crònica

El recorregut més literari de la UB

“Tremolant jo d’emoció vàrem entrar en lo vestíbul de la Universitat i vaig dir somrient amb tot candor a mon company: ‘Entro per primera vegada en lo temple de la sabiduria'”. Així explica el poeta català Joan Maragall la seva primera impressió quan va entrar al vestíbul de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, que esdevé la primera parada d’una ruta literària per conèixer també els claustres de lletres, de ciències i de matemàtiques, la biblioteca, el jardí central i el paranimf de la universitat.

L’itinerari, d’una hora de duració, inclou una visita guiada a partir d’una selecció de textos que han pres l’edifici i els seus racons com a escenari. Es llegiran obres clàssiques i contemporànies de Joan Maragall, Alexandre Cirici, Francesc Vallverdú, Teresa Pàmies, Glòria Sabaté, Maria Aurèlia Capmany i Mercè Ibarz, per posar en valor el context cultural, social i històric de cada indret. El recorregut començarà a les 11 i tindrà lloc els dimecres 21 de gener, 11 de febrer, 11 de març, 15 d’abril i 13 de maig. Cal inscriure-s’hi prèviament escrivint a visitesguiades@ub.edu.

Amor i desamor a la Universitat

El vicerector de Cultura, Memòria i Patrimoni de la UB, Agustí Alcoberro, ha destacat en la presentació a la premsa el valor d’aquest edifici més enllà dels usos acadèmics des de la seva inauguració oficial l’any 1872, i és que a més de la singularitat arquitectònica, les seves parets amaguen històries quotidianes “d’amor i desamor” d’estudiants i capítols històrics com el bombardeig italià en la Guerra Civil, les assemblees d’estudiants dels anys 50 o les primeres jornades de la dona l’any 1976; uns episodis narrats per les diferents figures escollides per a fer aquest recorregut.

Els textos han estat seleccionats per Aisha Taragona, tècnica de Cultura de la UB i estudiant de quart curs d’Història de l’Art, juntament amb el professor d’Història de l’Art de la UB Ramon Dilla. Taragona va obtenir una beca per participar en aquest projecte i és també l’encarregada de fer les visites guiades per l’edifici, que qualifica de “molt romàntic”. La iniciativa s’emmarca en les activitats del 575è aniversari de la Universitat de Barcelona.

Consciència intel·lectual

La primera parada de les set parades comença al vestíbul pel qual han passat generacions d’alumnes i professorat. Joan Maragall és l’autor escollit per presentar el que simbolitza la consciència intel·lectual i poeta de l’època. Ell va entrar com a estudiant de Dret, però els anys a l’aula universitària i el contacte amb altres joves i grups bulliciosos dels passadissos, van fer que escollís la llengua catalana per escriure la seva poesia.

Del vestíbul, al Jardí Central, també anomenat de Ferran Soldevila, i és que són molts els espais de l’edifici que ja tenen nom de personatges il·lustres (Ramón y Cajal, Josep Carner, Gabriel Oliver…). Des d’aquí, Alexandre Cirici, que va interrompre els seus estudis d’arquitectura i va haver d’exiliar-se a França, il·lustra com aquells patis eren “àgores” abans de la guerra on es barrejaven corrents intel·lectuals: “Totes les finestres de les aules que donaven als patis eren protegides per teles metàl·liques per evitar que els vidres que mai ningú no havia netejat fossin víctimes dels grans partits de futbol que s’hi celebraven amb pilotes improvisades”. Ell va tornar a Barcelona l’any 1941 i va reprendre els seus estudis i, amb el temps va impartir assignatures com Sociologia i Història de l’Art Contemporàni.

Des del Claustre de Matemàtiques, la Universitat mostra una faceta més ordenada i funcional, però sobretot un encreuament de disciplines. Per parlar de la dimensió més humana, en aquest cas es recupera la figura de Francesc Vallverdú, oficialment llicenciat en Dret, però amb una trajectòria vital que va anar des de sociolingüista i poeta fins a activista cultural. Vallverdú assegura que la universitat és sempre un ecosistema plural, que no hi ha incompatibilitat entre les ciències exactes i la literatura, i que tot això conviu, es contamina i es transforma mútuament. De fet, fuig de les lliçons, algunes “sense interès”, i diu: “Res no em marcà més decisivament -tall profund d’estilet o subtil cop de vent com aquell goig fratern que vam sentir un dia pels claustres, i el meu món naixent de poesia”.

