Opinió

El Batxillerat de Josep Pla i la cultura de l’esforç (1). L’adolescència de Josep Pla a Girona

“No sabem res de res i encara som pedants.”

Josep Pla[1]

Introducció

Josep Pla va ingressar com a intern l’any 1909 al Col·legi dels Maristes de Girona.[2] En el Col·legi hi residia, però el batxillerat el cursava els matins a l’Institut de la mateixa ciutat. Per uns fets no del tot aclarits, a Pla l’expulsaren dels Maristes l’any 1913. En algun lloc es pot llegir que la causa de l’expulsió fou l’esperit crític d’aquell Pla adolescent;[3] però es veu que el motiu veritable fou que l’havien pillat freqüentant un bordell en companyia d’altres estudiants.[4]

La seva experiència estudiantil gironina Pla l’explica, amb pels i senyals, a Girona, un llibre de records. Narcís Comadira, el poeta autor del pròleg de l’edició que hem fet servir, diu que som davant “d’un llibre excepcional, un dels millors textos, no en tinc cap dubte, de Josep Pla. Per la seva concepció, per tots els interrogants que planteja, pel seu teixit verbal, per l’emoció que traspua aquest teixit”.[5]

El llibre té dos temes centrals: la ciutat de Girona, tal i com la va veure i viure Pla durant aquells anys adolescents; i la seva experiència com a intern en el Col·legi dels Maristes i estudiant a l’Institut. És clarament un llibre de memòries, si bé Pla en vol “dissimular” l’autoria, inventant-se una mena d’alter ego a qui anomena Albert Ferrer. En el prefaci del llibre, Pla explica que el tal Ferrer, condeixeble i amic seu, poc abans de morir, li va encomanar que tingués cura dels seus papers. I, entre ells, hi havia el manuscrit intitulat Girona, un llibre de records, que Pla decideix publicar tal qual. Com de seguida veurem, la descripció i la valoració que Pla/Ferrer ens ofereix de l’Institut i dels seus catedràtics (així com del col·legi dels Maristes) no són gens abellidores.

Aquest article tindrà una continuació; de fet, és un sol article en dues parts. En aquesta primera part, la més llarga, coneixerem com Josep Pla recorda, explica i valora l’educació escolar rebuda a Girona. En la segona part intentarem contrastar amb l’actualitat tot això que Pla explica sobre el seu batxillerat de principis del segle XX.

La mirada de pla sobre la seva adolescència escolar

Tot seguit deixarem que Pla ens digui directament com recordava el seu pas per les institucions educatives esmentades. Aquí, l’autor de l’article intervindrà molt poc i deixarà que l’escriptor s’expliqui tot sol: tractant-se d’un excel·lentíssim prosista i memorialista, les paraules de Pla sempre seran molt més exactes i oportunes que no les nostres si intentéssim glossar les seves. Ens hem limitat a triar alguns paràgrafs del llibre i distribuir-los en uns quants epígrafs temàtics. Només, de tant en tant, afegim algun comentari de collita pròpia o alguna citació complementària que ens ha semblat adient per anar preparant la segona part de l’article.

Cadira i vocació 

Començarem per la descripció que Josep Pla fa dels catedràtics de l’institut; i com, segons ell, també els veia la societat gironina:

“Els catedràtics? Hi havia qui deia, llavors, que la situació de l’Institut s’explicava pels catedràtics. En aquell moment, en aquest país, els funcionaris no tenien pas gaire bona premsa. Els catedràtics eren considerats uns funcionaris -uns funcionaris com els altres-, i la discriminació generalment favorable que la cultura estableix no els arribava pas. Complien un tràmit. De vegades semblava que el rigor d’aquest compliment depenia de l’instint de seguretat de llurs esposes, interessades a devengar el sou mensual. Ells, els seus marits, tant haurien pogut fer el treball que realitzaven com anar a escalfar cadires en qualsevol centre oficial”. (p. 153)

És veritat que aquesta mena de metàfora pejorativa –escalfar la cadira– l’hi escau a la pròpia etimologia del mot càtedra -que en llatí vol dir seient. Però que es digui que la feina del professorat funcionari consisteix bàsicament en escalfar una cadira, és obvi que no ha d’agradar gens als al·ludits.

