Opinió

El Passaport Edunauta a Terrassa, entre l’ideal i el possible

Una directora d’institut que creu en el seu alumnat, una tècnica d’un ajuntament que creu en la potència educativa del territori. Totes dues assisteixen sense saber-ho a la crida de la Fundació Jaume Bofill i la Cooperativa + Educació. En tornen entusiastes, convençudes que per a la ciutat de Terrassa, el passaport Edunauta és la concreció del que pensen des de fa temps: no educa només l’escola, educa l’entorn. Els dos àmbits compten i si s’entenen, millor que millor. En una conversa posterior que no surt de la casualitat s’adonen que l’interès és compartit i que la sol·licitud per ser municipi pilot l’han de fer conjuntament.

Què és el que fa que un nen o una nena surti del seu entorn habitual i desplegui ales? A part de sentir que s’hi confia, és el fet de trobar-se amb una nova experiència, una imatge que li desperta una idea de  futur, una il·lusió que no es treu del cap: vull tornar a tocar aquest instrument, vull continuar muntant un robot, vull ser com aquest jove que juga tan bé als escacs…. Cal que la seva situació de partida no sigui un obstacle, que l’equitat d’oportunitats educatives vagi més enllà del tastet i es pugui observar una diversitat real entre les apassionades i apassionats del mateix camp d’experiència.

Què és el que fa que un projecte agafi embranzida? Primer la seva base, en aquest cas una proposta basada en el món imaginari de l’infant, pensada amb expertesa, dissenyada amb talent i presentada des de l’experiència (gràcies, Mireia Mas i Oriol Roca!). Segon, l’emoció que desperta, com el goig d’imaginar que qualsevol infant pel senzill fet de ser-ho vola. I tercer, la consciència que res funciona si no ha estat reinventat col·lectivament.

D’aquí la idea d’un grup impulsor a mig camí entre l’Ajuntament, l’Equip LIC, dues escoles, dues AFA, tres esplais diaris, una cooperativa i dos instituts. Revisa l’eina, la fa seva, reclama que s’ompli de continguts, proposa que els espais de distribució siguin diversos i complementaris, demana activitats motivadores i qüestiona que s’hagin de tractar a part les activitats dinamitzades per les persones referents de l’àmbit privat: pare, germana, veí, amigues… L’educació és una i és la pertinença de tothom.

Com accedir a destinacions d’aprenentatge en temps de covid19, si hi ha restriccions per tot arreu? Aquí la reflexió sobre el procés s’ha allargat més de l’habitual per tal de trobar el punt d’inici factible que doni sentit a la fase següent. I de cop la contradicció s’ha transformat en una premissa: el recorregut abans de ser individual serà col·lectiu. En la primera fase del projecte es treballarà amb els grups bombolla de les escoles, els grups estables dels esplais diaris i a l’àmbit privat per tal d’identificar les competències que hi ha al darrere de qualsevol activitat educativa. Abans de Nadal i a través d’una dinàmica d’aula es farà aflorar a la consciència dels infants les accions poderoses de l’aprenentatge (comunico, exploro, decideixo…), que s’aniran repetint a casa o al parc durant les vacances. A partir del gener, el Conservatori de Música, les biblioteques, joves d’instituts i altres entitats convidaran els infants a noves experiències fins que per fi, l’horitzó es torni a obrir i cadascú pugui escollir la competència que vulgui reforçar i l’activitat relacionada que més li agradi.

Durant aquest primer trajecte haurem fet visibles aprenentatges invisibles i entrellaçat els fils del temps lectiu i el temps no lectiu. L’alumnat del PFI d’auxiliar d’arts gràfiques i serigrafia d’una escola municipal haurà fet possible la impressió dels passaports i els joves dels dos instituts hauran desplegat el valor comunitari dels seus aprenentatges. També s’haurà tocat a unes primeres portes per plantejar una renúncia col·lectiva a la segregació educativa, des de la generositat i la sensibilitat social.

Ens deien que res seria possible i ens hem entretingut amb els nostres somnis. Ens ajudeu a fer-los reals?