Anàlisi

Dues lliçons per als que no els importaria viure en una dictadura

El passat 12 de febrer de 2025, Oriol Bartomeus, director de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), presentava el Sondeig d’Opinió 2024, el número 35 de la sèrie, cosa que permet comparar any a any l’evolució de l’opinió de l’electorat català des de 1989. Aquesta vegada, el sondeig dedicava un bloc sencer de preguntes a testar l’opinió sobre la democràcia i l’opinió que tenen els joves. En el resum de l’estudi es destacaven les conclusions principals: «…la majoria de les persones entrevistades creuen que la democràcia està amenaçada, i que les amenaces procedeixen sobretot per les fake news, l’extrema dreta i les desigualtats econòmiques. També mostra que el suport a la democràcia és significativament més baix entre els més joves, especialment entre els homes».

L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) va ser creat el 1988 per la Diputació de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona sota la forma jurídica de consorci. L’ICPS és formalment un institut adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​i té com a propòsit fomentar la investigació en Ciència Política i, en general, a les ciències socials a Catalunya. Les dades de l’estudi reflecteixen l’asincronia entre les polítiques dels diferents governs en els darrers lustres i la realitat de les necessitats de la societat, especialment la dels joves. Tot i així, algunes de les respostes sorprenen per la seva contundència. En concret, especialment les fetes a la pregunta sobre el sistema polític preferit, on el 16,4% dels homes entre 18 i 24 anys responia «en algunes circumstàncies un règim autoritari, una dictadura, pot ser preferible al sistema democràtic», i un 20% més contestava que «a la gent com jo és igual un règim que un altre». Aquest 36,4% acumulat es reduïa lleugerament a la resta de franges d’edat a menys del 16%, i en el cas de les dones, el percentatge acumulat de les dues respostes és de 26,9% entre 18 i 24 anys, i es redueix en un interval entre el 12% i el 19% per a la resta de les edats.

El resultat és alarmant, tot i que podia ser pitjor. A finals de gener de 2025, s’estrenava al canal britànic Channel 4 el documental Gen Z: Trends, Truth and Trust [Gen Z: Tendències, Veritat i Confiança], en què alertava, entre altres temes sobre la generació Z, de la creixent divergència de gènere, la gran incertesa existent sobre en qui i en què confiar, i en la desconnexió democràtica: més de la meitat dels joves entre 13 i 27 anys (en concret, el 52%) pensa que «el Regne Unit seria un lloc millor si un líder fort estigués a càrrec i no s’hagués de preocupar pel parlament i les eleccions», i un terç (en concret, el 33%) creu que «el Regne Unit seria un lloc millor si l’exèrcit estigués a càrrec».

L’atzar (bé, i un calendari nacional d’estrenes peculiar respecte a les dates internacionals), ha fet que coincideixin a les sales de cinema espanyoles dues pel·lícules que tenen un cert paral·lelisme, les dues basades en novel·les escrites pels fills de les protagonistes de les històries, relats que tenen un denominador en comú: les conseqüències de viure en una dictadura. La primera de les pel·lícules estrenades és la brasilera Aún estoy aquí (Ainda Estou Aquí, 2024), dirigida per Walter Salles, i interpretada per Fernanda Torres i Selton Mello, basada en el llibre homònim escrit el 2015 per Marcelo Rubens Paiva, el fill petit dels protagonistes (el quart de cinc germans). La història recupera el cas real del segrest i posterior assassinat del pare de família per part dels militars, en 1971.

Marcelo amb prou feines tenia onze anys quan uns militars van irrompre al domicili familiar a Rio de Janeiro i es van emportar el seu pare, Rubens Paiva (1929-1971), un enginyer civil que havia estat congressista a la Cambra de Diputats i que es va oposar a la dictadura militar que va assolar el Brasil entre 1964 i 1985. A la pel·lícula observem com el seu pare col·laborava en la clandestinitat amb organitzacions contràries al règim, cosa que el va portar a la seva detenció il·legal a finals de gener de 1971 i a la seva posterior desaparició. La Comissió Nacional de la Veritat va confirmar l’assassinat de Paiva quaranta anys després, reconeixent que el seu cadàver havia estat llançat al mar al cap de dos anys després del seu assassinat, que en realitat s’havia produït pocs dies després de la detenció, s’intueix que per un intent dels seus captors i assassins d’eliminar possibles proves incriminatòries. Tot i que ja en ple segle XXI es van identificar els assassins, aquests mai no van ser jutjats ni condemnats (alguns encara són vius i en llibertat).