Segons Pla, si aquells catedràtics seus es limitaven a escalfar la cadira era perquè els mancava vocació docent. Havien aprés de memòria la seva assignatura, però s’esmerçaven ben poc en saber-la ensenyar:

“-Els catedràtics podrien fer més… -solia dir-se llavors.

“Però jo em pregunto: ¿Què és exactament el que haurien pogut fer de més els catedràtics? L’Estat els havia ungits amb el títol de mestre, de catedràtic; però a la majoria, si alguna cosa els faltava, era precisament la vocació d’ensenyar. Ells sabien l’assignatura; estic segur que la sabien de memòria; estic segur que sabien molt més del que l’assignatura marcava. Per a obtenir la credencial que ostentaven els havien demanat de repetir de memòria l’assignatura que pretenien ensenyar. El que no els havia demanat ningú era el grau de vocació per a ensenyar-la. Així, la majoria feien de mestres, de catedràtics, sense tenir el menor interès en la professió que exercitaven. (…) Hauria estat absurd de demanar-los, doncs, una qualsevol forma d’imaginació, d’emoció, una capacitat per a suscitar en l’alumne una forma o altra de curiositat en relació amb el que ensenyaven.” (p. 153)

Això que a Josep Pla li semblava tan clar -que el professorat hauria de tenir vocació per ensenyar- sembla que avui dia alguns docents ho trobarien del tot impertinent: una mena de menyspreu a la seva professionalitat, com si “professió” i “vocació” fossin conceptes antagònics o incompatibles.[6]

No tots eren iguals

Aquella és, doncs, la imatge -globalment negativa- que Pla ens ofereix dels catedràtics de l’Institut de Girona. Com diu un dels seus biògrafs: “El retrat que Pla fa dels professors de l’institut és molt crític, de vegades fins i tot despietat”.[7]

Però també és cert que, a l’hora de personalitzar, fa distincions i matisos. En el llibre, Pla dedica una colla de pàgines a presentar, un per un, els catedràtics de l’Institut.

Per exemple:

“Regentava la càtedra [de Dibuix] llavors un tal senyor Pareja, andalús petit, oficiós i perfumat que portava un bigoti negre, un bastó lluent i sobre l’orella un barret llonguet. Parlava l’andalús amb un accent tan pur que no l’enteníem gairebé de res. El senyor Pareja era terrible per la higiene que exigia a les làmines de dibuix que reglamentàriament havíem de presentar, i qualsevol gargot de tinta xinesa, per petit que fos, el sulfurava. «Ezto ez una guarrería…», deia amb cara d’ofès, llençant displicentment la làmina. Per fortuna nostra el senyor Pareja passava llargues temporades al seu país i venia a substituir-lo un tal senyor Barona, personatge obscur, macilent i una mica badoc…” (pp. 126-127).

Al catedràtic de Gramàtica i Llatí, don Jaume Sagrera, “un gran vell, d’aspecte bíblic” (p. 129), Pla li dedica moltes línies, però la seva eficàcia docent la resumeix amb poques paraules:

“No crec pas que el senyor Sagrera arribés a aconseguir que algun seu alumne aprengués un borrall de llatí ni que agafés gust pel món antic o per alguna disciplina determinada.” (p. 133)

En canvi, Pla admet que del catedràtic de Preceptiva Literària, sí que es podia aprendre alguna cosa:

