Opinió

Ens falten enginyeres

Els prejudicis i falses creences lligades al sexe de naixement, sobre les característiques cerebrals de dones i homes són tan persistents a l’espai i el temps com insistents en els models i expectatives que sobre les joves i els joves es tenen encara.

És aquesta una qüestió d’orientació personal, acadèmica i professional. Quan nenes i nens es projecten cap a l’edat adulta, es veuen o no es veuen allà on es mostren o no es mostren.

Suposo que la majoria de persones que m’estan llegint en aquest moment hauran observat com, en el que va de segle, tot s’ha tornat a separar per sexes, tot s’ha tornat a pintar de blau i de rosa i la paleta de colors s’ha empobrit enormement fins al punt que nenes i nens amb prou feines poden jugar a les mateixes coses o veure programes de televisió que els agradin igualment. Cada vegada més sentim a petits i petites d’educació infantil dir que alguna cosa no els agrada o no ho volen fer “perquè és de noies” o “perquè és de nois”. Clar que també hi ha moltes mamàs i papàs seduïts per les noves feminitats i les noves masculinitats, que de noves tenen poc. Per a elles profusió de tuls, lluentors, papallones, llaços, purpurines i princeses pàmfiles i passives. Per a ells profusió de monstres, superherois i victòries competitives emocionants.

Estem parlant de l’edat infantil, però així segueixen creixent i cada vegada hi ha menys coses, activitats, entreteniments, jocs i entreteniments que uneixin a nenes i a nens. Com es desenvolupen diferents habilitats i qualitats en cada part de la pantalla -rosa i blava- arribem a creure que elles i ells neixen amb diferències insalvables, no educables d’una altra manera i així se sol pregonar als quatre vents: les nenes són més dolces, acurades, tranquil·les, detallistes i afectuoses, encara que hipòcrites, que fan el mal per sota. Els nens són més valents, curiosos, espavilats, descurats, agressius, enginyosos i creatius, però nobles, que fan el mal sense dissimular, en les petites guerres “sense importància” que se solen muntar per divertir-se i entretenir-se.

Així és que quan van creixent i han d’anar orientant-se en els seus projectes de vida, tenen ben apresos els seus rols: per a què serveixen i què els ha d’agradar. En aquesta projecció cap al futur -sexista – elles no es veuen on no es veuen i ells tampoc. Em refereixo a les imatges i textos escolars, a les sèries, els dibuixos, els llenguatges, les pantalles, els jocs digitals o electrònics.

Les noies es projecten cap a estudis i professions d’estètica, decoració, gestió, ajuda, assistència personal, educació, mediació, ciències de la salut…, amb resultats bons, en general. En aquestes àrees no tenen cabuda les carreres anomenades STEM (Science, Technology, Engineering, Mathematics), cap a on les nenes ni tan sols miren, encara que les seves competències acadèmiques i les seves inclinacions personals ho aconsellessin. Però tampoc ningú les fa mirar i les posa enfront de les seves possibilitats i qualitats. De fet hi ha un dèficit espectacular d’alumnes en l’FP tecnològica i en les enginyeries, sobretot en la informàtica. Les indústries no reben quasi currículums de noies titulades en aquestes especialitats. I, ara, està sent estudiat per primera vegada el fenomen de la falta de talents femenins en les empreses de tecnologia i enginyeria com una pèrdua. Algunes de les quals han acabat les seves carreres en aquests camps opten per l’ensenyament. Es menysvaloren a elles mateixes com a talents creatius i impulsors d’innovació.

Un altre sector en el qual se’ns perden les nenes és el de l’esport d’equips, d’altura i continuïtat. I també en l’activitat física d’alt rendiment.

Què ha passat perquè això succeeixi? De debò creiem que a gairebé cap d’elles li agrada? Seguim pensant que les dones tenen talents rutinaris i relacionals sobretot? És possible que els estereotips i prejudicis ancestrals segueixin actuant de manera tan precisa i reeixida? Creiem que elles seran més capaços d’acabar carreres “fàcils” i d’exercir tasques que no tinguin a veure amb lideratge, presa de decisions o innovació?

No és qüestió fisiològica, no seguim en aquest engany. Entre la diversitat humana hi ha cervells de tota índole: més o menys susceptibles de desenvolupar uns coneixements o uns altres. “El cervell no té sexe”, va dir ja al segle XVIII la il·lustrada britànica Mary Woolstonecraft, responent als prejudicis de Rousseau, que pretenia ensinistrar les nenes de manera que s’adeqüessin als rols socials, sota el discurs de la “naturalesa diferencial” en funció del sexe.

Les noies de gairebé tots els llocs del món van triant ara el que abans se’ls imposava: es retiren amb gust a criar, accepten pitjors salaris, no opten a temps i espais propis, sofreixen ansietat, insomni i malestar vital i no veuen que pugui ser d’una altra manera.

Ens les estem perdent.