Opinió

El so dels nens i nenes al pati no és soroll

El so dels nens i nenes jugant, parlant, rient i corrent al pati de les escoles NO ÉS SOROLL. Per molt que alguns veïns i veïnes s’entestin a denunciar-ho com a tal. No discutim que per a algunes persones que viuen a prop de patis escolars el so dels infants quan hi juguen o hi fan activitats pugui ser molest, però no ho podem considerar “soroll” ni ha de poder ser denunciable. I encara menys ha de suposar mesures que tanquin patis o en limitin les activitats, perquè seria tant com retallar els drets dels infants. Per això, des de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona us presentem almenys 6 arguments per donar suport a la voluntat manifesta de tots els grups polítics municipals de modificar l’ordenança municipal del medi ambient perquè el so dels infants jugant als patis de les escoles no es consideri soroll.

1. El so que fan els nens i nenes al pati és indestriable de l’exercici del dret a l’educació (art. 28 i 29 de la Convenció dels Drets de l’Infant). Sortosament, ningú posa en dubte que els nens i nenes tenen el dret a aprendre i anar a l’escola, però cal entendre que l’aprenentatge no passa només entre les 4 parets d’una aula ni passa només durant l’horari lectiu. El pati és un espai més de l’escola on es fan molts tipus d’aprenentatges, dins i fora de l’horari de classe. No només és un espai educatiu més del centre, on s’han de poder fer classes i activitats formatives reglades, sinó que també és un espai d’experimentació i aprenentatges no formals, sigui durant les estones de joc lliure i no dirigit, com durant les activitats extraescolars que s’hi realitzen. No només aprenentatges motrius sinó també aprenentatges relacionals i habilitats socials i emocionals fonamentals per a la vida. Així doncs, el potencial educatiu del pati és enorme i els sons que es desprenen d’aquests potencials no en són “extirpables”.

• El so que fan els nens i nenes al pati és indestriable de l’exercici del dret al joc, al descans i al lleure (art. 31 de la CDI). Podríem dir que sortir al pati a l’estona d’esbarjo entre classes i a la pausa del migdia és més que un dret: és una necessitat psíquica i biològica. Els nens i nenes necessiten jugar, el joc és el seu estat natural, jugar és inherent a la infància, jugar és indestriable de ser infant, els infants juguen de manera natural, no cal ensenyar-los a jugar: jugar és el seu primer contacte amb el món i una font importantíssima d’aprenentatge. I per jugar, com bé ha recordat moltes vegades Francesco Tonucci, no calen massa joguines, al contrari, amb poques (si són bones) és suficient. Però hi ha tres coses que sí que són irrenunciables: altres nens i nenes amb qui jugar, tenir temps lliure per al joc i tenir un espai adequat per a fer-ho. El pati escolar és, justament, un dels llocs per excel·lència on conflueixen aquests tres elements.

• El so que fan els nens i nenes al pati és indestriable del seu exercici del dret a la salut física i mental (article 24, CDI):  els infants necessiten dur a terme joc motriu d’alta intensitat, un joc que en un context i en un horari escolar (on estan gairebé 8 hores al dia) només poden fer al pati, durant l’estona de pati i durant les activitats d’educació física. Jugar és sovint sinònim de moviment i activitat física. I justament aquesta vinculació entre joc i activitat motriu és una de les raons per les quals jugar a l’aire lliure ajuda a millorar la salut. Promoure i protegir el joc significa també combatre els alarmants índexs d’obesitat infantil, el sedentarisme i el pantallisme. Així ho recomanen les Nacions Unides i la Societat Catalana de Pediatria. I així ho demanen els mateixos nens i nenes quan, a través de l’Agenda dels Infants, fan la proposta de tenir més activitats divertides fora de les pantalles com a antídot per a no enganxar-s’hi. Així doncs, no limitar ni encotillar el joc dels infants als patis escolars és una contribució a la seva salut física i mental, i el pati es converteix en un dels millors espais per a la pràctica d’exercici físic, imprescindible per a la salut.