L’actriu Fernanda Torres interpreta el paper d’Eunice Paiva (1929-2018), en un paper amb què ha guanyat el Premi Globus d’Or a la Millor Actriu de Drama i ha aconseguit una nominació com a millor actriu en els Premis Oscar 2025, en què la pel·lícula ha guanyat el Premi a Millor pel·lícula de parla no anglesa representant a Brasil. Mare de cinc fills, Eunice Paiva va ser detinguda també amb la seva filla adolescent (probablement com a mesura de coacció) al cap de pocs dies d’emportar-se el seu marit, quan probablement ja era mort. Va ser torturada durant gairebé dues setmanes abans de deixar-la en llibertat mentre els militars negaven qualsevol relació amb el seu marit, malgrat que ella mateixa havia vist al pàrquing on la retenien el cotxe del marit. Més tard, a través de testimonis d’amics també torturats que sortosament van sobreviure, va poder saber de primera mà el fatal desenllaç del seu marit, encara que sense la possibilitat de poder confirmar exactament el que havia passat realment. Van haver de passar quaranta anys.

Quan les circumstàncies van confirmar el tràgic desenllaç, Eunice Paiva va decidir tornar a Sao Paulo a una vida més modesta i propera a la seva família, i es va matricular a la Facultat de Dret, on es va graduar als quaranta-vuit anys, convertint-se en una advocada i activista destacada del moviment contra la dictadura militar al Brasil, ajudant les víctimes de la repressió política i els seus familiars. Durant els governs militars es van cometre nombroses violacions dels drets humans, a més a més d’eliminar la llibertat de premsa i reprimir severament l’oposició política, amb nombrosos casos reconeguts de detencions il·legals, tortures i assassinats, una gran majoria amb la desaparició dels cossos. Una dictadura militar que va comptar amb assistència logística i econòmica del govern dels Estats Units a través del Pla Còndor (vegeu l’article Quan als colpistes no els agrada la música que sona).

Walter Salles és el director també de la mítica pel·lícula Estació central de Brasil (Central do Brasil, 1998), protagonitzada per la sublim Fernanda Montenegro, mare de l’actriu Fernanda Torres, que apareix fugaçment a la pel·lícula Ainda Estou Aquí interpretant la protagonista ja una edat avançada i després de quinze anys lluitant amb la malaltia d’Alzheimer. Un entranyable homenatge simbòlic per a una generació que va patir una dictadura militar a la seva pròpia pell, cosa que alguns joves semblen enyorar, com si alguna cosa els garantís que no els passaria res a ells.

Salles utilitza un recurs molt visual i quotidià a la intimitat de les llars, com són les fotografies familiars a l’època analògica, on les instantànies eren úniques i singulars, i no es descobrien fins al seu futur revelat químic. La recreació de com es van fer aquestes imatges dota d’una pàtina de versemblança i credibilitat aclaparadora, humanitzant el discurs i sorprenent l’espectador en contemplar al final de la pel·lícula les fotos ficcionades amb les fotos reals de la família. Un exemple aclaparador del poder de la imatge en general i de la fotografia en particular.

L’atzar ha fet coincidir aquesta pel·lícula amb l’estrena a les sales de cinema de Lee Miller (Lee, 2023), dirigida per Ellen Kuras, i interpretada per Kate Winslet, basada en el llibre Las vidas de Lee Miller (The Lives of Lee Miller, 1988), d’Antony Penrose, que acaba d’editar en castellà l’editorial Blume, que també ha publicat el llibre Lee Miller. Fotografías, amb les cent fotografies més destacades de l’autora, una selecció feta pel seu fill amb pròleg de Kate Winslet.