“El senyor Massa, com a professor, no m’ha pas deixat mal record, al contrari. No era pas el que se’n diu ara un professor trèmul i apassionat. (…) Més aviat hauria passat a tot arreu per sec, per eixarreït, per vulgar. És possible que, al senyor Massa, la Literatura li interessés d’una manera relativa i encara menys la Preceptiva Literària. Però era com a professor un esperit clar i precís, tenia la caritat de limitar-se a la percepció de criatures de catorze anys, i, més que una tendència a la confusió, que és el que tenen tants i tants professors d’avui, s’interessava per l’ordre i la simplicitat”. (p. 141)

L’antítesi d’aquesta simplicitat positiva que Pla apreciava en el senyor Massa, podria ser la grandiloqüència que atribuïa al catedràtic Dr. Dalmau:

“El doctor Frederic Dalmau professava la Filosofia i era capellà. En el primer curs era qüestió de la Lògica i de la Psicologia; en el segon, de l’Ètica i del Dret. Mossèn Frederic -com li deien els seus familiars- havia estudiat a Lovaina amb el famós cardenal Mercier, estava imbuït de les idees de la famosa universitat catòlica i era un home d’aspecte seriós i enravenat. (…) De tota manera, el doctor Dalmau era un catedràtic massa bo per al batxillerat: en sortir dels seus cursos havíem afegit a la nostra il·limitada ignorància el punt de pedanteria natural que hom adquireix en sentir parlar durant un any de coses que no es comprenen. No comprenguérem res amb claredat per voler picar massa alt. (…) A la tarima, agafava un to oratori i grandiloqüent, d’orador sagrat, que ens mantenia l’esperit en una tensió matisada de por, sobre el qual relliscaven una darrere l’altra les seves explicacions elaborades. De vegades, com a bon orador, s’enfadava positivament amb l’autor o l’escola amb la qual polemitzava, i, si bé a la fi deia que les idees que combatia havien quedat absolutament esmicolades, nosaltres quedàvem com abans, més ases i més sorpresos que mai. I és que els oradors sagrats, per a fer efecte, s’han de sentir de lluny, si pot ésser dins de les voltes immenses d’una catedral. De prop no fan cap efecte i a mi particularment em fan més aviat basarda.” (pp. 141-142)

Després, ja veurem que el record que l’escriptor empordanès va conservar dels “hermanos” Maristes no era tan negatiu com el que li deixaren els professors de l’Institut.

La memòria de les cotorres

Si, segons Josep Pla, la memòria era la principal competència que s’exigia al professorat, aquesta era igualment la principal capacitat que els alumnes havien de posar en joc.

“Per això els estudis de batxillerat, en aquella època, no eren res més que un esforç de la memòria mecànica i superficial per assimilar una seriació, unes llistes, uns catàlegs, d’altra banda primaris, del món exterior. No vaig veure mai que hom promogués l’estudi de les relacions de les coses, d’alguna forma de síntesi orgànica, que s’excités la gimnàstica mental. Tot això hauria implicat una imaginació, una emoció, un interès que mancava; en definitiva, hauria implicat una relació entre mestre i deixeble constant. La pedagogia és una passió, un desfici, un impuls vital. De fet, estàvem lligats amb els catedràtics amb els mateixos vincles que uneixen una cotorra amb el seu propietari; aquest té el dret d’interpel·lar l’animalet, i la cotorra, si li sembla bé, de contestar-li.” (p. 154)

Aquest gran èmfasi en la memorització que es feia en temps de Pla probablement agradarà a alguns crítics de l’educació actual: aquells que creuen que, malauradament, la memòria ha estat bandejada dels centres d’ensenyament per mor dels nous mètodes pedagògics. D’això en tornarem a parlar.

