Deia Bob Dylan, ara fa més de 50 anys, que “els temps estan canviant”. Probablement, mai una cançó, una poesia, ha esdevingut vigent durant tant de temps. Perquè, avui, els temps continuen canviant. La nostra és una societat canviant, tant des del punt de vista social, com econòmic, cultural o laboral. I l’educació no s’abstrau d’aquesta realitat de canvi. Ja fa uns quants anys que la tecnologia és ben present en el nostre context educatiu, on s’observa que cada cop serà més important en la voluntat de millorar els sistemes educatius. L’educació online és un dels efectes d’aquesta simbiosi entre la tecnologia i l’educació. L’actual pandèmia està accelerant aquests canvis que, entomats des d’una perspectiva crítica i democràtica, haurien de servir per a ajudar a superar molts dels grans reptes que té l’educació avui dia.
Sempre s’havia pensat que l’educació online només podia ser útil per als estudiants adults. Bé, almenys això és el que pensaven moltes persones que, probablement, ignoraven que a d’altres països com Austràlia, Nova Zelanda, els Estats Units o el Canadà, ja fa molts anys que també s’utilitza, amb èxit a tots els nivells del sistema educatiu. Sí que és cert que aquesta utilització sempre ha vingut provocada per raons externes al sistema educatiu que l’afectaven directament: les distàncies, el fred intens i les nevades, etc. Per tant, sempre que l’educació a distància o online ha estat considerada, ho ha estat perquè ha ofert una sortida, una solució, una alternativa a allò que cap de nosaltres volem: la interrupció de l’educació.
És clar que preferim que l’educació sigui presencial, especialment en les edats més primerenques! És clar que en algunes disciplines és molt més fàcil dur a terme una educació presencial, bàsicament perquè portem molts més anys fent-la i ens costa pensar que cal construir alternatives no presencials.
Però la nostra societat no avança simplement negant l’evidència. La pandèmia ha posat al descobert moltes coses dels nostres sistemes educatius, algunes de les quals ens avergonyeixen. La manca d’equitat –que ja existia abans, però que no es notava tant–; la bretxa digital –que ja sabíem que existia, però que no volíem veure els problemes de desigualtat que comporta si no la tanquem d’una vegada–; o les bretxes socials –que existeixen i existiran si no fem altres coses més enllà que queixar-nos i negar els beneficis, que també n’hi han, de l’ús de les tecnologies per a fer l’educació més accessible i més situada en el moment actual de les nostres societats.
La irrupció de l’educació online com alternativa a l’absència de l’educació en temps de pandèmia afecta totes les etapes de la vida, però és cert que ho fa de manera diferent: l’autonomia i la capacitat d’auto-organitzar-se és diferent en les diverses etapes. Però els mestres i les mestres, els educadors, hi podem ajudar: a) fent créixer la capacitat d’autonomia en l’aprenentatge dels nostres alumnes –això serà sempre bo–; i b) acompanyant-los en el procés d’aprenentatge en entorns digitals.
En aquest sentit, l’aplicació que s’ha fet o s’està fent de l’educació online té molt marge de millora. Tot i reconèixer com cal que l’educació online –igual, exactament igual, que l’educació presencial– té limitacions, i que en determinades edats o disciplines el repte és majúscul, cal treballar per fer efectiva la seva millora, sobretot quan l’impacte d’una pandèmia i la incertesa de la seva evolució futura i de l’aparició d’altres possibles pandèmies ens recomanen tenir preparades estratègies alternatives a l’educació exclusivament presencial, especialment si el nostre context està subjecte a possibles intermitències en la possibilitat d’assistir presencialment a l’escola.
Transitar de l’educació presencial a l’educació online o, el que hauria de ser més habitual en els propers anys, a un model híbrid, no es fa simplement replicant allò que fem en una aula presencial. No es tracta d’un mer canvi d’espai tecnològic, del presencial al digital. És molt més que això, i exigeix una nova conceptualització del fet educatiu en un context diferent al que estàvem acostumats fins ara.
En el “Decálogo para la mejora de la docència online. Propuestas para educar en contextos presenciales discontinuos”, juntament amb alguns col·legues, fem diverses recomanacions que van en aquesta línia: redissenyar les nostres assignatures de bell nou, tenint en compte aquest canvi de context; centrar el procés d’ensenyament i aprenentatge en la realització d’activitats, reptes, casos o projectes, més que la transmissió de continguts, per tal d’incrementar la implicació i la motivació dels nostres alumnes; desenvolupar estratègies i posar en marxa mecanismes que puguin facilitar la interacció i el feedback, que són elements centrals en una educació online que vulgui assolir els mateixos objectius que l’educació presencial; potenciar el treball en equip, tant dels alumnes com dels propis mestres, en un context que ens ho facilita perquè supera les distàncies; repensar les estratègies d’avaluació per fer-les aptes en un context en què nosaltres no tenim el control absolut i on no és tan important memoritzar el contingut –fàcilment susceptible d’ésser copiat–, sinó demostrar la capacitat d’aplicació dels coneixements, d’aportació de solucions, i de desenvolupament del pensament estratègic i crític.
Molt es parla, en aquests moments, de les importants aportacions que fan els diferents actors que envolten la vida de l’escola. Aquesta visió integral de l’educació, que ara ha vingut a denominar-se com a educació 360, ha de comptar, també, amb la dimensió digital de la vida dels infants i els joves, que ara, a més, es veu intensificada per les restriccions que patim en la nostra mobilitat i capacitat de trobada amb altres.
És curiós observar com s’han dedicat més temps i esforços a intentar negar el potencial de l’educació online en moments de dificultats com aquests, enfront l’educació presencial, que no pas a buscar solucions que milloressin els suposats defectes d’aquesta educació online. I és que, sota suposades capes d’actituds innovadores i progressistes, s’amaguen sovint les resistències més fortes a qualsevol canvi, les quals impedeixen, de forma ben contradictòria, qualsevol tipus de progrés que pretengui assolir, precisament, els objectius que tots compartim d’equitat i accessibilitat respecte les oportunitats d’aprenentatge. Tornant a la cançó, Bob Dylan deia que “aprengueu a nedar aviat” si no ens volem ofegar quan veiem que l’aigua va pujant. Mentrestant, alguns encara perden el temps queixant-se que estan molls…
Cal començar a prendre’s seriosament l’educació digital. Cal que la fem bé: els hi ho devem als nostres infants i joves, perquè el dret a l’educació passa per poder ser educats tenint en compte tots els escenaris possibles i, sobretot, poder ser educats per a la vida que haurem de viure en el futur. I no tenir en compte l’impacte de la dimensió digital en la vida del present i el futur dels nostres infants i joves és començar a discriminar-los des de bon començament. I tots estarem d’acord que no és això el que volem.