Emergència climàtica fake

Mentre s'omplen la boca amb boniques declaracions i fonamentades paraules, la destrucció continua. Doncs bé, anime i pregue a les meues companyes i companys de professió a què qüestionen les opinions del poder, de la norma, del pensament estàndard.

Josep Gavaldà
 
 
 

Foto: @perlhorta

Dedicat a les resistents del Forn de Barraca en defensa de l’Horta i per aturar l’ampliació de la V21

Estem en emergència climàtica. La presència mediàtica del tema és total i la mobilització a casa i en altres països també. Els partits posen la imatge de la cimera pel clima de l’ONU al costat dels seus logos. També els polítics es posen el cercle de colorets al voltant de les seues fotos als seus perfils de twitter. El president del govern es mostra obertament a favor de polítiques d’emergència climàtica. Sembla que per fi la classe política, empresarial i mediàtica han entès el problema.

Però no.

I dic no perquè mentre s’omplen la boca amb boniques declaracions i fonamentades paraules, la destrucció continua. Continuen ampliant autovies a l’entrada de les ciutats, continuen arrasant horta, continuen ampliant ports, continuen amb plans urbanístics expansius amb la idea que el sòl és una mercaderia, continuen planificant trens d’alta velocitat, continuen fragmentant el territori i els ecosistemes, continuen artificialitzant sòl. Sense cap propòsit d’esmena. Continuen fent el que feien. El que han fet sempre. L’únic que saben fer.

I emergència vol dir parar i actuar immediatament en la direcció correcta. Emergència és el que justifica aturar projectes en curs i revisar profundament els que estan en cua. Però no és que no paralitzen els projectes en execució. Ni tan sols revisen els que estan en estudi. No hi ha un pla cap a res concret. Una revisió de polítiques territorials profunda, una direcció estratègica cap a un canvi d’orientació. O bé els pocs plans que hi ha en la direcció correcta es queden al paper perquè en la realitat s’acaba fent el contrari.

Un cas concret. València. Setembre de 2019: malgrat haver declarat el president Puig l’emergència climàtica just abans d’eleccions autonòmiques al maig, el govern espanyol, del seu mateix partit i el Ministeri de Foment, amb un ministre valencià, continua posant asfalt per damunt del menjar, perquè està fent una ampliació absurda de l’autovia que entra a la ciutat.

Asfalt per damunt del menjar perquè l’Horta ha sigut històricament el rebost de la ciutat i un sòl d’excel·lent qualitat millorat per generacions de llauradors que manté la seua fertilitat i que continua produint aliment. Un espai que ens farà falta en els temps d’incertesa que s’acosten.

I més que el menjar. L’Horta de València com tots els sistemes agrícoles periurbans aporta protecció i resiliència enfront dels efectes del canvi climàtic. Ho hem vist a la Vega Baja del Segura tan sols fa uns dies. L’horta de la Vega és la que ha evitat encara més desgràcies. L’ocupació de l’horta és la que ha agreujat els problemes. Els sistemes agrícoles junt amb els naturals són els que van a protegir-nos contra les avingudes de pluges tempestuoses, contra les ones de calor, contra l’efecte illa de calor urbà i sobretot contra les incerteses que amb certesa patirem.

També una ampliació absurda perquè des dels anys 90 del segle XX l’enginyeria de trànsit ja ha establert que augmentar els carrils d’una autovia sols genera més trànsit, el trànsit induït, fent més gran el problema. Els problemes ‘de trànsit’ s’han d’abordar amb gestió, no amb més asfalt. És un cas clar de malbaratament de recursos, vint milions d’euros, que serien tan necessaris per altres fins.

Una altra lliçó sobre els plans i projectes territorials: quan després de les advertències passen les coses que els grups en defensa del territori i pel clima han assenyalat en les seues al·legacions ningú es fa responsable. I el que és pitjor, no s’aprén de l’error. A l’educació ens passem el temps avaluant, per què l’aprenentatge de l’alumnat millore, per millorar la nostra praxi. Per saber quines coses han eixit malament i no repetir-les o buscar alternatives. Perquè no hi ha avaluació de polítiques territorials? Perquè pla rere pla, projecte rere projecte es torna a repetir el mateix error que acabem pagant la ciutadania, en diners, en futur o en desgràcies?

Descarbonitzar és necessari perquè va a les causes del problema. Però més necessari encara és preparar-se per a les conseqüències. El problema és que els responsables de prendre les decisions encara no han entés que això s’aconseguix amb la (bona) gestió del territori. Concretament fer un gir de 180° en política d’infraestructures i urbanística. El sòl té molt més valor per produir aliment i verd que com a solar. Fins que no entenem açò seguirem en paradoxes impossibles i falsos debats que associen creixement i benestar.

Una reflexió final aplicada a l’ensenyament

És desesperant. Quan saps que una actuació, pla general o autovia no sols és perjudicial per al medi i les nostres vides i que va en la direcció contrària a una emergència climàtica, sinó que a més no solucionarà els problemes que la justifiquen. Quan aportes evidències del que dius, però els responsables continuen avant…. com expliques al teu alumnat allò del debat constructiu i el convenciment amb arguments, si en la vida real no es prenen les decisions que ens afectaran a totes d’eixa manera?

Arribes a la conclusió que les decisions en la vida pública estan basades en la superstició i el mite. Perquè, sense voler, estem sotmesos a un colonialisme ideològic del qual sovint no som conscients. Tinc companys professors que accepten acríticament les raons adduïdes pel ministre o els responsables de torn quan justifiquen la barbàrie. Coses com que l’AVE és un bon negoci, fer grans infraestructures és progrés, el benestar està lligat al creixement, i sobretot, l’actitud reverencial cap a l’autoritat, els experts, els que saben, esdevenint la seua opinió inqüestionable, perdent la nostra pròpia autonomia de pensar per nosaltres mateix. Doncs bé, anime, encoratge, pregue a les meues companyes i companys de professió a què qüestionen les opinions del poder, de la norma, del pensament estàndard, del consens social. Encara tenim llibertat de càtedra, una de les coses més boniques de la nostra professió. Exercim-la críticament animant el nostre alumnat a ser crítics. A no acceptar perquè sí les explicacions que no entenen o que contradiuen allò que pensen, a defensar postures dissidents, a demanar evidències, a analitzar una idea i no deixar-se impressionar per l’autoritat o poder de qui emet aquesta idea.

Sols així podrem començar a albirar una societat més justa i millor per la majoria. Que l’escola pose també el seu gra en l’emergència climàtica. És imprescindible i sobretot ara, urgent.

Josep Gavaldà
About Josep Gavaldà

Professor i membre de Per l'Horta Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*