Competències d’anticipació, simulació i il·luminació

Potser en els centres educatius dels que parla Pla no s’aprenia gran cosa, però les seves rutines acadèmiques sí que contribuïen a desenvolupar unes certes competències. Per exemple, la capacitat d’anticipació:

“El mecanisme de la vida acadèmica s’aprenia ràpidament. Hom hi posava tota la pueril malícia de què l’adolescència és capaç —que és considerable. Els professors de l’institut passaven llista per assegurar la presència —car si la presència hagués estat voluntària les aules haurien quedat buides i despoblades— i, feta aquesta operació, era cridat un estudiant per recitar la lliçó del dia. Tot el problema consistia, doncs, a saber la lliçó de memòria el dia que versemblantment us havien de cridar. (…)

“El problema, doncs, quedava limitat als dies que el catedràtic us podia versemblantment interpel·lar. La solució consistia, així, a fer-se una idea dels costums professorals o acadèmics, per tal d’assegurar, en el possible, aquests dies. Si érem trenta a classe i hom en cridava dos cada dia, us tocava de passar el calvari un parell de vegades el mes aproximadament. Si el professor seguia, en fer la crida, un ordre determinat, cosa que solia ésser habitual, perquè no hi ha res més còmode que l’ordre, es podia saber per endavant, amb molta exactitud, el dia que calia preparar-se un xic.” (p. 155)

Juntament a aquesta competència anticipatòria, segons Pla, a l’Institut s’exercitava també una certa capacitat de simulació:

“Els altres dies només calia agafar un aire d’estudiós i de mosca morta: saber, al compàs del que anava dient el professor, quan s’havia de fer que sí amb el cap o quan s’havia de somriure. Res més. Era tan senzill que a la llarga embrutia. Aquest era l’esperit de l’establiment”. (p. 155)

I per tornar al tema de la memòria, les habilitats mnemotècniques hi tenien un gran paper:

“En acostar-se la possibilitat d’ésser preguntat, hi havia tres camins a seguir: fer-se passar per malalt, aprendre’s de memòria el tros corresponent al dia fatídic o suplir aquest esforç amb la il·luminació del programa-qüestionari per tal de poder llegir amb tota comoditat i fraudulentament la lliçó que us tocava”. (p. 156)

Sí, Josep Pla també ens parla d’una altra competència que, sense voler-ho, aquell sistema acadèmic desenvolupava molt eficaçment en els estudiants: l’escriptor l’anomena l’art de la il·luminació; més prosaicament, ara en diríem la tècnica de fer “xuletes”:

“Hi havia, encara, el tercer camí: la il·luminació del qüestionari-programa. Tothom sap que en el nostre país els llibres de text comporten una mena de cua, que és un fullet a part, que conté el sumari de les lliçons que són compreses en el llibre; és el programa. La il·luminació consisteix a transportar entre les ratlles del sumari, sintèticament, de vegades utilitzant signes cabalístics, el que diu el text. Ara bé, donat que l’alumne té dret a manejar el sumari en el moment d’ésser preguntat, la presència d’aquella aide-mémoire és de resultats eficacíssims. Si el professor és una mica badoc i somnolent i la presència d’esperit de l’alumne va acompanyada d’una mímica, d’una gràcia per a llegir, dissimuladament, hom pot donar per simple repetició la impressió de tenir coneixements dilatats, un domini de la matèria indiscutible. L’art de la il·luminació arribà en el meu temps, en aquest país, a perfeccions insospitades, i milers i milers de títols universitaris foren obtinguts per aquest procediment.” (p. 156)

Aquesta tècnica -la de il·luminar el programa o de fer “xuletes”- és, segons reconeix Pla, una de les grans adquisicions que li va procurar el seu pas per l’Institut:

“I ara deixeu-me dir una cosa que algunes persones ensibornades per la vida acadèmica trobaran potser excessiva: la realització d’aquestes il·luminacions fou potser el treball de més eficiència que portàrem a cap en aquells anys d’institut. Si res més no, ens ensinistràrem a fer bons resums, clars, senzills, ordenats, a treure el suc dels textos. El suc real, potser no el trèiem, perquè no el vèiem; sigui com sigui, aquesta espremuda era una operació mental. No recordo pas haver-ne fet, llavors, de cap altra espècie.” (p. 157)

Tot i que això no ho explica en el llibre sobre Girona sinó en el Quadern gris, podem fer menció d’un altre dels grans aprenentatges que Pla atribueix a la seva estada com a intern: el de fer-se el llit.

