Opinió

El cinema també és currículum

Hui sé que aquella pedagogia estava equivocada o, per dir-ho amb altres paraules, responia a una racionalitat tradicional i conservadora de la cultura, de l’escola i del currículum. Ara sabem que aqueixa és una restrictiva concepció de la pedagogia i del currículum que no es correspon amb la complexa xarxa de relacions, experiències i dispositius culturals amb els quals anem construint la nostra identitat, el nostre curriculum vitae. A les disciplines i sabers regulats per la institució escolar (sabers fixos, estables, regulats) els acompanyen altres formes de sabers relacionats amb la nostra particular experiència, el nostre entorn i els complexos i diferents diàlegs que establim amb la vida.

Recentment vaig publicar amb Jaume Carbonell un llibre amb el títol Otra educación con cine, literatura y canciones (Octaedro Editorial). La nostra intenció va ser prendre diverses manifestacions artístiques i culturals per a obrir un diàleg sobre la manera en què ens van ajudant en la comprensió del món i en la construcció de la nostra identitat. Interpel·làvem a Amarcord, Los 400 golpes, Lugares comunes o Annie Hall perquè, des dels seus codis particulars, ens ajudaren a pensar. Al mateix temps aquesta interpel·lació constituïa una lectura crítica –en el sentit de Freire– sobre el que ens vol dir una pel·lícula, ens compta una novel·la o una cançó. I sobre la manera en què en el consum d’aqueixes cultures populars ens anem fent.

La nostra lectura pretenia anar més enllà del que és visible, específic, concret, d’allò que se’ns diu, per a acudir al que queda ocult, buscàvem desbordar l’aparença formal per veure i interpretar que es diu realment sobre l’educació i sobre el món. Jo no sabia quan era xicotet i acudia al cinema per a veure “una de romans” la perspectiva imperialista que assumia, per cert, magistralment qüestionada per Stanley Kubrick en Espartaco. M’emocionava veure John Wayne disparar contra “els maleïts pellroges” sense ser conscient encara del considerable missatge racista en les bales que escopia aquell Colt 45.

Al cinema, com una manifestació privilegiada de la cultura popular, s’entrecreuen pràctiques de significació, identitat social i poder, un autèntic dispositiu curricular com a forjador d’identitats

Segurament recordareu aquella magistral seqüència de Wody Allen en la pel·lícula Annie Hall on la parella de nuvis espera en la cua del cinema i un tipus amb molta pedanteria diserta darrere d’ells sobre Fellini i Mc Luhan. En el llibre anteriorment citat, iniciem el capítol titulat “Aprender y convivir con la diferencia cultural y sexual” amb aquestes paraules:

“Vamos al cine. En Annie Hall la oscarizada y celebrada película de Woody Allen, un señor judío, Alvi Singer, (interpretado por Allen) utiliza su propia condición de varón, de raza superior, formación intelectual académica y residencia en Manhattan, para socializar en una supuesta cultura superior a Annie Hall (Diane Keaton), una gentil –frente a la condición judía–, mujer, estudiante, de provincias.

La habilidad narrativa de Allen consigue que un tipo neurótico, inseguro, dubitativo e infeliz se convierta en la recreación de un personaje universal con el que se identificarían muchos varones. Frente a este personaje, Annie se manifiesta como una mujer real, que aprovecha las condiciones del entorno para su crecimiento como persona, imperfecta como cualquier otra persona –pero no impedida ni incapacitada–, que acabará alejándose de las rarezas de su novio para construir su propio camino hacia la felicidad. Un relato excelente, desde el característico humor y particular sabiduría de Allen, con el que el cine nos invita a pensar en la diversidad social, cultural, religiosa, sexual, pero también en las relaciones de poder que desde ellas se establecen”.

No descobrisc res subratllant la rellevància del cinema en la pedagogia i sé molt bé de les moltes iniciatives que incorporen el cinema com a “recurs didàctic”. El que ací es proposa, no obstant això, és una cosa diferent.

Des de les tradicions crítiques i postcrítiques en educació, hem vist el currículum no tant com la reproducció d’una cultura estàtica i heretada sinó com la possibilitat de construir significats propis a partir de l’aprenentatge de la lectura crítica de la realitat. Significats que contribuïsquen a la possibilitat d’una societat més justa, equitativa i solidària. De significats “que ens inspiren una nova manera de pensar i ens inciten a descobrir qui som en una societat que es vulga més a si mateixa” per a dir-ho amb paraules de García Márquez. El cinema, com a experiència cultural i com a pràctica de significació, pot ser una estratègia curricular per a aqueixa construcció. Al cinema, com una manifestació privilegiada de la cultura popular, s’entrecreuen pràctiques de significació, identitat social i poder, un autèntic dispositiu curricular com a forjador d’identitats. Giroux ho deia així en el seu llibre Plaers Inquietants:

“Durant anys, vaig creure que la pedagogia era una disciplina desenvolupada entorn dels estrets imperatius de l’escolarització pública. I, no obstant això, la meua identitat s’ha forjat en gran manera fora de l’escola. Pel·lícules, llibres, periòdics, vídeos i música, de formes diferents i importants, van contribuir a la configuració de la meua política i la meua vida més que la meua educació formal, que sempre semblava relacionar-se amb els somnis d’uns altres”.

I crec que el currículum s’entendria millor sí en comptes de circumscriure’l a una disciplina pedagògica institucionalitzada en l’àmbit de l’escola poguérem entendre-ho tal com suggereix aquest mateix autor en una possibilitat o dispositiu de l’esfera pública en la qual es parla, s’intercanvia informació, s’escolta i se sent, des de la qual es van configurant les identitats, es construeixen els desitjos i es realitzen els somnis. Ací el cinema, amb la seua particular manera de dir, juga un rellevant paper.