Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!

Que la filosofia ha quedat marginada en l’àmbit escolar i acadèmic no és cap novetat. L’obra de quatre o cinc pensadors que entren als exàmens de Selectivitat és sovint tot el que el sistema educatiu està disposat a concedir a la filosofia. Com si a les escoles no es dibuixés ni es pintés mai, ni des de P-3, i als 15 anys als alumnes els ensenyéssim l’obra de quatre o cinc pintors destacats amb la pretensió de que entenguin què és l’art. Així ho exemplifica en aquesta entrevista Marina Garcés, professora de Filosofia a la Universitat de Saragossa, que al seu nou llibre Filosofia inacabada reflexiona sobre la marginació de la filosofia, però no sols en l’espai educatiu, també en l’acadèmic o en l’espai públic. La seva proposta? Retornar la filosofia als carrers, allà on va néixer, de la interpel·lació entre persones, per posar en qüestió (i qui sap si reconstruir) la nostra forma d’entendre les relacions amb -per exemple- la ciutat, la universitat, la política o, en definitiva, tot allò que ens és comú.
A què creus que respon l’arraconament de la filosofia al currículum educatiu?
Respon òbviament a una orientació de l’educació cap a un tipus de formació molt procedimental i buida de continguts en les etapes bàsiques, i hiperespecialitzadora, professionalitzadora i productora de coneixements molt rendibles en les etapes superiors. En aquest esquema tan polaritzat la formació crítica, en llenguatges fonamentals –de la música al dibuix, de la filosofia també a les matemàtiques–, tot allò que ens forma per tenir una relació creativa, autònoma i crítica amb el món, interessa molt poc. L’arraconament de la filosofia no és un problema d’una matèria en concret, sinó de què significa formar-se avui.
Sí que sembla, per això, que és la màxima expressió del bandejament d’uns coneixements que no es consideren útils per al món laboral.
Perquè no té continguts propis, la filosofia no és una disciplina en el sentit convencional, sinó que és una determinada actitud en relació amb allò que sabem, som o pensem. El seu arraconament té com a conseqüència neutralitzar a les escoles i universitats aquesta actitud. És una qüestió fonamental: som capaços de relacionar-nos de forma lliure amb allò que som i sabem? Som, a través del pensament filosòfic, capaços d’anar al límit d’allò que ens ha constituït? O dels pressupòsits que ens fan mirar el món d’una determinada manera? Que això tingui un lloc residual en el sistema educatiu afecta tota la resta d’aprenentatges. Antigament, la filosofia es representava com el tronc del saber, no perquè fos la unitat sistemàtica de totes les ciències, sinó perquè pel tronc és per on creix l’arbre i passa la saba! És per on es connecten els diferents sabers i ciències en un terreny comú.
En el llibre també fas autocrítica. Afirmes que part d’aquest arraconament és culpa de la pròpia filosofia, que s’ha reclòs en l’àmbit acadèmic.
Aquesta és l’altra part, sí. Si una dimensió tan important del nostre llegat cultural pot ser tan fàcilment arraconada és perquè la filosofia, ara entesa com una disciplina acadèmica, s’ho ha deixat fer. S’ha tancat en ella mateixa, s’ha autosatisfet reconeixent-se com un lloc difícil, de tecnicismes accessibles només a uns quants… Ha neutralitzat poc a poc la seva potència d’interpel·lació i de necessitat col·lectiva. La filosofia és difícil perquè és crítica, no perquè hagi de ser críptica. I és profundament igualitària, perquè la seva interpel·lació s’adreça a tothom que estigui disposat a qüestionar-se.
La filosofia per a molta gent segueix sent aquella assignatura que es fa al Batxillerat i que consisteix en revisar el pensament de quatre o cinc filòsofs, que, sorpresa, són els que surten als exàmens de Selectivitat.
Això és aberrant i falsejada el sentit mateix de pràctica del pensament filosòfic. Poso un exemple. Imagina’t que a les escoles no es dibuixés mai des de P-3, i de sobre, al Batxillerat, endosséssim als alumnes una assignatura d’Història de l’Art compactada a través de cinc artistes. Oi que seria inversemblant? Doncs és el que estem fent amb la filosofia! Ens arriba compactada, classificada, convertida en una col·lecció de senyors i les seves absurdes teories, enlloc de rebre’ls com a vides inscrites en un temps i uns desafiaments, que es transformen a elles i als seus entorns a través del pensament. Defensar la filosofia avui és inseparable de repensar com ensenyar-la i fer-la arribar des dels inicis de l’escolaritat d’una forma viva i arriscada.
Quin marge tenen els mestres? Sovint els currículums extensos no deixen temps….
