Educar des de la calor

Estem vivint èpoques tan dures de calor que aquesta primavera se sent llunyana.

Tan dur és el clima com la indiferència pedagògica que puguem evidenciar enfront d’ell. La calor tan extenuant, que en el cas nostre ha causat que en alguns departaments de la província es deixi de fer classes, és una evidència que el canvi climàtic constitueix una amenaça molt major que una pandèmia. Perquè representa la modificació profunda de la vida en el planeta, amb efectes econòmics, socials, culturals i fins a sanitaris tan generalitzats que la vida està de debò perill.

Aquesta indiferència pedagògica que hem esmentat anteriorment està constituïda per la falta d’interès, d’atenció i d’aprenentatge compartit a les aules no sols sobre la calor extrema sinó per les causes d’un canvi tan dràstic en el clima per a tot el planeta. Les joves generacions necessiten -i mereixen- saber que són les pràctiques dels grans poders en el món els que han causat danys tan seriosos que se sofreixen en els ciclons, en els desbordaments de rius, en situacions de calor que no s’havien viscut anteriorment, en sequeres que aniquilen vides humanes, animals i vegetals.

Una assignatura de Ciències Naturals o Ecologia acaba sent insuficient si amb això calmem la nostra consciència pedagògica i creiem que ja estem fent una lluita pel planeta des de l’educació. El canvi climàtic haurà de ser un contingut que sigui present en tota l’estructura curricular, que es converteixi en una preocupació dels qui eduquen. Sobretot dels qui prenen decisions i dissenyen sistemes, currículums o polítiques públiques.

El canvi climàtic haurà de ser un contingut que sigui present en tota l’estructura curricular

És molt clar que per molt compromès i poderós que sigui l’equip docent d’un establiment no canviarà per si mateix l’entorn socionatural en el qual es troba. Però pot llavors que ens plantegem dos extrems: o no fem res perquè ens empetitim d’entrada, o fem el que podem, encara que obtinguem pocs resultats concrets, però buscant ser l’exemple que altres entorns necessiten. O buscant influir en prenedors de decisió en el nostre espai local.

Crec que la realitat ens està cridant que les aules es converteixin en els laboratoris, en els tallers, en les deus d’una consciència ecològica que afecti la vida directa, concreta i pròxima de tots i totes. La indiferència, la falta d’esforços, l’autoanihilació de les capacitats per protegir la vida en totes les seves formes, no haurien de ser part de l’escenari pedagògic a les escoles d’avui. Principalment, perquè el canvi climàtic, encara que a tots ens colpeja, no pega igual segons la situació socioeconòmica de conglomerats. Encara que rius i mars han envaït terres on s’han construït cases humils així com mansions, uns queden afectats o destruïts en els seus projectes de vida, i altres poden reconstruir-se de manera més fàcil. Això ens diu que no es tracta només de cuidar el planeta del seu escalfament extrem des de l’ecologisme. Es tracta de tenir posicions polítiques enfront dels modes d’exercici del poder actuals, i saber que des d’aquí s’ha de construir la pedagogia de la vida en el present.

Els currículums, els esforços didàctics quotidians, les accions extracurriculars, els projectes integradors, les dinàmiques que convoquen a la comunitat educativa, tot és necessari que ens porti a comprendre i actuar enfront d’aquesta realitat global.