Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Avui, primer dia del mes de juny, en fa vuit que vas morir. No puc escriure que ens vas deixar perquè jo no em sento deixat per tu. Em fas companyia, molt sovint converso amb tu i sé que m’escoltes, que d’alguna manera acceptes la conversa sobretot quan estic al llit esperant la visita de l’homenet de la son.
Saps, Carles, encara hi ha mestres que m’aturen i em diuen: òndia, quins cursos més bons aquells de començaments de juliol quan ens trobàvem per veure pel·lícules i comentar-les. Quantes coses apreníem! I les apreníem els uns dels altres, els uns amb els altres en una conversa absolutament lliure, exigent i generosa.
Vuit anys és l’edat de tres dels meus nets, un net i dues netes, segur que les converses sobre nets i netes ens donarien per molt. Tant que vam parlar dels fills i dels alumnes, doncs ara m`escoltaries quan jo et fes present cada net i cada neta. I riuríem perquè amb tu sempre acabàvem rient. Ja podia ser complicat el que comentàvem, però sempre hi havia un moment que rèiem.
Les teves paraules sempre s’adreçaven al cor i al cervell
Moltes escoles recorden els teus articles i és que pocs periodistes -jo només n’he conegut cinc: tu, en Barril, la Terribas, la Pedrosa i en Huertas- demostren amb fets que l’educació i el món de l’escola els importa. Fins i tot, i encara més, l’escola dels més menuts.
Ara m’agradaria llegir els teus aticles sobre Gaza, per exemple. Sobre les criatures que moren assassinades per governs assassins amb el silenci de la resta del món com a música de fons. Destrucció i silenci, quina paradoxa. Ens recordaries que hi ha altres conflictes i que les criatures són les víctímes principals. Segur que ens arribarien les teves reflexions plenes de bondat alhora que exigents amb els culpables d’aquesta violació constant dels drets més elementals. Les teves paraules sempre s’adreçaven al cor i al cervell, sense escletxes entre aquests dues realitats, entre aquestes dues metàfores.
Ho deixo aquí, estimat Carles. Podria dir-te moltes més coses en aquests vuit anys que ets al meu costat d’una altra manera, que no puc abraçar-te i que t’endevino al bellmig d’una lluminositat que no sé descriure. He anat aprenent a viure al costat del meus -i nostres- morts perquè la Desconeguda no té l’última paraula. En aquest cas la tenim tu i jo. Tu i la resta el món.
El Diari de l’Educació, 2025