Actualitat

Diàleg mare-fill: la ruta de l’exili

(Aquest article reprodueix una conversa entre la Kaissa i el seu fill gran, l’Aksel, refugiats a Catalunya des de l’any 2008. En ella la mare respon als interrogans del fill sobre els records confusos de la guerra, el seu procés d’integració a casa nostra i els malsons que tots dos comparteixen encara)

El període de 1992 al 2002 va ser una època convulsa per Algèria, en general, i la Cabília, la nostra terra, en particular. Immersos en una guerra civil que no vam triar, entre els militars i els grups islamistes armats, nosaltres, com a societat civil, vam pagar un preu molt car per rebutjar els dos bàndols. La Cabília va viure una revolta al 2001, que va rebre el nom de la primavera negra en què l’exèrcit algerià va disparar a més d’un centenar de joves per reivindicar la identitat amaziga. Una de les conseqüències més terribles va ser l’exili de milers d’algerians i, en particular, cabils a altres països, principalment França i Canada.

Nosaltres teníem un diari bimensual bilingüe, francès-amazic, amb una línia editorial que és la defensa de la nostra identitat amaziga en un marc laic i democràtic. Quan van néixer els nostres fills ens vam començar a preocupar per la seva seguretat, perquè donar-los una educació laica en un món on tot roda al voltant de la religió és molt perillós. El meu marit va rebre amenaces i va ser forçat a tancar dues vegades el diari i venir com a periodista i escriptor refugiat a Catalunya el 2007. Un any després vaig arribar amb els meus fills Aksel i Idir.

L’Aksel té 16 anys, una edat perfecta per estructurar un discurs, afirmar la seva identitat i, sobretot, posar paraules i sentiments a la seva infància i el procés d’exili a Catalunya.

Com a pares, sempre fem el millor per als nostres fills. Sempre pensem per a ells, per a protegir-los del perill. Un fet instintiu, natural i legítim. Mentre nosaltres els amagàvem la realitat dura, l’Aksel, amb els anys, ha anat buscant un mitjà d’expressió per entendre i superar aquesta infància en què se sentia empresonat. De fet, la majoria de les seves redaccions a l’escola giraven al voltant de l’etapa de la guerra civil i de la primavera negra. Ara que estudia a l’institut, tots els treballs que entrega en diferents assignatures tracten aquesta etapa de la història del nostre país.

Li he preguntat per què s’hi focalitza tant i m’ha contestat que té set d’entendre què va passar i per què havia de passar. Veient el seu entusiasme per entendre el passat, li he demanat que pensi en totes les preguntes pendents de respostes i que les anoti, per tal d’intentar donar respostes i aclariments a tot allò que li provocava ansietat durant la seva infància.

Records confusos de la infància

Fill: Sempre m’he preguntat per què havia d’ocultar el nom i la feina del meu pare.

Mare: El teu pare estava en la llista dels periodistes que havien de ser assassinats pels grups armats. Es va escapar per casualitat d’un atemptat en què va morir una amic seu i company de feina.

Fill: Per què em prohibíeu jugar amb els nens del barri i només podia jugar a casa?

Mare: Perquè van venir a buscar el teu pare i temíem represàlies en la teva persona.

Fill: Recordo que durant la primavera negra sentia trets i gasos lacrimògens i tu ens posaves vinagre a mi i als meus cosins.

Mare: Era la repressió dels gendarmes contra els manifestants que reivindicaven l’identitat amaziga.

Fill: Després del 2002, la guerra civil estava oficialment acabada, però recordo uns helicòpters militars transportant bombes que volaven molt a prop de casa nostra, i que un moment després sentíem explosions durant tot el dia. Tenia tanta por que em posava les mans a les orelles per no sentir aquell soroll.

Mare: Després de la primavera negra el règim algerià va abandonar la Cabília per castigar-la. Llavors els grups islamistes armats van aprofitar per instal·lar-s’hi i atemorir la població. Com a conseqüència, l’exèrcit bombardejava la zona forestal on s’amagaven els terroristes.

Fill: Quan el meu pare ja havia marxat a Catalunya jo estava ingressat moltes vegades a l’hospital. Per què? Quin problema tenia?

Mare: Tenies una relació molt propera amb el teu pare. Per tant, la separació va ser molt dura per a tu. Com a conseqüència et vas negar a alimentar-te. Pensàvem que tenies una malaltia. A l’hospital et van fer totes les anàlisis que calia i van arribar a la conclusió que a nivell físic no tenies cap problema.