“Trobar-vos, quan aneu a dormir, amb el llit per fer produeix una certa tristesa. Per mi, però, era igual perquè havia aprés de fer-me el llit al col·legi. És de les coses més sòlides que hi vaig aprendre -una de les més positives.”[8]

Déu-n’hi-do, doncs, el profit formatiu obtingut per Pla durant al seu batxillerat: aprendre a fer-se el llit i a manufacturar xuletes.

Esforçar-se

Pla i els seus condeixebles eren del tot conscients que, si no s’esforçaven de valent, mai assolirien l’èxit en els estudis. Sabien que l’accés a la cultura requereix esforç, que el coneixement demana temps, dedicació i colzes. Així expressava i exemplificava Pla el que ara en diríem la “cultura de l’esforç”:

“Comptat i debatut, amb un parell de dies la setmana -l’un destinat a la il·luminació, l’altre a fer exercicis mnemotècnics- en teníem prou per a anar batxillerat amunt. Si no hagués estat la sensació de buidor, d’insatisfacció, que sentíem en realitzar aquests treballs fraudulents -realitzar sofisticacions deliberadament produeix tristesa-, ens hauríem sentit plenament animals i francament feliços. (…) Així, doncs, el gran problema de les hores de classe del col·legi consistia a passar el temps d’una manera entretinguda, de la manera més entretinguda possible. El fet d’haver-hi, en aquestes classes, una considerable quantitat d’alumnes alliberats del perill d’ésser preguntats l’endemà al matí i, per tant, dedicats a la pura vagància, feia que les plagasitats no tinguessin fi. (…) Tot això s’alternava, amb llargues pretensions de no fer res, amb períodes de desinterès total, amb temporades de vagància dominades pel desig de llegir novel·les d’aventures i pornogràfiques, de xafardejar sobre els secrets de Girona o simplement de dormir, ajaguts o drets. Era una vida bèstia i estranya”. (pp. 158-159)

Pla i els seus condeixebles eren del tot conscients que, si no s’esforçaven de valent, mai assolirien l’èxit en els estudis

Curiosament, Pla destaca també una de les cares que no solen considerar-se quan es parla de la cultura de l’esforç: no l’esforç que comporta aprendre i superar-se, sinó el que cal per a mantenir-se en la ignorància. I, paradoxalment i amb la seva ironia característica, aquesta mena de meritocràcia a l’inrevés Pla no la valorava pas de forma negativa:

“L’ingent esforç que fan, a l’època de l’educació, determinades, nombroses criatures, per no sortir de l’analfabetisme pur és un fet que fa una gran impressió. És un fet que ha estat poc remarcat per educadors i pedagogs. Aquesta contundent voluntat d’analfabetisme, conscient i lúcida, crea de vegades persones d’un sentit comú acusadíssim, d’unes condicions de força i d’audàcia per a la vida infinitament superiors a les de la immensa majoria, mediocre i il·lustrada.” (p. 80)

És a dir, la meritocràcia de cap per avall.

Amenitat

La màxima horaciana d’instruir delectant no presidia pas les aules de l’Institut gironí:

“Un ensenyament així era d’un avorriment dens i opac. La feina estava desproveïda d’amenitat, de sorpresa, estava faltada del menor interès. «Lección trece, lección catorce, lección quince…». Totes eren iguals i consistien en una massa de paraules que calia aprendre de memòria i recitar mecànicament en cas d’ésser preguntat, és a dir, com si les paraules no representessin coses -com si fossin flatus vocis desproveïts de sentit. Això excloïa l’esperit d’aventura que hi ha en tot treball intel·lectual, el plaer que produeix sentir que s’avança i es profunditza en una matèria. Així i tot, com que l’esperit una mica despert tendeix instintivament a relacionar les coses, a l’organicitat del coneixement, l’estudiant que no tenia prou memòria, o simplement que no podia fiar-se’n, tractava de recolzar els coneixements apresos darrerament en els anteriors per tal de fer una operació de diferenciació o d’analogia. Però llavors el catedràtic l’interrompia:

