Opinió

Un ensenyament transformador: actualitat de ‘Carta a una Mestra’

Fa unes setmanes vaig rellegir Carta a una mestra de l’alumnat de Barbiana. He trobat que explica les idees i els temes amb un llenguatge encara vàlid avui dia. I les reflexions que es fa són plenament actuals pel meu parer.

Qui se’n recorda avui de l’orientació de classe? Se’n parlava i es discutia a l’inici de la transició democràtica (ja tinc uns quants anys). Avui es parla d’innovació i de canvis que potser són un xic superficials, no van a l’arrel. M’agradaria llegir o escoltar als que impulsen xarxes innovadores una orientació semblant a la de l’autor de la carta. Ens està passant com a la història del príncep de Salina, que va donar suport a Garibaldi per mantenir els seus privilegis? Que tot canviï perquè tot segueixi igual. La Carta en fa referència.

Podem intentar ajudar a l’educació d’infants i adolescents perquè impulsin un món diferent i millor o bé per animar-los a adaptar-se amb possibilitats d’èxit al món i a la societat actuals. Per aconseguir un canvi de debò hauríem de plantar cara al sistema econòmic neoliberal que ens domina i que està impregnant l’ensenyament de mercantilisme i de molt de màrqueting.

Els sistemes d’ensenyament europeus estan pensants per mantenir la societat classista que tenim

Estan pensats per evitar la igualtat, per fer a les persones competents en els treballs que els toqui, treballs d’elits per uns pocs, treballs sense qualificació per a una majoria. Ser competents amb una visió individualista i no de cooperació pot portar a la competitivitat, a lluitar per passar per damunt de les altres persones. En aquesta línia hem de recordar que una innovació escolar no pot estar recolzada per responsables empresarials de recursos humans. No pot animar l’emprenedoria que afavoreix l’esforç individual en detriment de la col·lectivitat.

Repeticions, abandonaments, no acreditacions… són els mecanismes que, com denuncien des de Barbiana, es fan servir per consolidar l’estratificació social i dificultar enormement qualsevol intent d’ascensor social. Es justifica l’estat de les coses amb la cultura de l’esforç. És possible esforçar-se quan les condicions de vida (família, habitatge, recursos, alimentació… ) no són favorables? Què fa el sistema d’ensenyament per pal·liar o compensar les desavantatges del seu alumnat? Amb l’excusa de greuges comparatius i d’una igualtat que no té res d’equitat, se suspèn a nois i noies que no poden aprendre amb les mateixes condicions que els que aproven amb poc esforç perquè el seu entorn els ho permet, els ajuda. On està la transformació que afavoreix els desafavorits? Tothom té accés als aprenentatges, es diu. Tothom? Al 20% que no acredita l’ESO per què li passa? És un problema de les metodologies tradicionals o innovadores? O bé perquè no són de la classe social per la qual estan pensats els currículums? Qui els elabora, qui pensa l’organització i les metodologies?

De quina classe social som majoritàriament els mestres i profes? Sabem de debò què els passa a les persones que perden la feina, l’habitatge, que no tenen un futur clar? L’escola els ajuda o els acaba d’ensorrar? Al nostre país una tercera part de les persones són pobres o bé estan en risc de ser-ho. Una quarta part dels infants no tenen totes les necessitats bàsiques cobertes. Segurament molt pocs mestres o profes pertanyem a aquests col·lectius. Se’ns fa més difícil entendre les situacions que viuen dia a dia una part significativa de l’alumnat.

I per completar les reflexions: es diu molt que l’educació, l’ensenyament és una responsabilitat de tota la comunitat, no només de l’escola; per tant, la transformació, per ser de debò, ha d’implicar l’entorn social del centre escolar. Cal la implicació de la xarxa associativa del poble o barri, cal la participació activa de les persones de la comunitat. No només les associacions de famílies, que també, és clar, sinó de les associacions que lluiten per transformar la societat,  els esplais, les associacions de veïns, plataformes de desnonats per la hipoteca, marees grogues i blaves, col·lectius d’ajuda als que passen gana, que lluiten per millorar la sanitat, sindicats o altres organitzacions que lluiten perquè tothom tingui feina i una feina digna que permeti viure en condicions… Als anys 70 i 80 es tenia present, es volia coordinar escoles i instituts amb les associacions sindicals i polítiques, amb els moviments socials que volien transformar…

L’escola transformadora ha d’acompanyar els moviments socials que lluiten per canviar la societat.