Autor: Hector Santcovsky

El pensament progressista, des d’una perspectiva històrica, va tendir a assumir que l’avenç tecnològic i la digitalització eren aliats naturals de la democràcia. Més informació, més connectivitat i una major capacitat de càlcul semblaven conduir gairebé de manera automàtica cap a societats més obertes, racionals i participatives. L’experiència recent, però, obliga a revisar aquesta convicció. El progrés tecnològic no és, per si mateix, progrés democràtic, encara que contingui un potencial enorme per millorar la vida quotidiana i reforçar drets i capacitats col·lectives. El problema no és la tecnologia —ni la intel·ligència artificial—, sinó les regles polítiques que n’orienten el desenvolupament…

El punt de partida podria ser material. L’atur juvenil espanyol continua sent dels més alts d’Europa i la temporalitat laboral es cronifica. Tot i que molts joves compten amb titulacions superiors, els seus salaris no els permeten emancipar-se. Segons Eurostat, l’edat mitjana d’emancipació a Espanya frega els 30 anys, davant els 26 de mitjana europea. El Consell de la Joventut calcula que per llogar un habitatge individual en una gran ciutat es necessitaria més del 90% del salari mitjà juvenil. La sensació de “generació bloquejada” és evident: estudiar i treballar ja no garanteixen ascens social. Davant d’aquest horitzó, guanya atractiu…

Poques persones dubten ja del potencial que té la intel·ligència artificial (IA) per millorar processos, accelerar decisions o aportar solucions tècniques en àmbits clau com l’energia, la salut o l’agricultura. Se la presenta com una eina imprescindible per enfrontar els grans desafiaments del segle XXI. I és cert, ja que ben orientada, la IA pot ser útil per optimitzar xarxes elèctriques, reduir el rebuig alimentari o anticipar crisis hídriques. Però aquest relat, centrat en l’eficiència i la innovació, omet qüestions estructurals que rara vegada s’aborden amb el mateix entusiasme. Quin impacte té aquesta tecnologia sobre la cohesió social? Com altera…