien conferències i seminaris (hi van passar intel·lectuals consagrades com Maria Montessori i Concha Espina), i comptava amb una borsa de treball molt activa, ja que les joves formades per la institució eren molt demandades per indústries i comerços.
Des dels inicis, va exercir també de punt de trobada de dones de diferents classes socials a la sortida de la missa de diumenge. La major part d’activitats eren gratuïtes, ja que es finançaven gràcies al patrocini i mecenatge, especialment de la veïna Caixa de Pensions, que aleshores tenia la seu central a Via Laietana. Durant els anys vint, la institució a obrir seus a la platja de Badalona, on s’inclourien cursos de natació per a dones a l’oferta formativa, i altres localitats com Igualada, Reus, Vilafranca del Penedès i Vic.
Amb l’arribada de la Segona República, Bonnemaison es va implicar en la vida política, participant en les campanyes a favor del vot femení (1931) i fent-se càrrec de l’organització femenina de la Lliga Regionalista (1932) a petició de Francesc Cambó, amb qui sempre va mantenir una gran amistat. Va ser una de les primeres dones que es va presentar com a candidata en unes eleccions, les municipals de 1934, però no va sortir triada. Aleshores tenia 62 anys.
L’esclat de la Guerra Civil va obligar Bonnemaison a tancar La Cultura i buscar refugi a Suïssa, seguint les passes de Cambó. Acabada la guerra, va tornar a la ciutat per signar la cessió de l’immoble a la Diputació, ja que la secció femenina del Movimiento s’havia apoderat de la biblioteca que ella havia creat. No va tornar a posar-hi els peus i va morir a Barcelona el 1949. Després de la Dictadura aquest edifici va acollir l’Institut del Teatre, i en el tombant de segle, arran del trasllat de l’institut a Montjuïc, el moviment feminista va lluitar per la recuperació de l’espai per a les dones, ja que aquesta havia estat la voluntat expressa de Bonnemaison quan va cedir l’immoble. Avui, a més de la Biblioteca Bonnemaison, que està oberta al públic, l’edifici acull l’Escola de la Dona, l’Oficina d’Igualtat i Drets Civils de la Diputació de Barcelona, i la Bonne, entitat social que promou i acull projectes culturals feministes.
Visibilitzar les dones
Durant l’acte de presentació de l’Any Bonnemaison, la presidenta de l’ICD, Meritxell Benedí, va ressaltar que “el Govern de la Generalitat i l’Institut Català de les Dones han decidit commemorar la figura de Francesca Bonnemaison perquè estem compromeses amb la visibilització de les dones i les seves fites”, ja que “les dones rebem una doble invisibilització: pel fet de ser dones, i perquè sovint hem incidit en àmbits obviats pel patriarcat, com és l’educació o les cures”. Per això, va afegir, és “tan important el reconeixement que comencem avui, perquè transforma les referents que tenim i també els àmbits a donar valor. S’inicia la commemoració d’una dona que va ser revolucionària per a la vida de moltes dones, perquè els va facilitar l’accés a l’educació, un element clau per a la seva autonomia. Accedir al món laboral permetia a les dones no dependre de ningú i això, llavors i ara, és transformador”.
Al seu torn, la diputada Lluïsa Moret va recordar la figura de la Bonnemaison com a “dona que va innovar, transformar i que ens va deixar un llegat en favor de l’apoderament de les dones i la sororitat en una època convulsa i difícil”. Per Moret, que també és alcaldessa de Sant Boi de Llobregat, “tenir viu l’Espai Francesca Bonnemaison és ja una de les millors commemoracions que li podem fer”. La diputada també va apuntar que “la igualtat de gènere és un dels puntals de la Diputació de Barcelona”, destacant “la creació d’una oficina d’igualtat a finals dels 90, la posada en marxa d’aquest Espai el 2011 o més recentment el LABBonnemaison”. “Esperem contribuir a canviar el futur de generacions de dones com ho va fer la Francesca Bonnemaison fa més de 100 anys”, va afegir.
Per la seva banda, la comissària de l’any Bonnemaison, Dolors Marin, va detallar les principals actuacions de la commemoració i va fer un breu repàs per la seva vida. “Bonnemaison tenia un lema: tota dona val més quan lletra aprèn”. Donava molt valor a l’ensenyament de les noies, va explicar, ja que “va passar de voler alfabetitzar a noies de classe treballadora a crear una veritable escola per a dones, que els va permetre l’accés a les carreres universitàries o als oficis relacionats amb el funcionariat que s’estaven creant en aquells anys”.
