Opinió

Educació d’adults, desigualtat escolar i Covid19

Si haguéssim de fer un rànquing de les preocupacions de la societat pel tancament escolar em sembla que el primer tema que preocupa i molt, a distància de les altres consideracions, és el de l’escola com a guarderia o custòdia, terme aquest últim que sembla més neutre. Molt més lluny apareix el tema de la sociabilitat dels infants o de les adolescents, i gairebé oblidats als articles que he llegit a la premsa convencional o el que he vist als mitjans de comunicació, són els ensenyaments perduts, les matèries, el currículum. També ha sigut recorrent el tema del teleensenyament, amb l’important desafiament i sobreesforç que ha significat pel professorat des del punt de vista tecnològic-programàtic i per a molts d’ells i elles pel seu propi confinament amb criatures que lògicament exigien atenció.

Relacionat amb el teleensenyament ha aparegut el tema de la desigualtat de les famílies en l’ús d’ordinadors o tablets i/o accés a la xarxa. Sensible a aquest problema, el Departament d’Educació ha distribuït tablets i paquets de connexió informàtica que no han arribat a cobrir totes les necessitats, però que han intentat pal·liar el problema. Malauradament no ha pogut distribuir espais, perquè quan viuen dos o tres famílies confinades en un pis no molt gran o simplement petit se’ls fa molt difícil o gairebé impossible als nois i noies respondre a exercicis o qüestions que els hi proposen des de les respectives escoles o instituts i que demanen un grau d’atenció i concentració.

Jordi Muñoz, parlant de la interrupció escolar, deia a l’Ara que “hi ha famílies amb més capacitat per donar suport al procés d’aprenentatge dels seus fills i filles i altres, en canvi, que han de fer front a situacions socioeconòmiques molt més complexes, i que compten amb menys recursos socioculturals també. No és res que no sapiguem: tota la recerca sobre educació coincideix a assenyalar el temps que no es passa a l’escola com a generador de desigualtats (especialment dels alumnes més desfavorits)”. Per tant, sortirem de la pandèmia amb més desigualtat d’oportunitats acadèmiques i culturals, les quals, si no s’hi fa res, acabaran immediatament o en pocs anys amb més fracassos i abandonaments escolars dels que teníem.

Tanmateix, a més dels pisos petits, manca d’ordinadors i de connexions a internet –factors socioeconòmics– s’hi afegeixen normalment els factors socioculturals: la dificultat/impossibilitat de molts pares i mares per poder donar un cop de mà quan cal als seus fills i filles petites. “Jo no sé ajudar al meu fill”, afirmava una dona del Raval en un reportatge periodístic sobre la situació de la infància en aquest barri durant el confinament.

La història de tantes persones adultes – centenars de milers– que van abandonar els estudis quan eren adolescents o joves, la invisibilitat de la formació bàsica de persones adultes, un Guadiana permanent que la fa desconeguda o poc atractiva pels seus possibles beneficiaris, la pròpia desídia, o el desconeixement del català i del nostre sistema educatiu si fa poc que han arribat o, en el cas especialment de les dones, el possible tancament social al qual tradicionalment moltes han estat sotmeses i que les fan desconèixer la llengua del país o, també, el seu possible analfabetisme d’origen…, totes són situacions que els impedeixen ajudar els seus fills i filles. Les entitats intenten fer reforç escolar, mentre el Departament sembla desentendre’s de la formació bàsica de persones adultes: o no li preocupa o no sap com orientar-la perquè pugui revertir la incapacitat de tants pares i mares per poder donar un suport acadèmic als seus fills i filles. Conseqüència, d’entrada més desigualtat d’oportunitats per bona part de la infància, difícilment recuperable.

Josep Maria Terricabras, reflexionant sobre el confinament, trobava a faltar “que ens hàgim format bé el caràcter. Que sapiguem resistir també les adversitats. Que entenguem que la vida no és solament allò que nosaltres hem decidit que pot ser i serà, sinó allò que s’esdevé encara que ens agradi menys, o gens”. On i com es forma el caràcter? On i qui ens prepara per les adversitats o els canvis radicals de la nostra vida que s’esdevenen i que poden ser inesperats com l’actual pandèmia o un accident o un divorci o la mort d’un familiar o un atur sobtat o la programada paternitat que canvia les nostres vides o la desitjada/inesperada jubilació quan arriba…? Com ens podem preparar? Evidentment, aquest caràcter resilent forma part del que anomenem competències bàsiques per la vida, les bases de les quals s’han o s’haurien de posar a l’ensenyament obligatori i durant tota la formació del sistema educatiu. Però no es pot educar i preparar la infància o la joventut per les innombrables i possibles incògnites del futur que, tot i llistar-les, sempre seran inesperades.

Traient recursos de la nostra experiència vital, parlant i escoltant les amistats i familiars, llegint i reflexionant, a través de les xarxes o mitjans audiovisuals, d’aquesta forma que anomenem informal anem enfrontant les noves situacions. La majoria de la població ho anem fent així en bona part de les circumstàncies inesperades que ens van succeint. Però sovint un cop de mà formatiu i organitzat, uns tallers, unes càpsules, un curs bàsic de menys o més durada ajudaria moltes persones adultes en conjuntures similars: elements de psicologia evolutiva de la infància quan els fills i filles són petits, preparació a la jubilació quan va arribant l’edat, com treballar amb l’adolescència disruptiva quan tenim el problema a casa, gestionar la pèrdua dels éssers estimats sempre, però especialment en la realitat actual, petites reparacions a la llar, costura de manteniment o cuina de subsistència quan hom s’ha anat a viure sol o sola, suport-aprenentatge per fer la declaració de renda o la preinscripció dels fills i filles a l’escola… Tot això poden ser exemples de competències bàsiques que l’educació de persones adultes hauria de poder programar quan en un indret determinat l’entorn social ho requerís.

No s’ha d’abandonar la formació acadèmica bàsica de persones adultes, però sí transformar-la quan calgui i fer-la significativa sempre; transformar-la també en relació a la quotidianitat. Suposo, per exemple, que en els moments immediatament posteriors a la fase oberta de la pandèmia treballar a l’educació de persones adultes les diferències entre virus i bactèries, el contagi, els anticossos, per posar un exemple, seria formació acadèmica bàsica que podria interessar a qualsevol tipus de persones que fes uns anys que havia deixat l’institut. El concepte de bàsic no ha de ser equivalent a falta de rigor o profunditat, s’oposa només a coneixement expert. I, no cal dir-ho, a tota aquesta formació acadèmica bàsica caldria afegir noves competències també bàsiques per la vida, com els exemples que hem posat en el paràgraf anterior.

Tot plegat exigeix un canvi d’orientació: finançament, organització, flexibilització de programes, ritmes i calendari i, en part, professorat de les escoles o entitats que eduquen les competències bàsiques de les persones adultes. Mentre això no passa s’anirà greixant la roda de famílies amb cultura acadèmica deficient que no poden ajudar els seus fills i filles. Aquests arriben a la porta de l’escola amb profundes desigualtats d’oportunitats difícils de superar. Desigualtats amb les quals sempre es troba el sistema educatiu en origen, ara agreujades per la pandèmia i el confinament. Aquesta és la nova normalitat esperada amb tablets i teleensenyament. Es podria intentar que progressivament fos d’una altra manera amb un replantejament radical de la formació en competències bàsiques de persones adultes. Podria ser…