Actualitat

‘Un monstre em ve a veure’: mirar la veritat cara a cara no és fàcil

Una de les funcions de la ficció és ajudar-nos a suportar la realitat. Escoltar, llegir o veure un conte a la pantalla ens permet enfrontar-nos als neguits i les pors del món. Les mirades, les orelles obertes de bat a bat i el silenci de les criatures davant d’un narrador és una prova indiscutible que s’estan fent seu el relat que escolten o que veuen, i quan aquest relat és més intens és quan els parla de les profunditats que tot ésser humà té dins seu, els situa davant l’abisme. Però quan els dóna la mà perquè no hi caiguin, en aquest abisme, és quan el conte assumeix el seu valor més destacat.

Un monstre em ve a veure està basada en una idea de Siobhan Dowd que no va poder convertir en un relat perquè es va morir, però aquesta iniciativa va ser assumida per l’escriptor Patrick Nees, que també és responsable del guió de la pel·lícula que ha dirigit meravellosament bé Juan Antonio Bayona, un jove director que tot el que toca ho converteix en una obra de gran qualitat.

La història ens explica que hi ha un nen que pateix perquè la seva mare té un càncer terminal. Pateix també per un pensament dolorós que no gosa expressar. Pateix perquè està sol, el pare no viu amb ell i no s’acaba d’entendre amb l’àvia. A l’escola pateix bullying per part d’un grup de companys de classe. Ens trobem davant d’un patiment que té fonts diverses, d’un nàufrag que no té cap tros de fusta a l’abast que li permeti surar. Aleshores apareix el monstre, un vell teix que viu al costat del cementiri i que li farà descobrir algunes coses importants. La primera és que un monstre pot ajudar-te, que està sotmès a la llei de l’ambigüitat del món, de l’ambigüitat humana. I l’ajuda narrant-li tres històries. De cadascuna n’ha de treure una veritat, però per poder aprendre a viure amb les pors que tots tenim caldrà que el nen sigui capaç de convertir-se en narrador, fer seu el control del relat i expressar obertament el que porta dins i dir en veu alta el que no pot dir si no té algú al costat que l’escolti.

Mentre veia la pel·lícula, i lluitava per no xopar el mocador, pensava en Big fish de Tim Burton, que també ens parla dels valors de relat, d’aquelles preguntes que ens fem sobre la funció de l’art, sobre la veritat que conté. Però hi ha un moment que intuïm que la pregunta necessària és semblant a aquesta: de quina manera aquest relat que anem construint en el dir i en el sentir ens ajuda a intensificar els llaços que ens permeten afrontar els abismes del món i ens fa evident la necessària presència d’algú que ens escolti?

És una pel·lícula rodona, molt necessària i amb unes excel·lents interpretacions –Sigourney Weaver, Liam Neeson (quina veu, la d’aquest home), Felicity Jones i, sobretot, Lewis Macdougall–, amb un muntatge, el de Bernat Vilaplana i Jaume Martí, que en saben un niu, i amb una fotografia i una música inoblidables. A més, l’equip d’Adrián Garcia s’ha fet responsable de la creació de les il·lustracions i l’animació dels contes, un altre gran encert en la tria dels professionals compromesos en aquesta pel·lícula que sempre portarem al costat.

Molt adequada per compartir-la amb els adolescents, perquè ens dóna la possibilitat de parlar d’algunes realitats de la vida que sempre són complicades d’abordar.

Narrar als petits la Caputxeta o Ton i Guida és inscriure’ls a la cultura del món, és parlar amb ells de la presència del bé i del mal en la tradició i en el nostre present, però en aquestes edats el bé i el mal estan separats. “Un monstre ens ve a veure” és la gran pel·lícula de l’adolescència, com ho és la novel·la L’illa del tresor o les seves adaptacions cinematogràfiques perquè és en aquesta etapa quan prenem consciència que el bé i el mal estan dins nostre, quan la por es disfressa amb estranyes formes que hem de conèixer perquè necessitem d’aquesta saviesa per viure no sense por, però sí tenint-ne el control sobre els seus efectes.

Mirar cara a cara la veritat no és gota fàcil. El nostre jove protagonista ho aconsegueix amb l’ajuda del monstre que deixarà de ser-ho. Però abans de tot hem de saber-lo escoltar i estar disposats a mirar-lo als ulls sense cortines protectores.