“¡No, no! -deia, avorrit-. Esto es de la lección del martes, y hoy estamos a viernes. No interessava d’ensenyar de recordar, de relacionar, de pensar, de raciocinar, de concordar. Interessava d’emmagatzemar, un dilluns, en un cervell determinat, una massa de paraules que el dimarts s’havien esvaït i volatilitzat. Era una instrucció destinada a crear un país de primaris, una buidor total en els esperits, una taula rasa.” (p. 154)

I cal advertir que aquell “avorriment dens i opac” el constatava, molt críticament, algú que, d’altra banda, no s’abstenia de declarar-se “partidari de la pedagogia amb alguna llàgrima, sense excessiva amenitat” (p. 141).

Autoritat i poder

Les relacions entre professors i alumnes sempre han estat una qüestió complexa i pedagògicament controvertida. Podríem posar noms propis i bibliografia abundant a les diverses concepcions sobre la relació educativa: des de les més autoritàries a les menys directives; de les més distants a les més properes; de les basades en la por i el càstig a les fonamentades en la confiança. Però ara ens interessen només les que s’establien, segons Josep Pla, a l’Institut gironí.

“En cap moment no se’ns ocorregué de pensar que aquells professors podrien ésser la font dels nostres coneixements. Els professors eren els nostres enemics. Hi estàvem en guerra oberta. És absurd, però la veritat literal és aquesta. Els professors tenien la força. Nosaltres teníem l’astúcia. L’exercíem de la manera més natural del món; era una feina que no exigia cap esforç excessiu.” (p. 158)

Les relacions entre professors i alumnes sempre han estat una qüestió complexa i pedagògicament controvertida

En general, doncs, enemics declarats. Però també és cert que, en aquests aspectes pedagògicament tan transcendents, del poder i de l’autoritat cultural i personal dels docents, Pla fa distincions significatives. Sobretot, entre els catedràtics de l’Institut i els “hermanos” maristes:

“Els professors de l’Institut eren els enemics situats, diríem, en un pla superior. Els germans del col·legi eren l’avantguarda, la tropa de xoc de l’animadversió. Quan l’alumne tenia feina es convertia en un angelet. Entre els alumnes desvagats, però, i el germà que tenia cura de la classe es produïa un camp de batalla callat, sord, continuat. Els germans no eren pas coneguts pels noms, més aviat estranys, que ostentaven en religió: Hilarió, Damas, Venanci, Honorat,[9] Justí…, sinó per pseudònims despectius: la Lluna, el Mico, la Xibeca, el Gras, el Famós… (…)

“Els professors de l’institut eren odiats, però profundament respectats. Eren els personatges que aprovaven o que suspenien —i això era decisiu. El seu interès era, generalment parlant, escassíssim, però tenien la clau, i, en la nostra ingènua malícia, això era l’última paraula. Els germans s’escarrassaven positivament per treure’ns la llana del clatell, però això no els estalviava pas d’ésser odiats i vexats copiosament” (p. 158)

I com a mostra del gran respecte que sentien els alumnes vers els seus professors:

“Hom els posava agulles a les cadires de balca perquè es punxessin les anques, i eren plantades llufes a la sotana mentre escrivien a la pissarra, i se’ls tiraven boles de paper mastegat al clatell, i, en el fons dels barrets dels calbs, s’hi vessaven les corresponents quantitats de tinta… Es produïen, en un mot, tots els episodis sinistres, antics i moderns, de la lluita per la cultura…” (p. 159)

Llocs i espais

La pulsió descriptiva de Pla no s’exhaureix mai. També ens explica com eren els edificis i les aules on s’estudiava. A més de l’Institut de Girona, també coneixia el de Figueres. I els compara, tot i que, pel que sembla, tampoc hi havia grans diferències:

