Opinió

Com et trobes, profe? Quan la salut mental entra a l’aula

Sortir de l’armari de la salut mental no és mai fàcil, però en professionals que ens dediquem al servei als altres és especialment difícil pel grau d’exposició pública al que estem sotmesos. Dir que pateixes un trastorn o una malaltia mental essent professora t’exposa a les mirades de companys, famílies i alumnat, però estic convençuda que malgrat tot és un servei més que podem aportar a la nostra societat com a educadores. Quan compartint la teva pròpia experiència converses amb una família sobre l’estat mental del seu fill, comences una conversa a classe sobre trastorns mentals o expliques al claustre el motiu de salut que et porta a prendre decisions, saps que estàs posant el teu gra de sorra per trencar l’estigma sobre les malalties mentals.

L’estigma de patir una malaltia mental en l’àmbit educatiu està ben representat al serial de televisió Com si fos ahir, on es tracta el tema de l’esquizofrènia, un exemple molt interessant. Tanmateix, crec que altres trastorns més relacionats amb l’estrès i les emocions –entre els quals, l’ansietat o la depressió – són especialment difícils de tractar en la nostra professió, per l’imprecís límit entre l’estat de salut personal i el laboral. Quan una persona dedicada a l’educació diu que pateix d’algun d’aquests trastorns sovint es considera automàticament que és provocat per la seva professió i la incapacitat de la persona per exercir-la. En el meu cas, quan comparteixo la meva experiència amb la depressió, sempre m’he trobat que ha calgut especificar que la meva professió m’agrada, que gaudeixo de les classes, que m’agrada treballar amb adolescents, que la meva professió no és causa de malaltia. Ara bé, malgrat que el fet de ser professora no té perquè repercutir en la meva salut mental, sí que ho poden fer les condicions laborals del meu lloc de treball. Els qui ens dediquem a l’educació a peu d’aula sabem que ho estem fent en unes condicions que propicien l’aparició o l’agreujament de les malalties mentals, tot i no estar reconegudes com a malalties professionals.

Profe, què et passa?

La pandèmia ha estat com la cirereta del pastís. Els docents hem assistit com a espectadors massa passius al progressiu empitjorament de l’educació des de les famoses retallades de fa més d’una dècada. El que semblava allunyat de l’aula ha anat soscavant el sistema fins a dificultar cada cop més la nostra labor professional. En un article d’opinió al mes de novembre, Teresa Terrades parla de l’actual desànim docent, analitza algunes de les causes i ja fa esment que això pot ser l’avantsala de problemes de salut mental del col·lectiu, i no li manca raó.

No cal analitzar tota la problemàtica del sistema educatiu per saber que l’escola actualment està estressada. Com a exemple, fa poc en un mateix telenotícies vam poder veure tres notícies seguides sobre educació: l’assetjament entre iguals, la violència de gènere i el retrocés en la parla de la llengua catalana. En tots tres casos la solució requeia en la formació del professorat. De quin altre col·lectiu professional s’espera que afronti tota la problemàtica que va sacsejant la societat, sense mesura? Sentint-ho molt, l’escola no ho pot tot, i és responsabilitat dels nostres dirigents prioritzar les actuacions per no afegir més pressió a un sistema ja vulnerable.

De quin altre col·lectiu professional s’espera que afronti tota la problemàtica que va sacsejant la societat, sense mesura? Sentint-ho molt, l’escola no ho pot tot

Estem en un moment molt delicat i de gran desconcert entre els professionals de l’educació. Tenim massa fronts oberts, poc clars els models pedagògics a seguir i molta pressió emocional, un bon còctel per perdre el més preuat que té el Departament d’Educació: els seus professionals. No ens ho podem permetre.

Profe, què es pot fer per ajudar-te?

Els qui patim d’alguna malaltia mental sabem que hi ha dues coses primordials: demanar ajuda i rebre atenció immediata.

Potser és moment que els docents reclamem ajuda als nostres dirigents per fer la nostra feina sense posar en risc la nostra salut. Seria necessària una diagnosi, en aplicació de la llei 31/1995 de Prevenció de Riscos Laborals, i efectuar la identificació i avaluació dels riscos psicosocials del col·lectiu docent per poder planificar les actuacions per prevenir-los, amb l’objectiu de la millora de les condicions de treball.

