Opinió

Bullying i educació

Tres males notícies han omplert els mitjans de comunicació en els últims dies: unes bessones que es tiren pel balcó, un adolescent amb autisme fa un intent de suïcidi i quatre adolescents assetgen sexualment una companya dins de l’aula. En els tres casos, molt greus, d’una manera més o menys encoberta, es culpabilitza el centre educatiu i, de retruc, el professorat. I crec que això és una manera massa fàcil de no entomar tot un seguit de situacions (polítiques, socials i educatives) que en són les més responsables.

Poques vegades s’ha esmentat que les dues noies de Sallent vivien en una casa ocupada, el que implica una situació econòmica terriblement precària, ni tampoc que les assetjaven per no parlar català; tampoc s’esmenta el que representa que un adolescent amb problemes d’autisme, escolaritzat en un centre ordinari sense els recursos suficients, és una font de marginació; ni quin grau de conflictivitat hi hauria d’haver en una aula perquè el professor no fos conscient del que passava (si és veritat que el professor estava a l’aula, cosa que no està del tot clara, però que sí ha sortit en els mitjans).

El bullying és la causa de molts episodis de gran malestar a les aules, això ho sabem totes, i, malauradament, no és una novetat, però centrar tot l’interès en si s’han dut a terme els “protocols” o no, és una manera errònia d’analitzar aquests fets (i tots els altres que hi deuen haver), i si fem una anàlisi errònia també buscarem solucions errònies que no ens ajudaran a intentar millorar la situació.

En la majoria d’instituts públics, el nombre d’alumnes per aula, la quantitat d’alumnes que veu un professor/a en una setmana (poden arribar a més de 200), la concentració d’alumnat amb problemes socials, econòmics, culturals i psicològics en els mateixos centres, l’augment de burocràcia, el canvi constant de programacions i normatives, etc., fan gairebé impossible que el professorat pugui atendre, com voldria, tot l’alumnat i poder  detectar les problemàtiques que es donen a l’aula i en el centre. Però, a més, si es detecten problemes seriosos, de bullying, de maltractaments familiars, d’assetjament, d’anorèxia, de depressió, de condicions econòmiques extremes, etc., tampoc té el professorat eines per fer-hi front, ni hi ha els mitjans de salut mental o de serveis socials per atendre aquests adolescents. Tot està col·lapsat!

La relació entre infants i adolescents nacionals i immigrants és cada cop més minsa, entre altres coses perquè les escoles ja estan segregades d’entrada

La pobresa i la desigualtat està augmentant. Surten veus anunciant el percentatge de pobresa infantil i l’augment de famílies que no arriben a finals de mes i que, en un futur immediat, no podran pagar la hipoteca. Segons Save of Children, un 33,4% d’infants i joves a Catalunya viu en situació de pobresa, i alerta també que el percentatge de trastorns mentals i/o de conducta augmenten en relació directa a la pobresa de les famílies: mentre aquest percentatge és del 2,6% en famílies de renda alta, és d’un 9,2% a les rendes mitjanes i puja fins a un 12,8% a les rendes baixes. Si, a més, a causa de la doble xarxa existent, l’alumnat de rendes més baixes es concentra en alguns centres públics, la conflictivitat està servida!

Creiem que tot això no ajuda a tenir infants i adolescents amb un alt grau de malestar que acaba sortint en forma d’agressió, sigui cap enfora (a companys i companyes), sigui cap endintre (autolesions i intents de suïcidi)?

La immigració i el racisme no desapareixen. La relació entre infants i adolescents nacionals i immigrants és cada cop més minsa, entre altres coses perquè les escoles ja estan segregades d’entrada: la doble xarxa no permet que les classes socials s’escolaritzin en els mateixos centres, i la segregació territorial tampoc no ajuda. Ja han sortit bastants informes que ens alerten de l’alt grau de segregació escolar a Catalunya (una de les més altes de l’Estat, juntament amb Madrid, i una de les més altes a la UE), i aquesta segregació impedeix que infants i joves se socialitzin amb la diversitat social i cultural que hi ha a la nostra societat. Tot plegat afavoreix el classisme i el racisme, que són també factors importants del malestar i d’assetjament en adolescents.

Tampoc ajuda, crec jo, a disminuir el malestar, la facilitat que dona la nova Llei Trans per tal que nois i noies puguin canviar d’identitat sexual en edats molt primerenques. L’adolescència és per antonomàsia una etapa de confusió i de recerca d’identitat. Els canvis corporals, sobretot en les nenes, són molt visibles i no sempre ben rebuts per les pròpies noies que, a més, sovint són motiu de mofa o admiració per part dels companys nois, i vergonya o orgull per part d’elles mateixes. Tot plegat fa que moltes noies en aquesta edat pensin que millor els hi valdria haver nascut nois, i la facilitat per decidir “convertir-se en nois” jo crec que pot crear més confusió. Segons l’Informe del Servei Trànsit a Catalunya, han crescut un 5.700% els casos de nenes preadolescents i adolescents amb disfòria de gènere entre 2015 i 2021. Són dades que ens haurien de fer reflexionar.

L’adolescència és per antonomàsia una etapa de confusió i de recerca d’identitat

També cal tenir en compte la situació de moltes famílies, no només per culpa dels baixos salaris sinó també per la impossibilitat de conciliació familiar. Uns pares i mares amb jornades de treball exagerades (i això arriba també a les classes més acomodades) no poden, de cap manera, donar als seus fills i filles l’atenció necessària ni detectar les seves problemàtiques i acompanyar-los en els temps difícils. I si parlem de llars monomarentals aquestes dificultats es dupliquen.

I, finalment, no podem oblidar les famoses xarxes socials, culpables de molts dels mals que pateixen els nostres infants i joves. Curiosament, no deixem que abans dels 18 anys puguin conduir un cotxe però acceptem tranquil·lament que a partir dels 7 o 8 anys ja tinguin accés a tot un seguit d’aplicacions en el mòbil que no fan més que crear addicció, permetre l’accés a pornografia, rebre pressió sobre la importància i el culte a l’aspecte físic amb uns models que la immensa majoria no hi pot accedir, poder assetjar a companys i companyes des de casa o ser assetjats/des contínuament, trobar vídeos on s’explica com suïcidar-se o automutilar-se, i moltes altres barbaritats. Facebook, Twitter, WhatsAp, Tick Tock, YouTube… sense control poden fer molt mal en aquestes etapes adolescents i preadolescents. Els informes diuen que un 70% dels menors pateixen o han patit ciberbullying. Els psicòlegs recomanen que no tinguin mòbils fins als 16 anys,  a França els han prohibit a totes les escoles i, recordem, els fills i filles dels “gurús” de Silicon Valley no veuen ni una pantalla a l’escola ni a casa. Per alguna cosa serà.

Si volem, doncs, i crec que és urgent, disminuir el malestar dels nostres adolescents, disminuir l’assetjament i prevenir els suïcidis, cal actuar en molts camps: recursos als centres educatius perquè el professorat pugui fer bé la seva feina, recursos de salut mental i de serveis socials on poder derivar aquell alumnat amb més dificultats,  disminució de la segregació educativa, educació afectiva-sexual que ajudi a prevenir el masclisme i la violència contra les dones, més justícia social i menys desigualtat, no marginació de les famílies immigrants, salaris i horaris que permetin una vida familiar digna i una cura d’infants i joves adequada a les seves necessitats.

Tenim una societat cada cop més distòpica, i donar la culpa a l’educació i al professorat és terriblement injust.