Opinió

Com deixar enrere la nostàlgia i ser de nou a l’avantguarda educativa?

És sabut per tothom que les organitzacions tenen un cicle vital en què neixen, maduren, s’estanquen i moren, o bé, amb sort, es reinventen i reviuen. Coincideix que moltes de les entitats i institucions del nostre país que van forjar-se als anys setanta com a alternativa al franquisme i van eclosionar amb la democràcia, passen ara per un mateix moment de declivi en el seu cicle vital. Veuen com s’esllangueix aquella empenta inicial alhora que reben medalles d’honor pel que han estat i per les contribucions que han fet. Continuen tenint el reconeixement nostàlgic pel tremp que va tenir la societat civil catalana en un moment determinat i que ara costa de vertebrar.

Costa d’articular alternatives transformadores perquè el context social i cultural és un altre, perquè ens ha passat per sobre la globalització, les xarxes socials, la individualització i fragmentació de la vida col·lectiva, la proliferació d’iniciatives tant publiques com privades. Vivim un canvi d’època marcat per la diversitat, les relacions líquides, l’hiperindividualisme i les lògiques ferotges del mercat. Vivim un moment de col·lapse planetari que demana revisar els models de creixement i de vida en comú, canviant la perspectiva.

Si et canvien l’escenari, els actors i el guió, és difícil seguir representant la mateixa funció. No hi ha altra sortida: cal reinventar-se.

Amb aquest esperit i aquesta consciència d’oportunitat, el procés #RepensarRS va iniciar el seu recorregut a l’octubre. Sis mesos després de sessions per deliberar, de posar sobre la taula reptes emergents, de revisar els principis i valors propis i irrenunciables, de qüestionar si som el que volem ser i com ens ho hem de fer per seguir essent referents en el món educatiu. Després d’haver mobilitzat prop de 100 persones sòcies i no sòcies, el dia 13 d’abril, davant l’assemblea que ens va fer l’encàrrec, presentem un full de ruta per refundar l’associació i resintonitzar-la amb el món contemporani.

En aquests mesos hem après que l’associació ha de mirar enfora i obrir-se a nous perfils. El fet d’haver compartit el procés entre un grup heterogeni de persones del món educatiu amb trajectòries ben diverses i d’haver pogut dialogar els “de la casa de tota la vida” i els que s’hi apropaven per primera vegada, ens ha enriquit i ens ha ajudat a apropar postures. Ens hem mirat i ens hem reconegut.

També hem après que no ho podem fer soles, que cal teixir xarxes amb l’ecosistema educatiu. Que ens cal reagrupar-nos entre totes aquelles iniciatives que apostem per una educació crítica i democràtica, inclusiva i justa. Ens cal explorar aliances des de la humilitat i la generositat. No només dir “veniu, que RS és la casa de totes”, sinó fer el pas de demanar si podem participar en altres espais amb els quals compartim valors i objectius, ja que tots ens necessitem.

Hem reconegut el valor dels nostres actius (des de la biblioteca, la formació, l’escola d’estiu o el local fins a les publicacions i la base associativa) i hem estat prou valentes per puntuar quins són realment imprescindibles per fer de palanques per assolir els nous reptes que ens hem plantejat. Curiosament, s’ha donat molt més valor als actius intangibles que als materials, incidint en la idea que avui en dia les organitzacions vinculades a estructures massa pesades (i costoses) perden agilitat.

I hem explicitat velles i noves idees; calia tornar a dir-les per compartir de nou el seu sentit profund. Què vol dir ser un referent educatiu avui? Què comporta una educació pública que no deixi ningú enrere? Com podem esdevenir una entitat amb compromís polític i social, seguir lluitant per una escola catalana i alhora agermanar-nos amb les lluites del feminisme, l’ecologisme o el pacifisme? Com, des del seu lloc, RS pot enfortir les xarxes de l’ecosistema educatiu?

I, finalment, hem acceptat que obrir-se vol dir deixar de ser només una associació de mestres per esdevenir l’associació de persones vinculades al món educatiu, també des de l’educació social, la psicopedagogia, les ciències socials o la recerca pedagògica. Que tots aquests professionals hi tenen cabuda des del compromís ètic i la mirada crítica per combatre certes derives conservadores, burocràtiques o corporatives que malauradament estan impactant amb força en el camp de l’ensenyament.

Ens continuarem arremangant per empènyer la refundació de Rosa Sensat des d’un canvi de paradigma: fer més del mateix ens portaria a l’agonia lenta d’un espai molt necessari en un moment d’esgotament del col·lectiu docent

De tot el procés en surt un full de ruta amb unes línies estratègiques bàsiques que han quedat recollides en el document de conclusions (en aquest enllaç hi trobareu tota la documentació: https://www.rosasensat.org/proces/).

Es destaca que Rosa Sensat ha de posicionar-se i tenir incidència pública i política en les qüestions i els debats educatius que ella promogui o es plantegi la comunitat educativa.

Que Rosa Sensat ha de treballar per convertir-se en un espai de connexió i creació d’una comunitat de persones, centres, projectes i iniciatives diverses que manifesti valors com l’obertura, la participació, la pluralitat, el compromís i la voluntat transformadora.

I que Rosa Sensat ha de buscar espais i metodologies apropiades per seguir contribuint a la formació continuada dels docents i esdevenir comunitat de pràctica.

Com és habitual, debatre sobre el què ha estat més fàcil que posar-se d’acord amb el com, i acabem el procés amb el pressentiment que no n’hem tingut prou, que ens ha quedat curt i que el curs vinent l’associació haurà a d’analitzar a fons de manera sistemàtica i segurament amb suport extern cadascun dels seus àmbits de treball per valorar-ne la viabilitat i sincronitzar-los amb els nous reptes. Caldrà repensar l’estructura organitzativa per fer-ho possible.

Per acabar aquest repàs de lliçons apreses, en la darrera sessió vam demanar a tres persones de reconeguda solvència com són la Sheila González, en Víctor Saura i en Josep Maria Puig que ens posessin davant del mirall.

• La Sheila va resumir de manera magistral com davant les crisis actuals, social, educativa i docent, ens cal més que mai una veu pròpia dels mestres que posi el dret a l’educació al centre.
• En Víctor va tenir l’ingrat paper de tocar els intocables, i va obrir el meló del valor dels intangibles per damunt del patrimoni material de l’entitat.
• En Josep Maria va traçar el cicle vital de l’associació i ens va situar en aquella disjuntiva d’allargar l’agonia, optar per una mort digna o fer l’esforç de refundar-nos. La seva aposta, que vam fer nostra, la va resumir amb les tres R del procés: resistir (mantenir tot el que té valor, no precipitar-nos a l’hora de tancar cap dels serveis o programes); reagrupar (ja que són moltes i molt fragmentades les iniciatives i necessitem concentrar forces) i refundar (per recuperar l’esperit original).

Quan vam començar, dèiem: en acabar el procés l’associació n’ha de sortir reforçada. Jo crec que aquest objectiu l’hem assolit. Hem fet un camí llarg per ser més i arribar més lluny. Pel camí, n’estic segura, molts dels que ja ho donàvem per perdut ens hem reconvençut que val la pena. Ens continuarem arremangant per empènyer la refundació de l’associació Rosa Sensat, però des d’un canvi de paradigma: fer més del mateix ens portaria a una agonia lenta. Hem de trobar la manera de fer les coses diferents, per mantenir-nos lleials als principis i valors i ocupar de nou aquest espai de resposta progressista tan necessari en un moment d’un cert esgotament entre el col·lectiu docent.