Femismes

Les dones tenen el seu espai històric en la Galeria del Paranimf, parada per parlar de l’activista política, periodista i escriptora Teresa Pàmies, de família humil i molt polititzada -amb 16 anys ja feia mítings-. En la seva primera obra publicada a Catalunya després de l’exili (Maig de les dones) relata les Primeres Jornades Catalanes de la Dona l’any 1976. Va assistir-hi com a observadora i la seva crònica en entrar al paranimf és d’un gran valor literari i descriptiu: “No hi havia posat mai els peus. M’impressiona la seva alçària, la seva estranya decoració llatino-bizantino-mudèjar. Al fons de tot, la imatge de la Immaculada Concepció, un quadre massa petit per tot l’espai que el volta. Les dues trones laterals també semblen escarransides, com dos nius d’orenetes en un immens balcó. Els senyorials bancs, a una banda i altra de la taula magna, són folrats de vellut roig. El bust de Milà i Fontanals i el de Menéndez Pelayo són els únics que identifico”.

Una lectura més contemporània és la de la doctora en Filologia i actualment professora de la universitat Glòria Sabaté, que en el seu llibre El vel de la deessa ens porta a la Barcelona de principis del segle XX, una ciutat convulsa després de la Setmana Tràgica, on un grup de dones cerca a través del coneixement els camins de la seva pròpia emancipació. Sabaté barreja personatges històrics reals amb altres de ficció i la Biblioteca de la UB és un dels espais relatats en la seva obra: “Entrà a la biblioteca moderant els seus moviments matussers. La sala de lectura encara ara l’impressionava. Tot i que la majoria d’estudiants la desconeixien, ella hi anava diàriament perquè hi trobava la calma que necessitava i podia gaudir del fons antic, que el tenia enamorat”.

El Pati de Lletres serveix per conèixer la mirada de Maria Aurèlia Capmany a través d’un fragment potent per la seva desil·lusió, per allò que esperava de la Universitat i allò que finalment es va trobar. Marcada per una època de fam, guerra i postguerra des del barri Xinès de Barcelona, va tenir molt a veure amb la reforma del Raval els anys 80 amb el llavors alcalde Pasqual Maragall. Escriptora, activista, professora i feminista, mostra una realitat complexa i contradictòria: “La segona entrada a la Universitat va contenir tants elements d’angoixa, tanta por de ser definitivament rebutjada, que no em va permetre ni tan sols adonar-me del que tenia d’absurd i de pintoresc aquell pati de lletres ple d’uniformes, sotanes i hàbits. Jo volia que la Universitat fos el que jo volia i, n’estava segura, ho aconseguiria”.

Abans d’acabar la ruta, l’aturada té lloc al Pati de Ciències i l’autora escollida és Mercè Ibarz, amb un llibre de recent publicació, Una noia a la ciutat, que s’endinsa en les transformacions del món rural, la memòria i els vincles entre paisatge, identitat i llenguatge. “Quan em vaig anar a matricular i vaig entrar al pati de lletres i des d’allí al de ciències, vaig sentir una pau sense nom, un sentiment que no sabia ben bé què era, en què consistia: just això, li dic ara a la noia de disset anys, que el pensament reposa. Que bé, confondre’t entre la gent que va i ve pels carrers i entrar en un lloc que t’acull sense preguntar-te res. Pedres antigues, jardins, fonts, arcs de pedra. Era com un bateig, un baptisme de pedra antiga. Acabava de nàixer a ciutat, el meu cine interior s’expandia”

Aquesta autora i aquest fragment sostenen l’objectiu de tot el recorregut, que en paraules de Taragona, mostra que “la història en aquest edifici segueix sent escrita i li queden molts llibres i poemes on aparèixer”. Els textos, tret de l’últim, s’han extret del llibreMons secrets. L’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona en la literatura. Antologia (2023), de Noemí Montetes-Mairal i Joan Santanach.