“L’institut de Figueres donava la impressió d’un establiment abandonat, pudent, que semblava haver sofert un saqueig. El de Girona era més recollit, però tenia un aspecte tronat, humit, rònec i trist.” (p. 129)

Pla descriu algunes de les dependències del, segons diu, laberíntic i enrevessat, Institut de Girona. Per exemple, la càtedra de Gimnàstica que “era en el lloc més obscur i llòbrec de l’institut i potser no hi havia entrat mai el sol” (p. 127). O l’aula on es professava la Llengua Francesa i la Filosofia que “semblava una presó medieval” (p. 129). És a dir, ni el model de la moderna presó panòptica benthamniana havia arribat encara a la institució gironina.

No exagerem: potser l’arquitectura carcerària de Bentham no era la pròpia de l’edifici gironí, però l’estratègia panòptica de la vigilància (que els subjectes a disciplinar siguin sempre fàcilment visibles) sí que la practicaven alguns d’aquells catedràtics. Per exemple, el senyor Sagrera, de qui ja hem parlat abans, havia introduït aquesta estratègia panòptica en la manera de distribuir els estudiants a l’aula:

“L’aula era quadrada, de sostre baix, més aviat fosca, i donava a un celobert minúscul d’esquena al qual, sobre l’escassa claror que deixava passar una finestra, s’asseia el senyor Sagrera. Els alumnes, a partir del primer de la llista, que seia a la seva dreta, ocupaven els bancs adossats als quatre cantons de l’aula. El centre quedava buit i ample. Aquest procediment de col·locar els alumnes tenia l’avantatge de tenir-los tots davant. «D’aquesta manera —deia ell— ningú no pot adormir-se darrere de l’altre». I afegia, amb els ulls alegres, que l’estudi del llatí és enrevessat i que es presta a fer una becaina.” (p. 130)

L’arribada i el sentit de tot plegat

Ha quedat pel final allò que potser hauria d’haver anat al començament: l’arribada de Pla al Col·legi.

“Totes aquestes circumval·lacions s’acabaven fatalment a la plaça de l’Oli, des d’on empreníem, per la pujada de Sant Domènec, l’ascensió a la ciutat vella, lloc d’emplaçament de l’internat. La pujada és una escala de graons molt baixos empedrats de palets de riera que fa giragonses estranyes. Quan arribàvem al peu del primer graó ens giràvem una darrera vegada, vèiem els carros i la gent que passava per la plaça de l’Oli i ens semblava que tot tenia el color xiroi i alegre de la llibertat. Enfilar el carreró ens donava el sentiment que ens tancaven en un altre món en el qual ben poques coses tenien un sentit clar. Pujàvem aclaparats. (…) En trobar-me davant del col·legi m’envaïa una tristesa profunda. (…) Si haguéssim gosat hauríem plorat. Després, entràvem al col·legi, amb el cap baix.” (pp. 63-65)

Aquest paràgraf de Pla sobre l’arribada al col·legi recorda aquest altre d’Azorín:

“Era … ¿dónde era? Era un pueblecito levantino; la escuela se levantaba a una banda del poblado, en los aledaños de la huerta (…). Todas las mañanas cuando el sol se ha alzado un poco sobre las lejanas montañas azules, en este cielo de azul diáfano, van los niños a la escuela. Juan Luis Vives, expatriado en Brujas, la ciudad nebulosa y callada, ha puesto en sus Diálogos esta dulce añoranza de los primeros años: esta salida de casa para ir a la escuela, en las mañanas risueñas de Levante, haciendo múltiples estadas para ver a dos perros que riñen, o unos chicos que juegan a la taba, o el pregonero que redobla su tambor, indolentes, despacio, muy despacio; gozando con delicia de estos momentos de libertad plena, retardando todo lo posible el doloroso e inexorable cautiverio. (…) Y comienza el doloroso tormento. ¿Quién no lo recuerda? ¿Hay alguien que no tenga presente estos esfuerzos angustiosos por retener lo que no comprendemos –misterios de teodicea elemental o arcanos de la aritmética-…” [10]