Fill: Recordo que la psicòloga de l’hospital em feia sessions de dibuixos tot parlant amb mi.

Mare: Sí, exactament. I va arribar a la conclusió que era la separació amb el teu pare el que et va provocar això. Vas arribar fins i tot a dir que no menjaries res fins que estiguessis amb el teu pare, que havia de fer un viatge urgent al país.

Per a mi Catalunya significa reunir-me amb el meu pare

Fill: Fins ara tinc un molt bon record de la meva arribada a Catalunya. Mai oblidaré l’abraçada a l’aeroport de Barcelona amb el meu pare. Aquesta associació m’ha ajudat a superar el trauma i a integrar-me de manera molt ràpida.

És cert que la separació amb els meus cosins germans, que també havien de deixar el país per anar al Quebec, i amb els meus avis, a qui estimo molt, em van posar molt trist, però en aquell moment no m’importava res a part d’estar amb ell.

Com que tenia el francès com a segona llengua materna, al costat de l’amazic, vaig integrar-me a la classe normal després de tres mesos d’aula d’acollida amb el record de la Cari, la meva professora, que era com una segona mare. Era molt carinyosa.

Recordo que tu em preguntaves molt com anaven les classes de català, una llengua que mai havíem sentit abans. No oblidaré el teu somriure quan et deia: “No et preocupis, mare, el català es molt fàcil, és com un francés deformat”. Era una manera de dir que el català i el francès s’assemblen molt i formen part de la mateixa família lingüística.

Mare: La teva tutora de Primària deia sovint que eres un nen ansiós pel fet de no haver pogut gaudir d’una infància normal com tothom.

No et quedis al mig

Fill: El meu pare em va dir si volia tornar un dia al meu país. Li vaig dir que sí, però no ho sé. I em va dir: “Però és el teu país. Has de ser clar si et quedaràs o no”. Aquesta confusió de sentiments, si quedar-me o marxar, em va fer enfadar. “No t’enfadis”, em deia, “perquè jo no vull que et quedis al mig tota la teva vida”.

Mare: Per entendre el procés de l’exili havia llegit el llibre La doble ausencia, del sociolèg cabilenc Malek Sayad, un compatriota que va viure a França i que va treballar molt sobre la fractura que viuen els exiliats: “No són d’aquí i tampoc d’allà”. Jo, com a mare, no vull que tinguis aquest sentiment, al contrari. No vull que t’obliguin a escollir, sinó que et sentis d’aquí i d’allà, sense cap contradicció. El drama de l’exili és això. Ho sé a través de la literatura dels nostres escriptors i escriptores, a través de la sociologia i a través de tots els exiliats que viuen tota la seva vida per tornar un dia i, sobretot, la gent d’aquí, que amb tota la bona intenció pensa que el millor per als exilats és tornar. Hem de viure el present. Som una familia feliç, estem junts, hem trobat un país d’acollida.

Els malsons

Mare: Jo, la teva mare, tinc malsons perquè durant la guerra civil vam perdre familiars, amics i coneguts assassinats, i a vegades decapitats. Aquest trauma l’arrossego fins avui dia. Una vegada somiava que em seguien uns terrorristes i que em disparaven i sentia com la bala m’atravessava el cor. Era tan real que quan em vaig despertar m’ofegava.

Fill: Jo també vaig tenir el mateix malson i sentia el mateix dolor. Somio també que em segresten terrorristes amb vestits de camuflatge sense poder escapar.

Mirar el futur sense amnèsia del passat

Per a mi el passat no s’ha d’oblidar. Avui dia m’agrada el que estudio a l’institut perquè ho he escollit jo mateix. Tinc amics i amigues, disfruto de la vida com tots els joves del món. Encara que sorgeixi aquest passat de tant en tant, començo a assumir-lo i a acceptar-lo com una part que m’ajudarà a forjar la meva personalitat.

Avui dia veig molts nens refugiats, penso en l’experiència dolorosa que han viscut en els seus països, i sé que en el futur podran asumir-ho i gaudir d’una vida millor.

Nostàlgia

Sempre recordaré la casa de la meva infància, tot aquí me la fa recordar. Passo per un carreró i em fa pensar en el carreró del meu poble. L’olor del bosc, dels horts, del foc de la llar; gairebé tot em fa recordar allò.