Opinió

El referèndum i els infants

Aquest és un article publicat al web de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC)

Aquests darrers dies hem viscut a Catalunya un dels episodis més rellevants a nivell polític dels darrers temps. Molts adults estem perplexos davant de les notícies que ens bombardegen constantment, moltes vegades sense trobar una resposta que ens en doni una explicació.

Alguns nens i nenes han començat a ressentir-se d’aquesta situació. Els valors en què eduquem als més petits ara són posats en dubte, i fan trontollar tot allò que dia rere dia els anem repetint: han d’imitar als adults, no s’ha de pegar, s’ha de dialogar… Han aparegut pors, ansietats i preguntes que abans no hi eren, i les mares i pares, mestres i adults referents sovint no sabem com donar-los resposta.

Com ho viuen els més petits?

Els nens i nenes viuen aquesta realitat igual que nosaltres, però des de la seva pròpia alçada. El seu propi punt de vista. A mode d’exemple: ¿heu provat mai d’ajupir-vos al seu nivell quan heu estat al mig d’un concert o manifestació? ¿Com us heu sentit? La mateixa realitat, viscuda des de la seva perspectiva, pot ser molt més angoixant i desconcertant.

Tots i totes els nens i les nenes son diferents i, depenent de la seva edat, del seu temperament, el nivell maduratiu, la quantitat d’informació rebuda, o les reaccions que han percebut es creen un mapa mental del que està passant al seu voltant.

Els més petits, tot i ser observadors de la realitat, probablement la puguin viure com un joc. Si ens fixem en pel·lícules com La vita è bella o The Pursuit of Happyness, podem veure com una mateixa realitat, per difícil que sigui, pot ser viscuda com una divertida aventura als ulls d’un infant.

Quan ja son més grans, sovint a partir dels 5 anys, comencen a fer-se preguntes i volen respostes. Poden entendre, o no, la realitat que veuen, però sovint no avaluen el seu abast ni conseqüències. Això els pot provocar por, ansietat i desconcert. Sols amb el fet d’oferir un espai on preguntar, ja aconseguirem que disminueixi el seu nivell d’ansietat.

Hem de transmetre missatges clars, amb paraules que entenguin, i poder posar-nos al seu lloc a l’hora de respondre’ls aquestes preguntes. Ja tenen adquirits valors com la solidaritat i l’empatia, i els poden estar espantant o desconcertar les imatges de violència i d’adults ferits física i emocionalment.

Com hauríem d’actuar?

Sovint ens debatem entre la ambivalència de sobreexposar els nens a aquesta realitat o amagar-los-la intentant protegir-los. Els nens i nenes estan exposats als mitjans de comunicació, observen constantment als adults que els envoltem i necessiten una resposta a les seves preguntes.

Igual que en altres temàtiques com la mort o les separacions, hem de poder tractar el tema amb naturalitat i sense restar-li importància. Un infant que pregunta ens està mostrant que necessita respostes, i els n’hem de donar. Amb un llenguatge que pugui entendre, i procurant sempre i en primer lloc la seva protecció i benestar.

Però un infant que no pregunta probablement també les necessiti. Hem d’estar atents al seu estat anímic, als seus jocs, i oferir un espai per els dubtes i esclariments que pugui necessitar. Davant de determinades imatges i situacions, la passivitat i indiferència ens ha d’alarmar de que quelcom no s’està processant bé. Alguna reacció emocional natural està quedant amagada. Estar atents i/o acompanyar els seus jocs espontanis, o oferir material plàstic i animar-los a expressar com se senten pot ajudar a connectar-los amb les seves pors i preguntes. Com en una bona recepta de cuina, l’equilibri dels ingredients és essencial.

Els més petits ens poden sorprendre amb moltes preguntes que volen una resposta. “Què vol dir independència?”. “Els policies peguen i són dolents?”. “Per què aquesta senyora de la foto te sang a la cara?. Seria bo poder-los-les contestar i exemplificar en un llenguatge que entenguin, posant l’accent en la seva protecció emocional i la seva escala de valors.

Les respostes haurien de ser adequades a l’edat del nen o nena, al seu nivell maduratiu, i a les seves reaccions, i sense excedir-nos en detalls irrellevants per ells o que no puguin entendre.

Tot i això, els adults no tenim respostes per tot, i també podem contestar “no ho sé”, “jo també m’ho pregunto”, o “jo tampoc ho entenc”. El missatge més valuós per ells i elles serà el que provingui de la nostra pròpia actitud, i de com entomem nosaltres la situació.

També els pot ajudar molt el fet de posar nom a les sensacions i les emocions que senten. Ajudant a identificar sentiments estem ajudant a gestionar-los. Tots son vàlids, tant si ens fan sentir bé com si ens fan sentir malament, i tots ells tenen un nom i es poden expressar. Si costa identificar-los podeu fer ús de l’Emocionari, un diccionari d’emocions, disponible a les biblioteques i llibreries, ideat amb aquest fi.