Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La història passa en una població rural del nord d’Itàlia, sobretot a l’estiu. Elio és un jove de 17 anys, d’una cultura impressionant –en poques pel·lícules es veuen tants llibres com en aquesta, llibres que no adornen una biblioteca, sinó que són per ser llegits– que passa l’estiu banyant-se, llegint, anant en bicicleta i amb els amics mentre es va descobrint tot allò que es descobreix quan un té disset anys. Però el noi, savi com és, sap que li falten moltes coses per aprendre, sobretot les més essencials, les que estan lligades a l’experiència.
El seu pare és un professor universitari que fa recerca. La mare també és una dona culta i refinada. Tots dos són molts oberts de caràcter i tenen una visió del món molt avançada. Reben cada any un professor ajudant i l’estiu dels 17 anys arriba Oliver, dels Estats Units. És un home d’una quarantena d’anys, de molt bon veure que fa trontollar alguns cors i és motiu de desig d’algunes joves del poble. I Elio descobreix alguns moviments en el seu interior que el fan iniciar un joc de seduccions que Oliver accepta. Comença una història d’amor amb escenes inoblidables com el ball dels dos personatges a la festa del poble, les converses on s’expressen alguns desigs que n’amaguen d’altres, una masturbació amb un préssec que et fa descobrir com pot ser de sensual aquesta fruita i una conversa entre pare i fill sobre els descobriments de l’adolescència i el pas del temps que ha de passar a formar part d’una antologia que reculli les converses més cèlebres entre pares i fills.
Però arriba el final, perquè tota història d’amor s’acaba. Potser m’hauria agradat encara més que el the end aparagués quan Oliver se’n va i després de la conversa entre el pare i el fill el director filmés un panorama d’hivern, la neu caient mansament, com passa a la història de Joyce, però s’estima més donar un final explicatiu sobre la situació d’Oliver que Elio medita davant d’una llar de foc, una llar de foc que acaba simbolitzant que la vida pot arribar a cremar-ho tot, però que els reflexos de les flames i l’escalfor que desprenen poden quedar dins de la retina per sempre més. I del cor.
Una gran història d’amor, amb un guió ben explicat de James Ivory basat en una novel·la d’André Aciman, una excel·lent direcció de Luca Guadagnino i dues interpretacions memorables. Armie Hammer i el jove Timothée Chalamet que aprèn en aquest estiu el que aprèn qualsevol noi a aquesta edat: que l’amor de veritat queda sempre, però que pot fer mal, un mal que portaràs sempre de bracet amb la tendresa i la passió que s’aniran difuminant lentament. Aprèn bàsicament que ben poques coses tenen només una cara. Sovint tenen una cara i una creu i que viure es saber portar aquesta dualitat i mirar de treure’n alguna lliçó de profit. Guanyarà Chalamet l’Óscar? No ho crec, però si el guanya ho celebraré.
I per acabar afegir que una escena de la pel·lícula m’ha fet pensar en aquell moment de “Hiroshima, mon amour” quan els dos enamorats diuen que el teu nom és Hiroshima i l’altre és Nevers. Aquí Elio és Oliver i Oliver és Elio.