• El so que fan els nens i nenes als patis, més enllà de l’horari estrictament escolar, és una oportunitat per la reducció de les desigualtats.  Més enllà de l’estona d’esbarjo o del temps de migdia, cal pensar també en la funció social dels patis durant les tardes i els caps de setmana, que enriqueixen la vida comunitària i donen oportunitats als infants dels barris amb majors vulnerabilitats. En una ciutat com Barcelona en què molts infants tenen dèficit de joc a l’aire lliure i de contacte amb la natura, i en què els barris no sempre ofereixen espais amables per on els infants poden desplaçar-se o fer-hi estada amb seguretat i autonomia, i en què moltes famílies no poden assumir el cost de les activitats extraescolars, obrir els patis de les escoles més enllà de l’horari escolar és oferir als nens, nenes i adolescents un espai adequat a les seves necessitats on jugar i fer vida a l’aire lliure. Nombroses recomanacions de política educativa i de reducció de les desigualtats han assenyalat com l’espai públic iguala oportunitats de joc i salut, i els patis de les escoles públiques oberts al barri formen part d’aquestes oportunitats, sobretot en els qui tenen més vulnerabilitats.

• El so que fan els infants, més enllà de les activitats estrictes d’aprenentatge, és una oportunitat per a la vida comunitària i la cohesió social. Cal entendre les escoles i els seus patis com a autèntics equipaments de ciutat, al servei de tota la infància i també de la vida comunitària. Les escoles són equipaments de ciutat que compleixen una funció que va molt més enllà de l’aprenentatge formal. Els patis de les escoles són espais on els nens i nenes poden trobar-se i relacionar-se amb altres infants, espais on les famílies poden relacionar-se entre elles, enfortint la vida comunitària i els vincles socials. L’escola, i en especial els patis de les escoles, és més que un espai d’aprenentatge: és un espai de vida i de trobada al servei de tota la comunitat.

• El so que fan les nenes i nens al pati és el resultat lògic de donar curs a tots aquests drets alhora i de garantir l’interès superior de l’infant (article 3 de la CDI i principi rector de la convenció). Jugar i relacionar-se amb els iguals és el resultat de garantir tots els drets alhora. Perquè, no ho oblidem, els drets són indivisibles, interdependents, interrelacionats i inalienables, per això el so del pati no es pot destriar de l’exercici de tots aquests drets; i limitar que els infants corrin, riguin, juguin i es relacionin els patis és vulnerar tots aquests drets alhora. A més, l’interès superior de l’infant obliga les administracions públiques “que totes les mesures respecte a un infant es basin principalment en la seva consideració i el seu interès” i consegüentment a prioritzar-los i protegir-los de decisions que els puguin anar en contra. Això no significa desatendre les necessitats d’altres grups de població -seria un error plantejar-ho com una confrontació entre drets dels infants i drets dels adults- però sí que estem davant d’una oportunitat per establir relacions més igualitàries i defugir de l’adultocentrisme: als patis escolars ha de primar l’interès dels infants: en molts altres espais són els nens i nenes qui s’adapten als interessos i ritmes de la societat adulta.

En definitiva, cal preservar que els infants puguin seguir sent infants, que tinguin garantides les seves necessitats i els seus drets. I ens correspon a les persones adultes fer-ho. Les nenes i nens necessiten una protecció especial lligada a la seva condició d’infant, perquè la infància és una etapa vital crucial no només per a construcció de la persona sinó també per a la construcció d’una societat -present i futura- cohesionada socialment i sense desigualtats. Per això, davant de totes aquestes queixes i denúncies, no ho oblidem: jugar és una necessitat vital, és motor d’aprenentatges, és generador d’amistat, és font de salut física i mental i és el regal que ens fan els nens i nenes per tenir una vida comunitària més ampla i alegre. Per això, cal revisar l’ordenança municipal de medi ambient que regula el soroll, perquè mai més el so dels infants jugant, parlant, rient o corrent no es pugui considerar soroll. No fer-ho seria, un cop més, donar una resposta adultocèntrica que no entén, no respecta i no valora les necessitats dels nens i nenes en la mateixa mesura que ho fa amb les necessitats de les persones adultes.