Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El passat 8 d’abril es va commemorar el Dia Internacional del Poble Gitano, una data que no sols convida a la celebració de la cultura, la història i la identitat del poble gitano, sinó que també ens interpel·la com a societat sobre les desigualtats persistents que continuen marcant la seva realitat. Entre elles, l’educació ocupa un lloc central.
Parlar de l’educació del poble gitano no pot fer-se des de la neutralitat aparent de les dades ni des de discursos simplistes que atribueixen les dificultats a factors individuals o culturals. És imprescindible situar l’anàlisi en una perspectiva històrica i estructural. El poble gitano ha estat, durant segles, objecte de persecució, exclusió i polítiques assimilacionistes que han negat la seva identitat i han limitat les seves oportunitats de desenvolupament. Aquesta història no és un teló de fons llunyà, continua tenint efectes concrets en el present. De fet, l’antigitanisme continua sent en l’actualitat el principal obstacle que té aquesta comunitat per a millorar la seva situació social i educativa.
L’escola, que hauria de ser un espai d’equitat i reconeixement, continua reproduint en massa ocasions les lògiques d’exclusió. Durant dècades, l’alumnat gitano ha estat segregat, de manera explícita o encoberta, etiquetat des del dèficit i situat en itineraris de baixa expectativa. No es tracta només d’accés, sinó de permanència, èxit i, sobretot, de sentit. Què significa per a un nen o una nena gitana habitar una escola que no reconeix la seva cultura, la seva llengua, els seus referents ni les seves formes de relació?
El problema no és la “falta d’adaptació” de l’alumnat gitano a l’escola, sinó l’escassa capacitat del sistema educatiu per a transformar-se i acollir la diversitat com un valor. Persisteixen pràctiques pedagògiques homogeneïtzadores, currículums tancats i una formació docent insuficient per a treballar des d’una perspectiva intercultural crítica i antiracista. La diferència es converteix així en desigualtat.
Durant dècades, l’alumnat gitano ha estat segregat, de manera explícita o encoberta, etiquetat des del dèficit i situat en itineraris de baixa expectativa
No obstant això, també seria injust no reconèixer els avanços. En les últimes dècades, s’ha produït una millora significativa en l’escolarització de l’alumnat gitano, especialment en les etapes obligatòries. Existeixen experiències educatives valuoses que demostren que una altra escola és possible, centres que treballen amb la comunitat, que generen vincles de confiança, que incorporen referents gitanos i gitanes i que aposten per metodologies que de veritat són inclusives i participatives.
Aquestes experiències ens ensenyen una cosa fonamental, quan l’escola s’obre, escolta, dialoga i reconeix, l’aprenentatge floreix. Quan es construeixen ponts amb les famílies i se superen els prejudicis, emergeixen trajectòries educatives reeixides que trenquen amb els estereotips.
Existeixen experiències educatives valuoses que demostren que una altra escola és possible, centres que treballen amb la comunitat, que generen vincles de confiança, que incorporen referents gitanos i gitanes
El repte, per tant, no és menor. No n’hi ha prou amb “incloure” a l’alumnat gitano en un sistema que roman inalterat. És necessari repensar l’escola des dels seus fonaments, revisar el currículum, transformar les pràctiques docents, qüestionar les expectatives i, sobretot, combatre l’antigitanisme que encara persisteix, a vegades de manera subtil, en les institucions educatives.
L’educació té un paper clau en la construcció d’una societat més justa, però només podrà exercir-ho si es reconeix a si mateixa com a part del problema i com a part de la solució. Això implica assumir una responsabilitat ètica i política; és a dir, garantir no sols l’accés, sinó el dret a una educació digna, rellevant i culturalment respectuosa i rellevant per al poble gitano.
El Dia Internacional del Poble Gitano no hauria de ser només una efemèride simbòlica. Hauria de ser un punt d’inflexió que ens obligui a mirar de front una realitat incòmoda i a actuar en conseqüència. Perquè parlar d’educació i poble gitano és, en el fons, parlar del tipus de societat que volem ser i tenir.