Fixa’t que associem ensenyar a programar una assignatura. Educar, en canvi, és ensenyar a pensar i a relacionar-nos lliurement amb allò que aprenem. Aprendre no és ensinistrar ni adquirir determinades competències descontextualitzades. No es pot aprendre sense pensar en el sentit d’allò que aprenem i de com ho fem. I això val per a qualsevol aprenentatge, des del més pràctic fins al més teòric i abstracte. Sense això no hi ha experiència del saber, que es transforma i ens transforma de manera sempre inacabada. Som part d’una història, una cultura i unes circumstàncies. Com ens hi podem inscriure amb la capacitat de transformar-les lliurement? Avui, molts estudiants només esperen instruccions. Ho veig i ho pateixo cada dia a la universitat, fins i tot en nivell de postgrau. Digues-me què i com ho de fer: aquesta és l’actitud principal d’un alumnat domesticat i poruc, acostumat a no prendre decisions ni riscos. A no perseguir els seus desitjos ni les seves necessitats, perquè ningú els ha proposat mai fer-ho.
Segurament molts mestres han incorporat la pregunta i la interrogació com a forma de generar aprenentatges entre els seus alumnes però no consideren que estiguin practicant la filosofia.
És clar! Com et deia, la filosofia no és un sector tancat ni s’ha de sacralitzar com un moment a part de la resta de l’aprenentatge. Jo sempre recordo que la filosofia va néixer al carrer perquè hi havia gent diversa que podia trobar-se i interpel·lar-se. Però la filosofia no és qualsevol manera de pensar: és partir de l’actitud que la relació amb el coneixement és de desig i no de possessió i que aquest desig es pot compartir i sotmetre a discussió. Demana exigència i rigor, estar disposats a pensar les coses fins al final, fins on no ja no sabem què més dir, fins a treure conseqüències noves, inventar conceptes que ens serveixen per relacionar-nos amb el que passa, amb el que no sabem com pensar, amb el que ens fa mal o por.

En el llibre cites Nietzsche per evocar la funció del mestre: “És aquell que fa aixecar el cap del corrent”. Què entens per això?
Aquesta cita és d’un assaig on Nietzsche explica per què Schopenhauer va ser inicialment el seu mestre tot i no haver-ne estat mai alumne directe. El que ve a dir és que tots vivim amb el cap dins l’aigua, i ningú pot sostraure’s per si sol de la corrent. És un gest molt bonic, perquè el que diu és que necessitem d’un altre per començar a mirar les coses d’una altra manera. Aquest altre no ens ha de dir què hem de pensar, només ajudar-nos a sortir del corrent. És una relació que no subordina sinó que allibera. Els mestres verdaders són els nostres alliberadors, diu Nietzsche. I això pot valdre per un gran pensador o professor però també per qualsevol persona, familiar o amic, que pugui exercir aquesta funció en les nostres vides.
Tu, per exemple, ets professora a la universitat. Com t’ho fas per aconseguir que els teus alumnes aixequin el cap del corrent?
El que intento és transmetre el pensament com una experiència compartida: és a dir, que mostrar que estic pensant el que estic proposant que ells pensin. Això vol dir que els mateixos materials, lectures i referents, poden agafar sentits nous quan els torno a explicar, que no oculto els punts foscos, allò que em costa d’entendre o allò que em remou. També tot allò que em queda per comprendre o per descobrir. Les sensacions, les incomoditats, els marges… també formen part de l’aproximació als textos i al coneixement. I el que és més important de tot: sempre intento fer un exercici d’entrada i de sortida dels temes que ens permeti preguntar-nos pel sentit del que estem fent. No té cap interès saber tot el que va escriure, per exemple, Kant, sense ser capaços de preguntar-nos quin sentit té per a nosaltres avui l’experiència de llegir-lo i discutir-lo. Tot això, però, donades les actuals característiques de la universitat, cada cop genera més resistència.
Resistència dels estudiants?
Sí, perquè molts estudiants, sovint inconscientment, han assumit que la universitat és un lloc on no ha de passar-hi massa res, on es va a recollir informació i referències però no a fer una vertadera experiència transformadora. Fins i tot a la Facultat de Filosofia! És el missatge que els dóna la universitat com a institució actualment: es proposa cada cop més com un lloc de circulació, d’accés a continguts, a relacions, a professors. Però no com un lloc de veracitat, no com un espai i un temps on experimentar, arriscar, dubtar… Quan obres aquesta possibilitat n’hi ha que se’ls encén el desig i la vida, i d’altres que es protegeixen.
Al Filosofia inacabada abordes també l’impacte de la globalització del coneixement sobre les universitats. Hauria de ser una bona notícia que el saber circulés sense barreres, però tu hi veus riscos. Quins?