En realitat, però, sabem que del que es tracta en definitiva és de millorar el sistema educatiu. Però no podem esperar. No podem esperar a la desitjada millora del sistema educatiu públic o al necessari debat sobre educació a la societat i cap a on anem. Calen actuacions immediates que alleugerin als docents i facin possible l’exercici de la professió amb bona salut mental. Cal actuar.

Cal desestressar l’escola en el moment actual. Cal dimensionar la càrrega de treball de forma realista, reduint i prioritzant objectius, desburocratitzant tot el possible per centrar-nos en els nostres alumnes. En aquest sentit, una actuació necessària seria disminuir la càrrega lectiva per incrementar les hores al centre destinades a l’acció tutorial i al treball pedagògic dels equips didàctics. Això revertiria directa i ràpidament sobre el nostre alumnat i famílies. El treball en equip reforçaria la nostra pròpia salut mental i possibilitaria avançar en innovació pedagògica. La pandèmia ens ha ensenyat que ens necessitem els uns als altres, però l’esperit de col·laboració no sorgeix fàcilment amb la jornada laboral actual.

Cal disminuir la càrrega lectiva per incrementar les hores al centre destinades a l’acció tutorial i al treball pedagògic dels equips

En aquest punt, voldria fer esment a dos col·lectius especialment vulnerables: per una banda, els equips directius, sobre els quals recau una desproporcionada càrrega de treball i una gran pressió pel moment actual. I per altra, els professionals dels centres d’alta complexitat, que treballem en entorns socials molt vulnerables assumint un rol assistencial de gran desgast emocional. Caldria tenir-ne una cura especial.

I tu? Què faras tu, profe?

Finalment, hi ha quelcom que podem fer nosaltres, tant per a la prevenció com per a la millora de la salut mental. En podem parlar obertament. Parlar de la nostra salut mental igual que ho fem de la física. Sense excessos, amb privacitat, però sense por. Els qui ho patim, aprofitem el nostre rol social per ajudar a trencar estigmes, tant amb els companys com amb els nostres alumnes i les seves famílies. Encara són molts els prejudicis fruit del desconeixement i molt el patiment dels nostres joves, quan no poden compartir a casa el que ni ells mateixos ni els seus pares no entenen. Aprofitem que som mestres, professores, educadors, i fem del nostre propi coneixement de la malaltia mental un propòsit educatiu, de servei als altres. No sempre podrem, no sempre voldrem, no és un esforç gratuït. Però si es donen les condicions i ens veiem capaços, perquè no fer-ho.

Aprofitem que som mestres, professores, educadors, i fem del nostre propi coneixement de la malaltia mental un propòsit educatiu, aprofitem el nostre rol social per ajudar a trencar estigmes

Mai no ens hem trobat en un moment com l’actual, on la salut ha de passar a primer pla. Ens hem centrat molt en la física, ara toca la mental. En el nostre cas, tenir cura de la salut mental se’ns fa imprescindible no només en el pla personal si no també professional: la nostra labor com a pilar de suport a la comunitat és imprescindible. Actuem com a detectors de les senyals d’alarma dels nostres alumnes, fent una prevenció essencial i realitzem una tasca de coixí emocional per ells i les seves famílies, molt més enllà de la pròpia tasca educativa. Però ja sabem que no es pot ajudar a un altre si tu no et trobes bé, i no afrontar-ho a temps i intentar tirar endavant amb el propi esforç només porta a l’esgotament mental de la persona i agreuja el problema. És per aquest motiu que hem de deixar d’amagar el tema de la salut mental en els professionals docents i començar a treure la nostra salut mental de l’armari.

Cuidem-nos cadascú de nosaltres i cuidem-nos entre nosaltres als claustres, no és moment de disputes sinó de cooperació i ajuda mútua. Però, més enllà dels bons propòsits, sobretot cal que ens cuidin com a col·lectiu professional: necessitem treballar en millor condicions. Només així podrem ajudar els nostres alumnes. I ells i elles ens necessiten com mai.