Opinió

Contra l’integrisme pedagògic

Un company del centre i jo acabem de tenir una conversa interessant. De fet, he de confessar que moltes vegades intento provocar la conversa entre els meus companys sobre aspectes de l’educació que són controvertits i he de dir que gairebé sempre són converses interessants. Els docents tenim molt a dir, tot i que sembla que tinguem poca veu. Millor dit, no és que tinguem poca veu, és que gairebé sempre s’escolten massa altres veus que criden més. Però –i això és un judici molt personal– els que més criden poques vegades tenen res nou a dir i el soroll no deixa veure-hi clar. Anem al gra: de què hem parlat el meu company i jo? D’educació, naturalment, però també de democràcia i de ciència. Us ho explico.

Els dos, el meu company i jo, hem estat d’acord en posicionar-nos contra l’integrisme pedagògic. Què entenem per integrisme pedagògic? Doncs, per dir-ho d’una manera senzilla, això que ara està molt de moda: defensar el tradicionalisme o la innovació, tant se val, però, a més, des d’una perspectiva irreconciliable, al marge de tot diàleg, com si fos una guerra a mort per la supremacia ideològica. Els integristes ens conviden al seguiment fidel -cec- de principis fonamentals –els seus–, és a dir, indemostrables, sorgits de la creença acrítica, irrefutables en la conversa perquè neguen tota possibilitat d’anàlisi. En algun altre article he parlat d’aquest tema de l’enfrontament irreconciliable (enllaç) i m’he posicionat clarament contra la implantació de qualsevol mètode com a única alternativa (enllaç). I en aquest cas vull fer un pas més, en aquest cas voldria proposar alguns fonaments per a una perspectiva pedagògica lliure d’integrismes –qüestió que també apuntava en algun altre article anterior (enllaç)–.

Com he dit abans i si som justos, d’integristes n’hi ha a una banda i a l’altra: els que s’agafen a la tradició més immòbil i clamen per la disciplina i l’excel·lència selectiva, però també els que volen transformar sense saber cap a on canvien ni per què –moda, creences, intuïcions, malestar…–. Llavors, què fem davant l’integrisme? Perquè alguna cosa haurem de fer, no només perquè no podem tolerar l’integrisme, també i sobretot perquè tenim el deure d’intervenir per millorar. Hem de donar una resposta com a professionals i, per tant, una resposta eficaç. Què suggerim, el meu amic i jo? Ja us he dit abans: democràcia i ciència, com a paradigmes en els quals trobar els fonaments de tota proposta pedagògica. Sí, he dit tota. No he dit la meva, ni tan sols una, he dit qualsevol proposta pedagògica.

El meu company i jo demanem a la pedagogia, com a ciència, que no ens ofereixi receptes miraculoses, que no dicti màximes sobre procediments ni sobre mètodes, que no sigui dogmàtica

Anem al gra. Per què democràcia? Per dos motius. Primer perquè avui no podem concebre una educació al marge dels principis de la democràcia i perquè l’educació ha de ser una eina eficaç de creixement en els valors democràtics:

• Educar en i des de l’equitat, perquè tots els nostres alumnes, sense distinció, mereixen una atenció i una resposta adequada.
• Llibertat com a eina de creixement personal i social, perquè els nostres alumnes han de construir el futur i construir-se a si mateixos.
• Dignitat, perquè les veus, si són lliures, han de ser veus que creixin des del respecte a la individualitat i la diferència.
• Pluralitat, perquè hem de protegir el dret a dissentir i a fomentar el desacord com a font de diàleg i progrés.

I en segon lloc perquè la democràcia, com a sistema polític de diàleg entre ideologies, ens ofereix un model de funcionament que ben podria ser adoptat en pedagogia. Així –i demanant disculpes per avançat perquè no sóc un teòric polític–, crec que tots podríem estar d’acord en alguns principis que fonamenten el sistema democràtic:

• Cap proposta no és definitiva ni tancada: tota proposta sempre és susceptible de ser criticada i sempre existeix la possibilitat de rectificar per a buscar opcions de millora.
• La rectificació sempre ve de la mà de l’avaluació: és necessària l’anàlisi de l’efectivitat de tota proposta, tenint present que hi pot haver alternatives més efectives o que els contextos poden canviar.
• Acceptació d’alternatives: tota proposta alternativa és lícita i susceptible de ser implantada, si els resultats de la proposta anterior no assoleixen els nivells desitjats o si canvia el context sobre el qual actuava.
• Publicitat i transparència: les accions democràtiques sempre són públiques, explicades a tothom, sense amagar cap mena d’informació i sotmeses a la crítica.

I ara parlem de ciència. Si alguna cosa li dóna un gran valor a la ciència és que, com a forma de coneixement, accepta la fal·libilitat humana i d’aquesta acceptació sorgeix la seva força per a créixer, progressar i ser un coneixement efectiu. No hi ha cap mena de coneixement que s’hagi rectificat tantes vegades a si mateix com la ciència. El coneixement científic s’avalua críticament, s’analitza amb el clar objectiu de trobar els seus punts febles, de superar-se, de donar la resposta més adequada a tot allò que presenta un dubte. I per aquest motiu, tota explicació científica sobre el món sempre és sospitosa de ser errònia i està sotmesa constantment a la prova.

Així doncs, el meu company i jo demanem a la pedagogia, com a ciència, que no ens ofereixi receptes miraculoses, que no dicti màximes des de la creença sobre procediments ni sobre mètodes, que no sigui dogmàtica –més enllà dels principis formals que acaben d’enumerar–. La pedagogia, com a ciència, hauria de proposar la innovació crítica, l’avaluació sistemàtica, la refutació i la transparència. Necessitem pedagogs que s’arrisquin, que suggereixin alternatives, que avaluïn, que refutin, assenyalin els punts febles i superin un rere l’altre tots els sistemes analitzats, presentant resultats demostrables i amb l’únic objectiu de progressar. I, a més, necessitem que les seves propostes respectin els valors democràtics fonamentals.

Mentre això no passi, els que es disfressen de pedagogs seguiran dictant amb supèrbia les seves inútils receptes miraculoses, es passejaran de tant en tant pels auditoris repartint recomanacions, ens renyaran per no ser més efectius, però continuaran sense trepitjar mai una escola ni sabran què és l’educació dins d’una aula. Ara, això sí, tampoc no podran tenir mai el qualificatiu de científics.