El mercat global del coneixement, del qual la universitat forma part, tendeix a l’estandarització. Més enllà de l’homogeneïtzació lingüística i ideològica, l’estandarització imposa uns mateixos codis de funcionament i de valoració per a diferents problemes i continguts. Això és el que està passant avui al mercat acadèmic global: investiguis el que investiguis, ho facis des d’on ho facis, i tinguis el propòsit que tinguis, l’important és seguir uns mateixos protocols de reconeixement, de publicació i de validació. Això fa que el contingut, finalment, sigui el de menys i que el pensament, com a compromís, quedi neutralitzat. Viatjo bastant i amb gent de disciplines diverses i cada cop més gent es queixa avui del mateix mal. Crec que aviat veurem canvis en una nova direcció, perquè l’estandarització actual ha arribat a uns nivells insostenibles, que provoquen una absència de sentit terrible en la gent més jove que està treballant a les universitats.
On podem trobar doncs, formes més genuïnes de generar i compartir coneixement?
Jo he après molt de la possibilitat d’experimentar col·lectivament en les maneres com ens relacionem amb el pensament. Parlo, entre d’altres, de la meva relació amb el projecte d’Espai en Blanc i des d’ell amb molts d’altres que creuen el compromís polític amb l’experimentació entre sabers i llenguatges diferents: les ciències, les arts, l’escriptura i l’acció. Aquesta penso que és la direcció que està prenent el coneixement més avançat: lluny de tancar-se, obrir-se institucionalment i socialment. Només les universitats que ho entenguin i apostin per aquestes dinàmiques realment aportaran alguna cosa significativa en els propers temps. Tot i que ara estiguem en un moment d’involució i de tancament, no hi ha alternativa a la necessitat d’obrir-nos a una nova unitat del coneixement.
Té a veure això amb què no hem pensat mai el sistema educatiu com un espai comú?
Hem caigut a la trampa de pensar que l’educació és allò que passa només dins dels centres educatius. És una trampa molt còmoda però molt perillosa, perquè acabem delegant les nostres vides a uns professionals, igual que en la política. Ens hem convertit en usuaris, o pitjor, en clients de l’educació igual com ho som de les institucions públiques. Jo crec absolutament en la diversificació dels temps i de les capacitats, en la necessitat de confiar en qui sap fer determinades coses millor que jo, per exemple, als metges, als mestres, als camperols o als paletes. Però això no vol dir desentendre’ns de problemes com l’educació, la salut, l’alimentació o l’habitatge. Si la societat no entén que l’educació és un problema comú està vençuda. Perquè l’aprenentatge travessa tots els àmbits de la vida, les solucions no han des ser només tècniques i professionals.
En quins àmbits penses?
Un territori fonamental per a l’educació són, per exemple, les cases. Les hem convertides en mers llocs de pas, on obrir la nevera a la nit i dutxar-se al matí. Però cada cop són menys espais de convivència, d’aprenentatge i de trobada. Com i amb qui volem viure? Quines relacions estan a la base de la nostra relació amb el món? Sense abordar aquestes preguntes, l’escola es queda sola combatent l’horror. Per altra banda, també hem convertit el carrer en un mer espai de circulació: Què aprenem quan sortim de casa? Amb qui ens trobem? Qui ens parla? Ningú. Vivim en espais de pas que connecten mons tancats, i per mi canviar radicalment l’educació hauria de ser convertir els espais de circulació en espais de trobada entre mons oberts.
Això connecta amb el concepte de les ciutats educadores?
Quan tens nens petits, com jo ara, tornes a percebre de què està feta realment la ciutat que transitem. I no només veus els perills, sinó que constates que és impermeable. Els nens estan tancats als seus espais de joc, les botigues són d’autoservei, les terrasses només permeten seure al ciutadà-consumidor… Podríem descriure tota la vida de la ciutat així. Per la ciutat hi llisques, no t’acull. Quan vaig amb els nens pel carrer penso que és antieducativa 100%. I per evitar-ho has d’adquirir una actitud molt a contrapèl, una mica gamberra i terrorista: mirar a la gent als ulls quan te la creues, somriure a qui fa mala cara, preguntar coses a la gent amb qui interactues, d’obrir converses on no s’esperen… Un terrorisme contra la indiferència, que gairebé sempre és rebut amb agraïment. Estem molt apretats, però molt sols.
Quan eres petita, la ciutat era més o menys educadora que ara?
No idealitzaria el passat, com tampoc idealitzaria el món rural. Cada societat té les seves formes de violència i de neutralització de la vida col·lectiva. Barcelona és ara més lluminosa, acolorida i aparentment acollidora que la de l’Eixample dels anys 80 de la meva infància, que era inhòspita, fosca i buida. Però no ens deixem enganyar. El desig d’una vida col·lectiva més integrada i més activa només el podem realitzar alçant-nos quotidianament contra les formes de violència i d’aïllament del propi temps.
