Si cada dia de la teva vida haguessis de demanar permís o favors per fer qualsevol activitat de la vida diària probablement la teva percepció de tot plegat seria diferent. Si les teves activitats personals sempre depenguessin de que algú volgués executar la teva voluntat no em diràs que la teva experiència vital seria la mateixa que l’actual.
A la nostra ciutat, en el nostre context més proper, es donen situacions diàries que podríem analitzar des d’un punt de vista només pràctic i anecdòtic, però que porten incorporat un nivell simbòlic que desautoritza tothom per dir que la nostra societat és del tot inclusiva amb les persones amb diversitat funcional.
Admetem que la situació actual no és com la de fa quatre dècades, però la societat ha avançat en sensibilització vers moltes qüestions que fa quaranta anys eren percebudes de manera diferent. Només faltaria que no haguéssim avançat en aquest tema.
Fins i tot hem avançat en la conceptualització de la discapacitat i la diversitat funcional. Hi ha diferents maneres de posicionar-s’hi al respecte. I tot i que, com al llarg de la història, hi poden conviure diferents perspectives, la participació de les pròpies persones amb diversitat funcional son un fet que ja no té marxa enrere, afortunadament.
Tot i així, encara hi ha nombrosos espais on l’anècdota i la força d’allò simbòlic té un pes massa elevat sobre les vides de les persones que, formant part de la nostra diversitat com a éssers humans, no reuneixen les característiques estadísticament estàndard. I és que funcionar de diferents maneres a la majoria passa factura diàriament.
La vida amb les portes tancades: de l’anècdota a allò simbòlic
Un dels primers passos per a una societat inclusiva és tenir les portes obertes en tot moment perquè tothom pugui decidir circular cap a un lloc o altre. Però les portes, habitualment, només estan dissenyades perquè hi puguin passar les persones que funcionen com la majoria.
És per això que la majoria de portes necessiten del permís i favor previ dels “estadísticament normals” perquè puguis obrir-les i traspassar-les. I això d’obrir una porta ho podem trobar anecdòtic però només cal que comptem quantes n’obrim durant cada dia per adonar-nos que allò concret esdevé una acció simbòlica d’autonomia, de decisió personal i de veritable inclusió. Poder entrar o sortir d’allà on vulguis per participar de la comunitat esdevé una activitat quotidiana que forma part de qualsevol persona. Però el veritable valor no està en entrar o sortir, si no en el fet de poder-ho fer per decisió pròpia sense haver de demanar ni el permís ni el favor de ningú per fer-ho.
Les portes que s’obren automàticament quan estàs apunt d’entrar o sortir faciliten la vida a totes les persones. Ens permeten entrar amb comoditat i fins i tot fer-ho amb les mans ocupades. Quan hi ha un flux de gent elevat per entrar i sortir es mantenen obertes i permet una circulació fluida i sense haver amablement d’aguantar la porta perquè entri el següent. Només cal pensar des del punt de vista del disseny per a totes les persones per adonar-se’n de que alguns canvis no només son inclusius i facilitadors a el 15% de la població mundial amb discapacitat sinó que ho son millores per a tothom.
N’hi ha d’altres anècdotes diàries que mereixen aturar-nos un moment a descriure-les. La famosa clau necessària per obrir la porta suposadament adaptada. Hi ha claus que són únicament per a entrar a un lavabo, però també n’hi ha que son per moure’s amb llibertat pels centres educatius amb l’ascensor que et permet decidir si vols anar a un pis o a un altra o si decideixes anar al pati de l’escola o anar a veure a un mestre a la sala de professorat. La clau per a la teva mobilitat i decisió diària és la que aconsegueix que puguis prendre les teves pròpies decisions. És força habitual que els conserges tinguin el poder de la clau que et fa entrar en el grup de les persones “normals” estadísticament parlant que decideixen on volen anar al llarg del dia. Per obtenir aquesta llibertat hauràs d’esperar que el conserge et pugui cedir temporalment el poder de la clau. És un contracte diari que estableixes amb el personal d’atenció de la teva escola. Cada dia hauràs de demanar permís i el favor de poder optar a la llibertat que et dona entrar o sortir per la porta de l’ascensor o viure amb inferioritat de possibilitats, com li passa a la Marina, a la que la porta de l’educació no li queda oberta del tot. O a la Bea, que les barreres mentals tampoc no li deixen decidir sobre la seva pròpia vida.
Cada dia de la teva vida hi ha infinites de portes per travessar. Depèn de quin transport públic hauràs d’avisar amb dies d’antelació que voldràs traspassar-les. És el sistema de tracte exclusiu d’alguns organismes de transport públic. O n’hi ha que necessiten del permís de fins a dos persones que en el nom del segell d’accessible fan que puguis sortir d’un lloc tant quotidià com ara una parada de metro. Això passa en algunes estacions actuals que tot i estar denunciat públicament fa quatre mesos generen situacions discapacitants cada hora que passa sense donar-hi solució. Prova clara amb la que podem afirmar que la discapacitat no existeix sinó que hi ha entorns i decisions no pensades per a tothom que les generen.
Demanar permís per fer accions quotidianes
Ja hem vist que un dia d’una persona amb diversitat funcional pot estar ple de moments en el que hagi de demanar permís simplement per utilitzar el transport públic, per anar al lavabo, per entrar a l’escola, només perquè no dissenyem l’espai pensant en tots i totes les ciutadanes. Però al llarg de la vida n’hi hauran molts més. Ens recorden des de DINCAT que milers de catalans han de demanar permís a la llei per poder exercir el dret a vot, sabent que igualment es vulnerarà tot i les convencions internacionals.
Haurem de demanar permís fins i tot per aparcar a l’espai reservat per al meu cotxe per facilitar-me la meva incorporació laboral o social. Demanarem permís cada dia perquè sempre hi haurà qui pensarà que haver aparcat allà “només era un moment”, moments repetits diàriament que de ser anecdòtics per tu passen a ser diaris per la persona amb diversitat funcional. I de la mateixa manera, funcionar de manera no estàndard, ens farà demanar permís per travessar tots els carrers a la velocitat “diferent” que jo tinc encara que, de nou, el codi de circulació assenyali que el cotxe ha de reprendre la marxa quan jo hagi arribat a la vorera encara que ja tinguin el semàfor en verd (art. 166).
Però també haurem de demanar permís en totes aquelles accions quotidianes en les que calgui posar-hi rampes mentals per tal de superar els entrebancs que els estereotips, les falses creences i la falta d’actitud esdevenen quotidians per persones que únicament funcionen d’una manera diversa però que reivindiquen el seu dret a ser ciutadans de primera classe.
