Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Com tenim el nostre alumnat, ara mateix?
Cada setembre, desenes de nois i noies travessen la porta d’un nou centre amb la motxilla carregada… però no només de llibres. També hi duen angoixa, incertesa i por. El pas a la secundària, que hauria de ser una nova aventura, sovint es converteix en un tràngol silenciós que viuen tant alumnes com famílies.
És colpidor veure un fill o filla plorar, aclaparat per la pressió, per l’exigència o simplement per la sensació de no saber on pertany.
Aquest canvi no és només un salt físic de centre. És molt més profund: és el pas de la infantesa a l’adolescència, un moment clau que marcarà el seu desenvolupament personal, emocional i acadèmic.
Què passa dins d’aquest alumnat?
Seguint la teoria del desenvolupament cognitiu de Jean Piaget, els infants d’uns onze o dotze anys entren en la fase de les operacions formals. Comencen a pensar d’una manera més abstracta, a qüestionar, a voler comprendre el món… però també s’enfronten a canvis que sacsegen el seu equilibri.
Entre els canvis més destacats trobem:
- Canvis socials: passen de ser els grans de l’escola a ser els petits del nou centre. Perden referents coneguts, professors de confiança i espais segurs. De sobte, han de conviure amb adolescents més grans, trobar nous amics i adaptar-se a una nova cultura escolar.
- Canvis acadèmics: desapareix la figura única del mestre/a de referència. Ara cada assignatura té un professorat diferent, amb maneres d’ensenyar i d’avaluar pròpies. L’alumnat ha de convertir-se, gairebé d’un dia per l’altre, en responsable del seu propi aprenentatge. Els exàmens s’acumulen, el volum de matèria creix, i molts nois i noies —sobretot aquells que provenen d’escoles amb metodologies actives o treball per projectes— se senten desbordats i desorientats.
- Canvis personals: l’interès pels estudis sovint disminueix i creix el pes de la vida social. El grup d’iguals, l’acceptació i la imatge personal esdevenen prioritaris.
Què percep l ‘alumnat de primer d’ESO?
Fins ara dominaven el seu món: sabien on anaven, qui els escoltava, com s’organitzaven. De sobte, tot canvia. Perden el seu estatus, el seu lloc, i amb això també una part del seu autoconcepte i benestar emocional (Midgley i Maehr, 2000).
Segons Ruiz, Castro i León (2010), aquest canvi provoca una caiguda en la satisfacció personal i en les expectatives.
Els motius són clars:
- Un sistema organitzatiu molt diferent.
- Manca d’hàbits d’autogestió.
- Dificultat per controlar el temps.
- Més nivell d’exigència i de càrrega acadèmica.
- Més quantitat d’exàmens.
- Diferències notables en els estils pedagògics.
El resultat? Desmotivació, estrès, frustració, ansietat… i en alguns casos, desconnexió emocional amb l’aprenentatge.
Com podem evitar-ho?
Diversos autors, com Graham i Hill (2003) o Mizelle i Irvin (2000), destaquen la necessitat urgent de programes de transició entre primària i secundària. Aquest pont pedagògic no només redueix l’estrès de l’alumnat, sinó que garanteix una entrada més suau, humana i coherent entre etapes.
Aquesta coordinació hauria d’incloure:
- Coneixement previ de l’alumnat. La presència del tutor/a i de l’orientador/a del centre de Secundària és clau per fer un traspàs significatiu.
- Atenció a la diversitat. Cal continuar el treball fet a primària, respectant ritmes i necessitats. No podem permetre que es perdi el talent dels alumnes amb altes capacitats, el talent pot esvair-se si no es cuida.
- Prevenció de dificultats d’adaptació. No només curriculars, sinó també personals i emocionals.
- Unificació de criteris pedagògics. Evitar el trencament entre metodologies i maneres d’avaluar.
- Acompanyament constant. L’avaluació ha de servir per orientar, no per jutjar. Forma pas del procés de millora i d’aprenentatge.
- Impuls de l’autonomia i l’autoregulació. Cal ensenyar-los a aprendre, a organitzar-se, a gestionar emocions i a desenvolupar competències per a la vida.
- Formació i suport a les famílies. Cal oferir-los espais per entendre els canvis evolutius, emocionals i socials dels seus fills, així com la cultura i l’organització de la secundària.
El paper clau del pedagog/a: un pont entre mons
Des del COPEC, reivindiquem la importància del pedagog/a com a figura clau en aquest procés: assessorant, coordinant i orientant el Projecte Educatiu tant de primària com de secundària. Perquè és ell/a qui pot ajudar a dissenyar aquest pont segur entre dues etapes vitals, assegurant que cap alumne/a se senti perdut, invisible o desbordat, potenciant el talent i l’autoestima tan necessària per al benestar emocional.
Només amb una mirada global, empàtica i professional podrem assegurar que aquesta transició sigui una etapa d’oportunitats i no de patiment.
Cada alumne/a mereix començar la Secundària amb il·lusió, seguretat i confiança. No podem permetre que la por o l’angoixa els facin perdre el gust d’aprendre. Acompanyem-los. Donem-los ales.
Referències bibliogràfiques
- Graham, C., & Hill, M. (2003). Negotiating the transition to secondary school. University of Glasgow, Glasgow Centre for the Child and Societ
- Piaget, J. (1969). Psicología y pedagogía. Ariel
- Ruiz Guevara, L. S., Castro Pérez, M. y León Sáenz, A. T. (2010). Transición a la secundaria: los temores y preocupaciones que experimentan los estudiantes de primaria. Revista Iberoamericana de Educación, 52(3), 1–13.