I les darreres frases d’Azorín recorden aquestes de Pla sobre el sentit de tot plegat:

“¿Quin sentit tenia el que ens voltava, la vida d’internat, aquells germans tan estranys, l’institut llòbrec i buit com un pou, la ciutat desconeguda i vaga? ¿Què volien dir els llibres que llegíem, el binomi de Newton, els sil·logismes en celarent, les criptògames i les fanerògames?” (pp. 75-76)

Continuarà: “I ara què, com ho tenim?”

[1] La vida amarga. Barcelona, Edicions 62, 2014, p. 106.

[2] Abans havia estat alumne del Col·legi dels Maristes de Palafrugell, i la valoració que en fa no és pas tant negativa com la que en farà de la seva experiència al Col·legi de Girona: “… eren francesos i encara que expulsats, foren considerats, inclús pels anticlericals més notoris de la població, com a més liberals i més oberts que els professors dels ordres del país (…). Pedagògicament, aportaren els mètodes francesos elementals: la claredat, la paciència, la tenacitat, l’emulació. Exigiren un mínim d’higiene. (…) Comprengueren el sentit de la instrucció que demanava el poble i accentuaren l’esperit pràctic de l’ensenyament. Tingueren l’avantatge de poder ensenyar el francès admirablement i el castellà amb profit. Crearen un col·legi sensualment net, religiosament enraonat i pedagògicament normal” (Girona, un llibre de records, Barcelona, Edicions 62, 2014, p. 29). Veure també: Busquets, J.; Molero, J., L’Ensenyament a Palafrugell. Diputació de Girona, 1993.

[3] https://www.diputatsmancomunitat.cat/els-diputats/pla-i-casadevall-josep/

[4] Veure la recent i monumental biografia de Josep Pla: Pla, Xavier, Un cor furtiu. Vida de Josep Pla. Barcelona, Grup 62, 2024, posts 1104, 2368, 2389 de l’edició digital. També: Vázquez, E., “El primer pintor de Pla”, El Punt Avui, 27/8/2020. https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/1840538-el-primer-pintor-de-pla.html. A Girona, un llibre de records Pla liquida el tema de l’expulsió d’aquesta manera: “En el transcurs del darrer any del batxillerat, el meu difunt amic Albert Ferrer tingué grans dificultats en el col·legi. Abans dels exàmens de fi de curs en fou expulsat sorollosament. He fet els possibles per reconstruir els fets, però m’ha estat impossible de deduir-ne no ja una notícia, sinó un qualsevol fragment de notícia.” (p. 204)

[5] Comadira, Narcís, “Pròleg” a Pla, Josep, Girona, un llibre de records. Op. cit., pp. 7.

[6]https://x.com/xmasecundaria/status/1806234514227593662?s=43&t=ipf75jF1x0r3U9PRlw4jGw https://x.com/chus_or

[7] Pla, Xavier, op. cit. post 2295 de l’edició digital.

[8] J. Pla, El quadern gris, Barcelona, Ed. Destino, 1977, p. 752.

[9] Josep Pla conservava un bon record del germà Honorat (del Col·legi del Maristes de Palafrugell i més tard també del de Girona): “El germà Honorat era un francès més aviat petit, grassonet, barbamec, d’ulls grisencs i de faccions normalíssimes, la pell una mica flàccida, de color groguenc. Malgrat portar el barret una mica de gairell, era un home caut i prudent. Era l’element de la casa que parlava millor la nostra llengua, i això l’havia portat a haver d’arreglar molts problemes, perquè en realitat era l’intèrpret de l’establiment. Una tal capacitat li donà molt de prestigi davant de les famílies.” (p. 97)

[10] José Martínez Ruiz, Azorín (1873-1967), Artículos olvidados de J. Martínez Ruiz (1894-1904), Madrid, Narcea,1972.