Penrose és un fotògraf britànic fill de l’artista Sir Roland Penrose (1900-1984) i de la model, fotògrafa i fotoperiodista nord-americà Lee Miller (1907-1977). Des de fa anys, tant ell com la seva filla s’han dedicat a divulgar l’obra de Miller amb xerrades, publicacions i exposicions (és possible visitar una part del seu treball actualment al centre de fotografia FotoNostrum de Barcelona, ​​on tots dos van assistir a la inauguració el 16 de gener passat). Amb l’estrena de la pel·lícula, una producció que ha estat gairebé una dècada gestant-se, s’assegura arribar a un públic majoritari que quedarà fascinat per la determinació i el talent de Miller i el seu llegat emblemàtic.

La pel·lícula se centra en la dècada més interessant de la seva vida, compresa entre els anys 1938 i 1948, quan es troba per primera vegada amb el seu futur marit, galerista d’art, a la seva estada a França, on mantenia amistat amb artistes que havia conegut quan va estar treballant com a model, abans de dedicar-se a la fotografia de moda. Ja junts, la parella decideix tornar a Londres on ell té la residència i des d’on segueixen les notícies temudes que provenen del centre d’Europa, després de l’avenç nazi cap a l’oest. A la pel·lícula veurem Miller, magistralment interpretada per Winslet, proposant a la revista Vogue per a la qual treballava que s’hauria de centrar a donar notícies a les lectores sobre el que realment estava esdevenint a la guerra. I la seva proposta era inaudita: ser ella mateixa corresponsal de guerra.

La proposta era tan sorprenent que l’exèrcit britànic li va denegar el permís com a corresponsal de guerra per ser dona… fins que es va adonar que ella no era britànica, sinó estatunidenca. Lee Miller va estar al desembarcament de Normandia, va acompanyar l’exèrcit aliat fins a la seva arribada a París i, des d’allà, va poder visitar els camps d’extermini nazi, especialment els de Buchenwald i Dachau, i les seves fotografies van ser claus en la denúncia del que es van trobar quan es van alliberar els presoners. L’impacte emocional que li va suposar contemplar aquesta barbàrie va fer que renegués d’aquesta feina i que mai no arribés a comentar-ho al seu fill, que va descobrir els seus negatius i fotografies a les golfes després de la mort de la seva mare.

Les fotografies de guerra de Miller són poc convencionals, destaquen quan es recrea en els petits detalls quotidians: bombers, gent treballant a les fàbriques de munició, homes i dones dormint a les estacions de metro londinenques, ciutats i pobles bombardejats, soldats xerrant, infermeres descansant, presoners fumant o ferits. Mítica és la fotografia d’ella mateixa banyant-se a la banyera del domicili de Hitler, del qual veurem a la pel·lícula la prova que es va emportar un record d’aquesta peculiar visita.

Les poques fotografies que apareixen a la pel·lícula tenen un valor documental per si mateixes, però també són artístiques tenint en compte les circumstàncies difícils en què devia treballar. Aquesta composició sòbria va recollir el resultat de la barbàrie d’una dictadura que va exterminar milions de persones. Només els últims dies abans de l’alliberament dels camps de l’oest, els nazis van decidir matar 10.000 jueus tot i saber que el final de la guerra era imminent. I cal recordar que les seves fotos es van concebre per ser publicades en una revista adreçada majoritàriament a dones.

L’escriptor brasiler Marcelo Rubens Paiva, fill del represaliat enginyer Rubens Paiva, porta tota una vida postrat en una cadira de rodes després que el 1979 saltés de cap a un llac poc profund i es trenqués la columna, deixant-lo tetraplègic als vint anys. Tot i així, ha pogut desenvolupar una carrera com a escriptor, guionista i dramaturg. Des que va publicar la novel·la el 2015 que ara ha inspirat la reeixida pel·lícula, no ha parat de rebre amenaces dels que alguns mitjans de comunicació anomenarien com a «nostàlgics» d’altres èpoques. Amb més educació i més memòria històrica potser s’aconsegueixi canviar la tendència de les estadístiques que ara ens afligeixen sobre allò que opinen una part important dels joves, i potser descobreixen que viure en una dictadura no és tan idíl·lic com els han venut.