Autor: Jaume Cela

Loach continua amb el seu cine compromès amb la realitat del present. Confio que no farà gaire cas d’aquells que l’acusen de demagògia barata o de mocador de llàgrimes socials perquè necessitem pel·lícules que fent ficció denunciïn les injustícies del món.

És la història d’un pare i una mare, però sobretot la història del seu fill, que és un nen amb síndrome de Down. Quan ens trobem amb un nen que té un altre ritme, ens cal un procés d’adaptació

Una excel·lent reflexió que ens ajuda a veure que les decisions que prenem els adults poden entrebancar el món dels més joves i situar-los en un punt on ells no voldrien ser-hi de cap manera

Recordem els nostres disset anys? El món s’obre com una síndria davant nostre, però encara no sabem si mossegar-lo o anar-lo llepant dolçament.

Mirar cara a cara la veritat no és gota fàcil. El nostre jove protagonista ho aconsegueix amb l’ajuda del monstre que deixarà de ser-ho. Però abans de tot hem de saber-lo escoltar i estar disposats a mirar-lo als ulls sense cortines protectores.

Ens trobem amb un matrimoni que viu amb els seus sis fills en plena naturalesa. Ecologisme i contestació. La mare mor en circumstàncies tràgiques i el pare es queda sol en un món sense més adults al costat.

El meu carrer estava ocupat pels nens i nenes pluridiscapacitats d’una escola que està just a la cantonada. He pogut observar el magnífic treball dels educadors i de les educadores

En Josep M. va lluitar tossudament al llarg de la seva vida per defensar que totes les persones som especials, que totes som úniques i que totes tenim algunes dificultats que precisen de suports específics.

La pel·lícula, que té molts elements que la fan una proposta atractiva en el món adolescent, mostra una etapa de la vida de l’atleta negre Jesse Owens,

Tots som persones amb necessitats educatives específiques. En alguna activitat, tots mostrem algun nivell d’incompetència per desenvolupar segons quines feines.